El mite de l'hegemonia convergent

«No, a Catalunya no hi ha hagut mai una hegemonia de Convergència, entesa com una hegemonia única o majoritària d’aquests»

per Arturo Puente, 25 de desembre de 2016 a les 22:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 25 de desembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Darrerament a varis sectors, des dels comuns a una part de la CUP, tot i que també a Ciutadans i, històricament, a la dreta espanyola, els ha agafat per parlar d'una suposada hegemonia exercida per Convergència durant dècades. Ho repeteixen i ho tornen a repetir, en fan articles i ho fixen en l'imaginari col·lectiu com a veritat, sense ni tan sols necessitat d'argumentar-ho.

Evidentment aquesta és una idea amb força propòsits propagandístics i, com que a mi que la propaganda fa temps que m'ha vençut i he apostat per l’estoïcisme vers ella, en condicions normals no entraria a discutir-la. El problema és que, en aquest cas, el biaix analític en favor de la propaganda revela unes quantes coses importants respecte qui el sosté.


Comencem pel principi. No, a Catalunya no hi ha hagut mai una hegemonia de Convergència, entesa com una hegemonia única o majoritària d’aquests. En cap de les dues accepcions de la paraula. Respecte al més lleuger significat d'hegemonia com a supremacia política, és tant clar que ni tan sols cal donar moltes dades. El PSC ha governat durant dècades les grans ciutats catalanes, a més de moltes de les no tan grans. Gràcies a això, ha estat el principal partit de les diputacions amb freqüència. A més, entre 1977 i 2011 va guanyar totes les eleccions generals a Catalunya.

Dels quatre nivells administratius que operen a Catalunya -ajuntaments, diputacions, Generalitat i Estat-, el PSC, fins a finals de la primera dècada del segle, ha tingut, sovint, el poder de tres. Pel que fa al regnat de CiU a la Generalitat, on sí que hi ha governat de forma total, la majoria absoluta va ser aconseguida per Pujol només en tres ocasions, entre 1984 i 1995. Després, s'ha mantingut gràcies a una notable habilitat per pactar a esquerra i dreta.

El concepte gramscià d'hegemonia és una mica més esmunyedís. En termes generals, s'entén com la capacitat d'un grup social, normalment una elit, d'imposar la seva visió del món i del país sobre les de la resta, blindant així el seu poder perquè es converteix en consensual. És obvi que, independentment del poder ostentat, a Convergència aquesta descripció li escau com anell al dit. Però, és que no ho fa també en el cas del PSC? No és la visió de consens sobre Catalunya una on el PSC té un paper, com a mínim, tan important com el de CiU?

El consens veu Catalunya com a motor econòmic i cultural, la palanca del canvi o regeneració espanyola i, per tant, li atorga un paper en un destí comú. La perla postindustrial de la Mediterrània. La Moreneta, els ‘xiringuitus’ de la Barceloneta. El Cobi, el Bulli. Pujol a la portada d'ABC com espanyol de l'any i Maragall homenatjant en la mateixa frase Companys i Felipe González davant 3.500 milions d'espectadors. El robatori de Caixa Catalunya i el robatori de la Banca Catalana. L'argument suat que la immersió lingüística va néixer a Santa Coloma i la rumba en un carrer de Gràcia. El còctel cultural elitista, malgirbat i insípid, com una sangria de 12 euros servida en un bar d'estil basc, propietaris russos, cambrers bengalís i clients anglesos, en una Rambla que ara arriba fins al centre de Sants.


L'hegemonia cultural a Catalunya ha estat formada per un binomi inseparable, per una tensió més fictícia que real entre dues suposades ànimes, l'expressió política va ser sempre la de CiU i PSC. No hi ha l'un sense l'altre, ni règim sense tots dos, ja que la seva disputa marca els marges del que és políticament acceptable. No és un mecanisme que ens pugui sorprendre ara; no si s'han observat els fonaments del bipartidisme espanyol. Grans esbroncades sobre el que és accessori, grans consensos sobre el que és important, i marginació de tot el que s’escapi d'això.

La pregunta central sobre l'hegemonia a Catalunya ja no és qui eren els seus actors, de sobres coneguts, sinó sobre què era el fonamental i de consens en el règim CiU-PSC. I, estirant del fil, qui ha heretat avui aquells valors o quines disputes s'estan donant per legitimar-se com a hereus. El problema de la resposta és que no dóna per fer massa propaganda als partits. A gairebé cap.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

Arturo Puente
Comptem-ho per anys. Vaig néixer fa 27 a la frontera, la de Bascònia amb les terres castellanes, que en té mil. 23 anys després vaig arribar a Barcelona. Formo part de la Fundació Periodisme Plural des d'en fa dos, col·laboro amb eldiario.es, Gara, Diagonal i un altre seguit de projectes que no em paguen prou perquè posi aquí el seu nom. Aquí m'han demanat que escrigui la meva opinió, que suposo que és com el que faig a Twitter (@apuente) però una mica més llarg i sense fotos de gatets.
Fa 14 setmanes

L'independentisme després de la DUI

Fa 17 setmanes

La tarifació social de l'escola bressol val una legislatura

Fa 19 setmanes

L'anti-sobiranisme no és cap suflé

Fa 21 setmanes

Un nou independentisme urbà

Fa 23 setmanes

Carreró belga per a la justícia espanyola

Fa 25 setmanes

La nova asimetria inflexible d'Espanya

Fa 27 setmanes

El primer error de càlcul d'Iceta

Fa 29 setmanes

21 de desembre: eleccions legítimes

Fa 31 setmanes

Mentides pietoses sobre l'etapa que ve

Fa 33 setmanes

Violència contra Catalunya

Participació