Amateurs contra professionals

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 14 de desembre de 2016 a les 22:01 |

«Amb una actitud tirant a milhomes, com si nosaltres fóssim qui sap què, hem menystingut Espanya i tota la maquinària d’aparell d’estat de què disposa»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 14 de desembre de 2016 a les 22:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de desembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L’afer de les detencions de diferents membres de la CUP per part dels mossos d’esquadra i el seu lliurament posterior a la guàrdia civil per a ser duts a l’audiència nacional, a Madrid, ha tornat a deixar al descobert les nostres pròpies febleses. Em refereixo, sobretot, a l’evidència que no existeix una estratègia pactada conjunta de l’independentisme per a respondre a les represàlies de l’Estat. La independència d’un país no és un joc de criatures, més encara quan el territori que pretén alliberar-se de la tutela de l’Estat, com és el cas de Catalunya, representa per a aquest una font de finançament notable i regular que no es deixaran escapar com si res. Hi ha en joc, doncs, tot un entramat d’interessos nacionals, estatals i internacionals, que no pot perdre’s de vista. Sovint, des d’aquí, hem fet befa d’Espanya, sense tenir en compte que ells tenen allò que nosaltres no tenim, però paguem: un estat. I un estat vol dir tota una estructura jurídica, institucional, política, militar, diplomàtica, comunicativa i de serveis d’intel·ligència. Amb una actitud tirant a milhomes, com si nosaltres fóssim qui sap què, hem menystingut Espanya i tota la maquinària d’aparell d’estat de què disposa, sense adonar-nos que el seu estat ja fa segles que dura, que van ser un imperi molt important i que estan avesats a manar.  Nosaltres, en canvi, som un poble dividit entre dos estats, trossejat en tres comunitats autònomes i amb un nivell de consciència nacional i voluntat d’estat molt desigual a cada territori, sense però que en cap d’ells l’aspiració independentista superi percentatges superiors a la meitat més un de la població. No tenim res guanyat i no ens podem permetre, doncs, gaires alegries i, encara menys, més errors, anant per la vida amb un lliri a la mà. No podem respondre amb gestos amateurs i descoordinats davant una veritable ofensiva repressiva i dissuasiva menada per professionals de l’Estat.

No podem ignorar en quin marc legal ens movem i la complexitat enorme de limitacions que ens suposa no ser sobirans en la definició de les lleis a les quals estem sotmesos. Si som conscients que estem en una situació d’interinitat, de transició cap a una nova situació política a Catalunya, per a passar de la dependència a la independència, no podem continuar actuant amb aquesta sensació d’improvisació permanent. Fins que el Parlament no aprovi el nou marc legal de desconnexió amb l’Estat -per cert, són encara tres lleis distintes o tres en una?- és una irresponsabilitat anar canviant, a cada nova pensada d’algú, de full de ruta, perquè això crea un desconcert enorme entre la gent, acompanyat de desànim i fatiga. És cert que, ara i tant, la legalitat que s’imposa és l’espanyola, però entre l’acatament mecànic total aquesta legalitat, de manera acrítica, com si aquí no passés res, i el desacatament o desobediència absoluts a tota supremacia de la llei espanyola, hauríem de ser capaços de trobar un altre terreny més flexible, on moure’ns amb més comoditat i mà esquerra, d’acord amb els moments que vivim i, sobretot, amb els que aspirem a viure, amb uns nivells de complicitat sòlids i pràctics entre tots els grups independentistes, sense necessitat d’airejar-ne els detalls.


No ens enganyem: si no hi ha acord amb Madrid, hi haurà desacord. I, per tant, un escenari del tot nou on els gestos d’obediència a la legalitat catalana -i no a l’espanyola- no els hauran de protagonitzar màrtirs o herois, sinó, tothom, des del càrrec més important a tots i cadascun dels ciutadans, en el seu àmbit de decisió. Però ara no ens trobem encara en aquesta fase. I de la mateixa manera que és lícit que hom es pregunti quantes noves adhesions a la causa aconsegueixen les estripades de fotos, també té sentit que hom es demani si els mossos han de dedicar les seves energies a identificar la gent que crema fotos del rei d’Espanya sense que ningú no els ho demani i no a causes més nobles. Mentre ens esbatussem entre nosaltres, no construïm espais d’afirmació col·lectiva enfront de les envestides de l’Estat. Cal, doncs, que el president presideixi, que el govern governi i que, tots plegats anem per feina, sense deixar-nos dur per impulsos, o a cops d’improvisació. No és hora de veure qui la diu o la fa més grossa, sinó qui actua amb més habilitat i audàcia. Si a cada nou gest repressiu de l’Estat tothom hi respon com li abelleix, al marge d’una estratègia conjunta, d’una mateixa resposta col·lectiva, estem perduts i donem una imatge deplorable. Els quatre partits del govern independentista de JuntsxSÍ han de pactar amb la CUP i amb la gent dels Comuns, als municipis i al Parlament, quina és la resposta intel·ligent i comprensible que més convé als nostres interessos per evitar de prendre mal innecessàriament. No hi haurà mai in-inde-independència, si abans no hi ha hagut in-inte-intel·ligència

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
Més articles de l'autor
23/11/2022

Del banyador a l’abric

16/11/2022

Memòria nacional

09/11/2022

Desconnexió

02/11/2022

Prats de Molló

26/10/2022

El mirall de la veritat

19/10/2022

De la nació a l’estat

12/10/2022

Per prats ignots

05/10/2022

Atònits

28/09/2022

Votar divideix

21/09/2022

Caimó, la història divulgada

Participació