El (futur) èxit del PSOE a Catalunya

«El retorn de la marca PSOE a Catalunya seria, sense cap mena de dubte, un èxit. No tindria gaires problemes recuperar 15 dels 25 diputats de Ciudadanos»

per Francesc Puigpelat    , 1 de desembre de 2016 a les 22:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de desembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Una cosa que em sorprèn una mica és que el PSOE no hagi decidit encara desembarcar a Catalunya amb marca i logotip propi, més foto de Susana Díaz de cartell. Suposo que això només indica quin és el nivell que caos que regna en el partit. Ara: en el moment que la situació es calmi i al carrer Ferraz facin quatre números, la delegació a Catalunya del PSOE serà un fet.

Els números són els següents: el PSC va treure a les darreres eleccions 16 diputats a Catalunya i Ciudadanos 25. Sumats, en donen 41. És més o menys la xifra mitjana de diputats que el PSC ha tingut entre el 1980 i el 2010, i molt superior a l’obtinguda des de l’inici del procés. L’explicació és molt simple: la major part del vot de Ciudadanos a Catalunya és del PSOE, d’un PSOE inequívocament espanyol i espanyolista que no es va sentir a gust amb els tripartits ni comparteix les ambigüitats de Miquel Iceta.


El retorn de la marca PSOE a Catalunya seria, sense cap mena de dubte, un èxit. No tindria gaires problemes recuperar 15 dels 25 diputats de Ciudadanos i encara podria esgarrapar-ne cinc o sis del PSC. En total, una vintena de diputats al Parlament amb un esforç mínim: només engegar la maquinària mediàtica de sempre (El País i similars) i posar la foto de la Susana Díaz als cartells (com abans les de Felipe González i Zapatero): com a resultat, bona part de l’electorat del cinturó votaria alegrement per seguir finançant, via dèficit fiscal i amb els seus impostos, el PER, els funcionaris, els canvis de sexe gratuïts i els serveis de la Junta d'Andalusia.

No cal dir que l’invent funcionaria també molt bé a les eleccions espanyoles. Fet i fet, la diversificació del vot socialista en PSC i PSOE permetria maximitzar la representació, perquè uns i altres se sentirien molt còmodes en els seus respectius papers. Després, al moment de la veritat, el PSC sempre votaria la Susana Díaz. I, al Parlament, els resultaria molt fàcil entendre’s, coordinar-se i sumar esforços. Al cap i a la fi, no ens enganyem: Miquel Iceta és al capdavant de la direcció més espanyolista que ha tingut el PSC des de la seva fundació.

Una de les virtuts del procés ha estat clarificar les coses. I potser l’única cosa que queda per aclarir a Catalunya és la següent: ¿quina força real hi té el PSC i quina el PSOE? Tant de bo ho esbrinem aviat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Francesc Puigpelat    
Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) és escriptor i periodista. Ha publicat una vintena de llibres, entre els que destaquen Els últims dies del general Prim (2014), El retorn de Macbeth (2013), Faust, el Terrorista (2010), Els Llops (premi Carlemany, 2005) i Apocalipsi blanc (premi Josep Pla 1999). Quant a literatura infantil i juvenil, és autor de Romeo i Julieta. Segona part (2014), El nen que va xatejar amb Jack Sparrow (2015) i coautor de la col·lecció Monday & May. Ha escrit anteriorment a El País, La Vanguardia, El Periódico i l'Avui, entre altres mitjans.
09/02/2017

Al procés li cal Trump

26/01/2017

No ha servit de res

12/01/2017

El nacionalisme espanyol i el referèndum

29/12/2016

Catalunya Nord, França i la immaduresa

15/12/2016

La «nacionalitat» catalana i el «diàleg»

01/12/2016

El (futur) èxit del PSOE a Catalunya

17/11/2016

L'establishment, Trump i la CUP

03/11/2016

Rufián i el guerracivilisme espanyol

20/10/2016

L'encerta Rajoy amb el «ya se cansarán»?

06/10/2016

El mite del 48% i els toros

Participació