Opinió

Els detalls de les superllunes

«Els astres segueixen comportaments regulars, però més complexos del que habitualment no tenim en compte»

per Cristina Junyent, 8 de novembre de 2016 a les 22:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 de novembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La Lluna, únic satèl·lit natural del nostre planeta, és el cinquè més gran del sistema Solar i el més gran en relació al planeta entorn el qual gira. Fa 3.474 km de diàmetre, mentre que la Terra, 12.742 km de mitjana. Aquesta relació u a quatre és molt superior, per exemple, a la dels satèl·lits galileians de Júpiter que és, de mitjana, u a trenta-cinc. La distància mitjana entre la Terra i la Lluna és de 384.400 km, prenent com a mesura el centre dels dos astres. I també cal tenir en compte que cada vint-i-quatre hores la Terra rota sobre un eix inclinat de inclinat 23°, i que la Lluna també gira sobre ella mateixa (per això sempre veiem la mateixa cara) amb una inclinació de 5°.

No és que la Lluna giri estrictament entorn de la Terra, sinó que, per la combinació de les característiques físiques, l'atracció dels dos astres genera un centre gravitacional que se situa prop de la superfície de la Terra més que no pas en el centre. La Lluna, respecte de la Terra, dibuixa una òrbita lleugerament el·líptica: quan està més allunyada de la Terra està en apogeu, i quan és a la mínima, en perigeu; que es troben, l'un de l'altre, a gairebé cinquanta mil quilòmetres de distància.


Al seu torn, el sistema Terra-Lluna gira entorn el Sol de manera que, en determinats moments, els tres astres s'alineen. Quan s'alineen Sol-Terra-Lluna, és a dir, amb el Sol i la Lluna oposats respecte de la Terra, hi ha un pleniluni. Però sempre i quan els tres astres no estiguin exactament en la mateixa longitud celeste, ja que si se situen estrictament en el mateix pla, cada pleniluni hi hauria un eclipsi de Lluna (seria oculta per la Terra) i cada noviluni un eclipsi de Sol (tapat per la Lluna).

Una "superlluna" té lloc quan coincideixen l'alineació Sol-Terra-Lluna (pleniluni) i la distància mínima Terra-Lluna (perigeu), i es pot veure més brillant i més gran. Això passarà la nit del 14 de novembre. Si volem ser curosos, en realitat, la Lluna arribarà a la mínima distància a la Terra dues hores i mitja abans d'arribar la seva fase plena, i es mantindrà dues hores en perigeu. No reflectirà més llum; sinó que per la posició relativa entre la Terra i la Lluna semblarà un 14% més gran i un 30% més brillant que la lluna plena en apogeu. Ara bé, podem no notar la diferència de lluminositat si hi ha núvols o si ens l'emmascaren els llums de la ciutat.

La "superlluna" de novembre serà la primera del segle XXI, ja que la complexitat dels moviments dins el sistema Terra-Lluna i la seva relació amb la translació entorn al Sol no havien coincidit. De fet, no s'ha contemplat una lluna tan gran des de fa gairebé setanta anys: des del vint-i-sis de gener de 1948. I no en tornarà a haver-hi una altra fins al vint-i-cinc de novembre de 2034.

De "superllunes", pròpiament dites, enguany en tindrem tres: el setze d'octubre, el catorze de novembre i el catorze de desembre. Coincidirà el dia, perquè la velocitat de rotació de la Lluna entorn la Terra tampoc no és uniforme. I seran tres perquè es pot anomenar així a la Lluna que, respecte de la distància mitjana a la Terra, es troba en un noranta per cent de la màxima proximitat.


La claror de la Lluna plena encara es mantindrà la nit del disset al divuit de novembre, cosa que dificultarà la visió dels Leònids, meteors molt brillants i extremament ràpids, que assoleixen a velocitats d'uns 250.000 quilòmetres per hora. I la del 14 de desembre reduirà la visibilitat dels Gemínids, i potser només es podran veure una dotzena per hora, quan la pluja arribi al seu màxim.

A més d'aparèixer gran i brillant en el cel, en aquest perigeu la Lluna també tindrà un efecte espectacular de les marees. Ara bé, no existeix cap estudi concloent que la llum de la Lluna plena exerceixi cap influencia sobre els humans. Per tant, no s'esperen ni més naixements ni més assassinats per culpa de la Lluna. Deixem-nos impressionar només per les irregularitats del Sistema Solar que ens ofereixen belleses espectaculars com les "superllunes". Comparem-la amb les mesures de la Terra, busquem-la quan el Sol es pon, que és quan surt la Lluna plena.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Cristina Junyent
Barcelona, 1957. Biòloga dedicada a la divulgació científica des de la Fundació Ciència en Societat. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació sempre cercant la promoció i l’estímul de la cultura científica. Està convençuda que el benestar comú passa pel pensament crític i el coneixement. A Twitter: @cristinajunyent.
22/11/2016

L'èxit evolutiu dels animals

08/11/2016

Els detalls de les superllunes

25/10/2016

La Barcelona de 2050

11/10/2016

Un Nobel que no ha estat

24/09/2016

Les tardors

10/09/2016

Espècies exòtiques

27/08/2016

S'ajorna l'esperança d'eradicar la poliomielitis

13/08/2016

Més ràpid, més alt, més fort

30/07/2016

Un nou avantpassat

16/07/2016

Júpiter i Juno

Participació