tribuna oberta

Mort accidental d'un Estat

«Molts dels aspectes que denuncia Dario Fo a "Mort accidental d’un anarquista", els podem trobar ben vius a l’estat espanyol del segle XXI»

per Pere Torra , 18 d'octubre de 2016 a les 12:51 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 d'octubre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El mateix dia de la magnífica notícia de la concessió del premi Nobel de literatura a Bob Dylan, en vam conèixer una altra de molt trista, la mort de l’escriptor Dario Fo, també guardonat amb el mateix premi. Em fa l’efecte que aquí potser s’ha parlat molt més de Dylan –amb una ridícula polèmica sobre els seus mèrits- que no pas de Fo. Per això, jo voldria referir-me a aquest últim.

Del dramaturg italià cal destacar Mort accidental d’un anarquista, que fou una de les primeres obres no-infantils que vaig anar a veure al teatre. Gràcies al seu eficaç sarcasme i al seu llenguatge, aquesta obra –sens dubte, la més popular de Fo- va contribuir decisivament a la meva afició al teatre, irregular però contínua. Això era l’any 1981 al Teatre Regina, amb Josep Minguell, Enric Arredondo, Carles Sales, Pep Anton Muñoz i un debutant Jordi Bosch. Aquell mateix any una colla de guàrdies civils irrompien a punta de pistola i metralleta en el Congrés dels diputats de Madrid. Ha plogut força des de llavors.


El text de Fo, tot i la dificultat de situar-se en el context dels “anys de plom” a Itàlia, és una obra mestra que blasma sarcàsticament l’abús de poder, la corrupció dels aparells estatals (policia, administració de justícia, etc.), la manca de separació de poders, el terrorisme d’Estat, la inexistència d’autèntica democràcia, la hipocresia política i social, etc. Són qüestions molt gruixudes que Fo és capaç de ridiculitzar amb grapa per mitjà d’una obra satírica i divertida, encara avui, ben vigent, més de quaranta anys després.

Algú potser objectarà que la crítica de Fo és de caràcter ideològic o social i al·legarà la reconeguda orientació esquerrana del dramaturg italià. Crec que no va per aquí i la interpretació preferent s’ha de fer en clau de reivindicació de la democràcia, una democràcia, això sí, de qualitat, autèntica. Per això, és legítim establir un paral·lelisme amb la situació de l’estat espanyol, que ha esdevingut una caricatura d’ell mateix, precisament per manca de democràcia de debò. Més enllà de les adscripcions ideològiques del seu autor –darrerament Fo havia expressat les seves preferències cap al polèmic “Moviment Cinc Estrelles”-, l’objecte de l’obra és la crítica al poder incontrolat de l’Estat i la reivindicació d’una democràcia radical.


Molts dels aspectes que denuncia Dario Fo a Mort accidental d’un anarquista, els podem trobar ben vius a l’estat espanyol del segle XXI, a saber: una justícia al servei del Govern (fiscalies de confiança que “afinen” acusacions), clavegueres de l’Estat a ple rendiment (fabricació d’informes falsos per part de la policia, orquestació de l’anomenada “operació Catalunya”), corrupció omnipresent (amb casos antics i nous), una hipocresia política de primer ordre (incompliments de compromisos, manca d’inversió), total menysteniment de la població (Estatut aprovat per referèndum anul·lat pel TC, frau de la voluntat popular, menyspreu de mobilitzacions cíviques massives), persecució d’idees polítiques democràtiques (causes penals contra dirigents per promoure l’exercici de drets, tolerància d’expressions feixistes, no-condemna del franquisme).

En definitiva, tots aquests elements determinen que l’estat espanyol, tal com fou concebut en la llarga nit de la transició, ja no sigui viable democràticament. És mort. Al capdavall, l’Estat ideat en la primera etapa del postfranquisme anava massa carregat dels vicis i defectes del règim franquista. Potser l’emblema més fefaent de tot això és la figura de l’ex-rei Juan Carlos I, personatge infame designat hereu pel dictador, la manca d’honorabilitat del qual el va obligar a plegar per a mantenir viu l’invent imirar de perpetuar els privilegis dels que se’n beneficien. En qualsevol cas, no és important ni ens interessa per a res saber qui n’ha estat responsable. Aquesta defunció ha estat tan “accidental” com la de l’anarquista de l’obra de Fo.


Avui, ja hi ha una forta consciència de l’ensorrament de l’estat espanyol, un estat caduc i corcat, que alguns s’entesten a apuntalar, amb gestos desesperats. Seguint el text de Dario Fo, podríem dir: “Estem amb la merda fins al coll, és veritat, i precisament per això podem anar amb el cap ben alt. Qui és conscient del que passa sota la seva barbeta guanya dignitat”. Però caldria fer un pas més...

Naturalment, la manifesta inviabilitat de l’estat espanyol és una bona notícia per a tots aquells partidaris de l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació dels pobles, com ara Catalunya. Però, una cosa és la crisi de l’Espanya derivada del 78 i una altra la construcció d’una Catalunya lliure, solvent, democràtica. Els partidaris de la democràcia i de la llibertat dels pobles —començant pel nostre, és clar— hem de treballar també en positiu. L’obra de Fo es representa amb dos finals. Sembla com si l’autor no sabés ben bé com acabar-la. Sabrem nosaltres trobar el final més encertat per a la nostra situació?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Pere Torra
lanes (1965), llicenciat en Dret (UAB), en Filologia Catalana (UAB) i en Lingüística (UB); màster en Construcció i Representació d'Identitats Culturals (UB). Ha desenvolupat la major part de la seva carrera professional a l'àmbit universitari. Actualment és vicegerent de l'Àrea de Docència de la UPF. Del 2005 al 2013 fou vocal de la Junta Directiva de l'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia, que defensa la necessitat d'aplicar mesures de protecció per garantir l'ús de la llengua catalana a la justícia i, de fet, arreu. Associat a Reagrupament.
18/10/2016

Mort accidental d'un Estat

Participació