tribuna oberta

Catalunya ha ribotat el PSOE

«No és la primera, ni la segona vegada que molts no comprenen que han guanyat, i continuen amb l'ofuscament de la desobediència, cosa que demostra el seu estat greu de dependència mental d'Espanya»

per Josep Sort, 10 d'octubre de 2016 a les 11:06 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 d'octubre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Després de les enormes victòries del 9-N i del 27-S, després d'haver-nos carregat un Borbó, un secretari general del PSOE, un primer secretari del PSC, ara ho hem tornat a fer, i amb triple salt mortal: no només hem eliminat un altre secretari general del PSOE, cosa que ja comença a ser repetitiva, i per tant, un xic avorrida, sinó que hem portat a aquest nefast partit al seu col·lapse total, a la seva mort clínica. Probablement, molts independentistes no sou conscients de la nova victòria que hem aconseguit. No és la primera, ni la segona vegada que molts no comprenen que han guanyat, i continuen amb l'ofuscament de la desobediència, cosa que demostra el seu estat greu de dependència mental d'Espanya. Mèdicament, d'espanyolitis aguda.

M'explico. Carregar-se el PSOE, és carregar-se un dels dos pilars sobre els quals es fonamenta el règim postfranquista. De manera que si un dels pilars cedeix, lògicament, l'edifici s'ensorra. L'altre pilar, el del PP, és difícil que els Catalans ens el carreguem, atesa la seva irrellevància, insignificància i freakisme total, com a mínim al Principat. De manera que poc podem fer. Però si uns estirem per aquí, i d'altres estiren per allà, segur que tomba.


Ara, del que es tracta és, com en tota estratègia militar, quan s'ha trencat la línia enemiga, entrar a sac i penetrar el més profundament possible per destrossar tot el seu sistema defensiu, de proveïments i de reserva. El PSC és a dead party walking. Segons sembla l'espanyolada ja està muntant de nou la sucursal del PSOE, cosa que de retruc farà un mal enorme al partit crossa de l'espanyolisme, que encara no s'ha recuperat de les pallisses rebudes a Euskadi i a Galícia, on els seus compatriotes els han deixat més tirats que una burilla. Veure l'esclat del PSC serà com un piromusical megasupergran. L'odi que li tenen els seus compañeros és immensament més gran que el que li podem tenir la gent que l'ha patit els darrers quaranta anys.

El búnquer, a Catalunya, està a les acaballes. Els tres partits s'estan barallant per les engrunes. Fa goig i joia veure com se les tenen. Quan acabin tots engolits per les flames, no dispararem, perquè així gaudirem de l'espectacle de veure com es consumeixen a foc lent, com es rosteixen.

Però aquest espectacle quasi medieval, no ens ha de distreure del que és realment important. La mort de l'espanyolisme, és una gran notícia. Allò prioritari és, deia abans, com gestionar la victòria. Com explotar-la. Sembla que, finalment, s'ha arribat a una entesa parlamentària. Me'n felicito. Ha trigat molt, massa.

Ara cal prémer el gas a fons i que a ningú se li passi pel cap sembrar cap dubte ni incertesa respecte el nostre objectiu. La marxa enrere queda prohibida, fins i tot al llit. Entre d'altres raons perquè ja s'acosta el moment clau del reconeixement internacional, sobretot arran del tema Brexit i Escòcia, el qual cal seguir de ben a prop. I és que només cal que un estat ens reconegui, qualsevol, per guanyar. Però perquè això passi, les autoritats d'aquest estat (o estats, perquè en poden ser més d'un) han de tenir la garantia que els líders polítics catalans (ja que no dubten del poble, després de cinc anys de mobilització ininterrompuda), no els deixaran amb el cul enlaire, i s'avindran a qualsevol pacte que, com a darrera estratègia (desesperada) de salvació, oferirà Madrid, un cop ells s'hagin pronunciat a favor del reconeixement de la Independència de Catalunya. Confesso, i mira que no sóc creient, que a aquestes alçades de la pel·lícula, no dubto del compromís del meu govern i dels meus diputats amb la Independència. Però qui realment importa que no dubtin són les cancelleries i els caps d'estat i de govern del món mundial.


En aquest sentit, i per acabar, recomanaria al president que insistís més en incloure la llengua anglesa en els seus discursos i intervencions, tal i com feia el president Mas de forma quasi mecànica. I sí, també si s'escau, el francès i l'espanyol. Aquest, òbviament, en clau llatinoamericana, que és el que realment interessa.
 

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Josep Sort
Barcelona (1964). Doctor en Ciència Política i de l'Administració i llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia i en Història Contemporània. Professor de la Universitat Ramon Llull, a la Facultat de Comunicació. Autor de diversos llibres i articles sobre el nacionalisme espanyol i canadenc i els independentismes català i quebequès. També estudio l'impacte dels New Media en l'activisme polític i la globalització. Vaig ser director del Catalunya Campus i he col·laborat en diversos mitjans de comunicació. He participat en programes europeus de recerca, i investigat a Londres, Montreal i Toronto. No concebo la teoria sense la pràctica.
20/01/2017

A la primera no s'hi val, ni a la segona

10/10/2016

Catalunya ha ribotat el PSOE

12/09/2016

Amb cinc ja n'hi ha prou

27/06/2016

Unes eleccions de segona

30/05/2016

La cursa cap a l'esquerra

01/05/2016

Per què calen mestres si amb la xarxa els nens ho saben tot?

04/04/2016

L'estigma de l'esclava

29/02/2016

La Catalunya militar

25/01/2016

La DUI, com a pòlissa d'assegurança

14/12/2015

La gran oportunitat de la CUP

Participació