1 de 10

La Mercè és poc «heavy»

per Jordi Bianciotto, 23 de setembre de 2016 a les 00:02 |

«Fa molt de temps que la clientela d'aquest gènere té assumida la seva vida a la perifèria, allà on fa tant de fred, i potser això el fa més fort i irreductible. En el fons, el heavy metal és l'estil més alternatiu del món»

Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de setembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
S'han sentit aquests dies queixes perquè a la Mercè hi ha música per a tots els gustos tret de heavy metal. Bé, segurament tampoc no hi ha concerts de polka paraguaiana ni de gamelan indonesi, però l'absència del heavy metal crida més l'atenció perquè hi ha artistes adscrits a aquest estil que tenen per costum omplir el Palau Sant Jordi o l'Estadi Olímpic, mentre que els de polka paraguaiana o gamelan indonesi no ho fan. Sí, podríem afirmar que el metal és el gènere ignorat més popular, o el gènere de masses més menystingut, i que tot plegat plou sobre mullat.

Que el heavy metal no resulta atractiu ni als gestors culturals ni als crítics musicals és força sabut. Les coses funcionen d'aquesta manera des de fa més de trenta anys, quan en l'era post-punk es va traçar una frontera que separava quines músiques eren les correctes i quines no ho eren: el metal, com el rock progressiu, va quedar col·locat al cantó desfavorable de la línia, el dels dinosaures i els decadents, i allà s'hi ha quedat.


Podem entendre alguns motius: el heavy metal és un gènere propens a una estètica de l'excés i a un imaginari una mica infantil, encara que, passats els anys, diria que en aquest territori no en té pas l'exclusiva. Hi ha molts gèneres i molts artistes propensos a l'excés i a un imaginari infantil, al rock, a l'electrònica, al hip-hop i a tot arreu, que gaudeixen d'un notable prestigi entre gestors i opinadors. Però tant se val, l'estigma ha quedat. I ens trobem com, per exemple, un esdeveniment multitudinari com el Rock Fest Barcelona, celebrat aquest estiu a Can Zam, amb més de 20.000 assistents diaris durant tres jornades (força més que un Palau Sant Jordi diari, per entendre'ns) i un munt de grups bandera de l'escena, Iron Maiden entre ells, va ser ignorat sense excusa ni pretext per diversos diaris barcelonins.

A veure, a mi algunes contorsions dels herois del metal em resulten còmiques, porto malament les llargues curses malabars al mànec de la guitarra (malgrat que Ritchie Blackmore, un dels grans culpables d'aquesta pràctica, era el meu ídol d'adolescència) i les cançons sobre dracs i masmorres em semblen en principi un material literari menor. D'altra banda, sóc més de hard rock que de heavy metal: m'estimo més Deep Purple i Black Sabbath que no pas Helloween o Blind Guardian i el thrash tendeix a superar-me, però Judas Priest em sembla una banda fonamental i he passat moments de certa intensitat lírica escoltant els xicots de Fear Factory, Ministry o Tool. Però, gustos al marge, el que no trobo raonable és que se li faci al heavy metal allò que no se li fa a gairebé cap altre gènere musical: l'esmena a la totalitat.


I hi afegiré un altre ingredient. Xoca que aquest menysteniment cap a un gènere més aviat assentat en les capes més populars de la ciutadania el practiquin també les veus que reclamen ara, amb molta passió, a determinats mitjans i canals, que es presti atenció a les músiques fetes des de baix, des dels barris i perifèries, fora de l'imperi del gust imposat per la premsa, etcètera. Hi ha gaires gèneres tan populars, obrers, menestrals i aliens a l'imaginari dels periodistes musicals com el heavy metal? Els qui demanen, exigeixen, capgirar les atencions informatives i posar el focus en les músiques invisibles o marginades que es couen a peu de carrer, quan arriba l'hora del heavy metal apliquen el mateix silenci administratiu que tots els altres. "Heavy"? Per la lletra hac no em surt res.

Així tenim que el heavy metal és un gènere triplement bandejat: és fora del corrent principal, és fora del corrent alternatiu i és fora del corrent alternatiu al corrent alternatiu. Això és certament difícil de superar. No és "mainstream", ni és "hipster" ni és expressió-popular-sortida-des-de-baix: un concert de cúmbia a un polígon del Baix Llobregat és cultura popular que cal reivindicar, mentre que un concert de heavy metal a un parc de Santa Coloma no existeix. No deu desprendre prou prestigi intel·lectual. Ah, aquests anti-elitismes selectius.


Però, en fi, segurament no hi ha res menys "heavy" que queixar-te que el heavy metal és invisible. En altres èpoques se sentien més queixes, però ara són força excepcionals. Fa molt de temps que la clientela d'aquest gènere té assumida la seva vida a la perifèria, allà on fa tant de fred, i potser això el fa més fort i irreductible. En el fons, el heavy metal és l'estil més alternatiu del món. Alternatiu a tot.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
Més articles de l'autor
02/12/2022

Catalunya canvia, Espanya no tant

19/11/2022

Michael Jackson, salvat de la foguera

04/11/2022

Piqué és l’estrella del rock

21/10/2022

La bombolla és a l’hivern

07/10/2022

Junts i la bombolla de Twitter

23/09/2022

Alizzz i els exclosos de debò

09/09/2022

Coldplay: triomfar amb el pitjor disc

27/08/2022

L’aura d’Eivissa

12/08/2022

Festivals, la bombolla que no es punxa

29/07/2022

Núria Feliu: Catalunya contra Catalunya

Participació