La Fiscalia espanyola contra la llibertat d'expressió

«Què es pot esperar d’un Estat que criminalitza i persegueix les urnes i els polítics catalans que, complint un mandat democràtic, les posen al servei de la ciutadania?»

per Víctor Alexandre, 18 de setembre de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de setembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Les diligències obertes per la Fiscalia espanyola per investigar la crema de fotos del rei, de la bandera i de la Constitució d’aquell país a la marxa de l’esquerra independentista de l’Onze de Setembre, així com la piulada feta sota el nom CUP Capgirem BCN, no constitueixen cap sorpresa, perquè ja hi ha hagut precedents. L’acomplexament d’un Estat, la seva mala consciència, es demostra en la criminalització de la discrepància, de les idees que li són desafectes i de la llibertat d’expressió. Un Estat fort, un Estat democràtic i segur de si mateix, no s’immuta perquè mitja dotzena de joves cremin fotos dels seus símbols, ja siguin monarques, banderes o constitucions. Però l’Estat espanyol, de fort, no en té res. Al contrari, és un Estat amb peus de fang, un tigre de paper que necessita prohibir, amenaçar, perseguir, com fan els règims totalitaris, per fabricar-se una imatge il·lusòria d’autoritat.

Jo, personalment, no sóc partidari de cremar els símbols espanyols. Però no pas perquè em mereixin cap respecte –els símbols opressors mai no poden inspirar respecte–, sinó perquè em sembla molt més efectiu no reconèixer aquests símbols a casa nostra, que no pas calar-los foc. No és cremant la foto de l’amo blanc, com s’allibera l’esclau negre, s’allibera negant-se a reconèixer-li cap autoritat. Amb tot, entenc que cadascú s’expressa a la seva manera i que aquestes accions, emparades per la llibertat d’expressió, no poden ser criminalitzades, ni perseguides, ni sancionades.


Pel que fa a la piulada que diu “Si el rei vol corona, corona li darem: que vingui a Barcelona i el coll li tallarem”, és per petar-se de riure que l’Estat espanyol pretengui criminalitzar-la, ja que es tracta de la tornada de la lletra d’una cançó del segle XIX i de la qual existeix una versió enregistrada l’any 2002 pel grup Mesclat. Quina badada, oi, no haver criminalitzat Mesclat aleshores? Fins i tot es podria criminalitzar tot el segle XIX. La cançó diu, entre altres coses, que “fa tres segles que els borbons pretenen ser els nostres reis ignorant fins a quin punt arribem a passar d’ells. Però si insisteixen gaire amb aquesta obsessió, els mostrarem nostra debilitat pel tall rodó”.

La Fiscalia espanyola, abans d’obrir les esmentades diligències, hauria d’explicar-nos com és que no han estat criminalitzats els portadors de les pancartes que l’any 2005, en una manifestació instigada pel PP a Salamanca, deien “Carod al Paredón” o, mostrant un taüt, “Carod, esta es tu caja”? Com és que Miguel Ángel Rodríguez, exportaveu d’Aznar, no ha estat perseguit com a autor de la frase “A Artur Mas li cal un afusellament”? Com és que no han estat sancionats Jonatan Cobo Ortega, actual portaveu del PP de Rubí, i la secció local del PSC-PSOE de Mont-roig del Camp (Baix Camp), com a autors de fotomuntatges penjats a les xarxes socials en els quals la imatge del president Mas transmutava en la d’Adolf Hitler? Si l’Estat espanyol vol guanyar-se el respecte de Catalunya, hauria de començar per donar a tothom el mateix tracte. Però, què es pot esperar d’un Estat que criminalitza i persegueix les urnes i els polítics catalans que, complint un mandat democràtic, les posen al servei de la ciutadania?

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Víctor Alexandre
És escriptor i periodista i treballa en assaig, conte, novel·la i dramatúrgia. En dramatúrgia ha estrenat: Èric i l’Exèrcit del Fènix, Teatre Borràs de Barcelona (2007); Trifulkes de la Katalana Tribu, Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (2012); Onze.Nou.CATorze (1714), Born i Festival Grec (2013-2014); i Taula rodona, o la joia de ser catalans (coautor amb Pere Calders), Casal de Cultura de Valldoreix (2013). En conte i novel·la ha publicat: El somriure de Burt Lancaster, Set dones i un home sol (Premi Mercè Rodoreda), Una història immoral i Cor de brau. I en assaig: Jo no sóc espanyol, Despullant Espanya, Despullats (amb Joel Joan), Senyor President, El cas Carod, La paraula contra el mur (Premi d’Assaig Francesc Ferrer i Gironès), TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Espanya? i Nosaltres, els catalans. Els seus darrers llibres són La independència explicada al meu fill (2014) i les obres teatrals La joia de ser catalans (2015) i Abans que pugi el teló (2016).

A Twitter: @valex_cat.
21/12/2016

Les declaracions de Mercè Conesa

23/11/2016

Apallissar demòcrates, delicte impune a l'estat espanyol

26/10/2016

El nacionalisme espanyol d'Àngel Ros

18/09/2016

La Fiscalia espanyola contra la llibertat d'expressió

19/08/2016

Feixisme i homofòbia, una parella enamorada

23/07/2016

L'augment de la catalanofòbia

25/06/2016

Petit recull de sentències espanyolistes frustrades

28/05/2016

Per a Batet, el GAL no era terrorisme

30/04/2016

El Sant Jordi de Ciudadanos i PP

02/04/2016

El franquisme i el seu monument de Tortosa

Participació