La fase resolutiva i la via Cuixart

«Uns i altres haurien d’atendre l'apel·lació del president d'Òmnium: l’independentisme, per sumar; l’esquerra alternativa, per aclarir el seu compromís quan Madrid torni a dir que no pactarà»

per Joan Serra Carné , 12 de setembre de 2016 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de setembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El vigor continuat de la mobilització independentista, que en els últims cinc anys ha guiat la classe política de la negociació del pacte fiscal a la construcció de l’estat propi, ha completat el seu cicle. Des dels dies moribunds de l’hivern franquista, Catalunya no havia assistit a un període tan sostingut de reivindicació nacional, un moviment de gènesi popular de tal envergadura –ICV, absent a la Diada, no hauria d’oblidar aquest lligam amb les classes treballadores- que ha reconfigurat el mapa de partits i ha cremat etapes a un ritme vertiginós. Però tot i la voluntat manifestada per Anna Gabriel de bastir una “mobilització permanent” per aconseguir la independència, el procés necessita entrar en una fase resolutiva. El moment interpel·la el Parlament i el Govern. El carrer mira a les institucions i espera resposta.

La determinació de l’executiu de Carles Puigdemont per completar el camí no sembla oferir dubtes. El president de la Generalitat ja ha expressat la voluntat de conduir el país a les eleccions constituents després de l’estiu que ve i el vicepresident, Oriol Junqueras, s’ha esmerçat a subratllar que aquesta ha estat “l’última Diada autonòmica”. El pròxim pas del procés passa per les urnes. La fórmula és l’equació que ha de resoldre l’independentisme. I aquest debat no estarà exempt de tensions. Només cal observar les posicions divergents a l’antiga Convergència sobre la idoneïtat de la solució del referèndum unilateral (RUI). Conscient de la complexitat en la revisió del full de ruta, Puigdemont ha optat en aquest 11-S per fer bandera d’un discurs que aplega una amplíssima majoria, representada a la Diada: que Catalunya ha de tenir la mateixa oportunitat de la qual va disposar Escòcia. Un últim avís abans de programar el format de la desconnexió.


L’Estat no s’ha mogut ni un mil·límetre en els darrers cinc anys per atendre els requeriments dels catalans. La resposta al clam del dret a decidir ha estat la guerra bruta, pilotada pel ministre de l’Interior, i la judicialització del procés, fins al punt que des de la Moncloa ja es qüestiona l’autonomia legislativa del Parlament. L’atac furibund de la dreta espanyola posa en el mateix bàndol Puigdemont i Gabriel, Mas i Colau, Junqueras i Fachin. L’independentisme ha de ser hàbil per carregar-se d’arguments, afinar l’estratègia i sumar la complicitat dels qui només es poden alinear amb l’anhel democràtic del poble català. I l’atzucac de la investidura espanyola és una oportunitat sense precedents per avançar. Potser la clau de tot plegat és el manual de seducció desplegat per Jordi Cuixart, l’home que ha omplert amb seny el buit de Muriel Casals, apreciat pel bloc independentista i també pels "comuns". Deia el president d’Òmnium aquests dies que prendrem mal si establim sobiranistes de primera i segona categoria ara que arriba el moment de culminar el procés.

Uns i altres haurien d’atendre la via Cuixart: l’independentisme, per sumar; l’esquerra alternativa, per aclarir el seu compromís quan Madrid torni a dir que no pactarà. Perquè, en realitat, el denominador comú d’aquesta via és la conquesta de sobirania que tots anhelen.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Joan Serra Carné
Redactor en cap de NacióDigital
Ha estat subcap de Política i cap de Societat al diari Ara, i també ha treballat a El 9 Nou. És autor del llibre Ada, la rebel·lió democràtica i coautor d'El part dels comuns i Tota la veritat sobre Plataforma per Catalunya. També ha escrit els llibres Viure. Jo també tinc càncer i Històries In_dependents. Col·labora en diversos mitjans audiovisuals. A Twitter: @jserracarne.
22/07/2020

El silenci de Marín com a símptoma

13/07/2020

Estàvem preparats?

10/07/2020

Tallafoc reial

01/07/2020

Diàleg de saldo

17/06/2020

Unitat, paraula desfigurada

10/06/2020

Qüestió de credibilitat

03/06/2020

El mal exemple de Montilla

27/05/2020

Trinxeres al Congrés

20/05/2020

Ara, confiem en els mestres

13/05/2020

Retrocedir

Participació