Va de llengües

«Tan preocupats ells pels privilegis que asseguren que no volen que tingui Catalunya, com és possible que ara pretenguin discriminar els nens espanyols en edat escolar, privant-los del privilegi català d’estudiar en tres llengües»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 1 de setembre de 2016 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de setembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
1.- Un dels 150 punts que C’s ha acordat amb el PP, per a donar suport a Rajoy, fa referència a la condemna a mort de la immersió lingüística al Principat i la seva substitució per un pretès trilingüisme català-espanyol-anglès a les aules de Catalunya. El mateix va intentar fer Bauzá a les Balears, no pas per interès desmesurat perquè els alumnes aprenguessin anglès, sinó sobretot per rebaixar el pes del català en el sistema educatiu insular, provocant així la més colossal manifestació de protesta mai no efectuada a Palma. En realitat, no és que els alumnes de Catalunya tinguin un coneixement de l’anglès inferior als de la resta de l’Estat, ja que se situen segons en coneixement d’aquest idioma, rere el País Basc i Navarra, mentre que a Barcelona sembla que se sap tant d’anglès com a Madrid. És sabut que la immersió era, fins ara, un terreny comú de consens social i que la llengua no s’ha convertit en problema de convivència fins que C’s no ho ha intentat. Sorprèn l’aposta dels dos partits nacionalistes per anar contra la legalitat vigent, atès que les despulles de l’actual Estatut d’Autonomia ara en vigor estableixen un règim de triple oficialitat lingüística: català-occità-espanyol i els signants de l’acord es passen per l’arc triomfal, doncs, la llengua d’Aran. Però, com ja és habitual, no deixa de cridar l’atenció com tots els discursos sobre la bondat del bilingüisme o el trilingüisme semblen ser només d’aplicació a Catalunya. És a dir, saber idiomes només és bo per als catalans, però no per als ciutadans espanyols de qualsevol altre punt de l’Estat? Tan preocupats ells pels privilegis que asseguren que no volen que tingui Catalunya, com és possible que ara pretenguin discriminar els nens espanyols en edat escolar, privant-los del privilegi català d’estudiar en tres llengües, en comptes d’una sola com és normal a Espanya? Aquí tres idiomes i allà només un o bé dos? Si el trilingüisme és bo, deu ser -ho a tot arreu. Contràriament, és només un pretext perquè el català perdi hegemonia referencial, pes simbòlic i utilitat pràctica. Mentre aquí hem de saber tres llengües, perquè si no això fa “aldeano”, allà són tan cosmopolites que es poden permetre de saber només la seva i ser del tot analfabets en qualsevol altra.

2. Aquests dies ha circulat per la xarxa un doble tuit, sensacional per a il·lustrar fins a quin punt la ignorància dels nacionalistes espanyols és atrevida. Amb motiu de la tragèdia ocasionada a Itàlia per un terratrèmol i les repliques subsegüents, la batllessa de la capital catalana, Ada Colau, va fer un tuit on podia llegir-se, literalment: “Costernati per il terremoto di questa mattina nel centro Italia. Da Barcelona il nostro pieno sostegno e solidarietà con il popolo italiano”. Poc després, una de les primeres reaccions a la xarxa anava signada per una tal A.Trujillo que afirmava, sense pudor, vergonya, ni sentit del ridícul:“@AdaColau al parecer usted es la alcaldesa solo de los barceloneses catalanistes, porque todo lo que parla (sic) lo hace  en catalán... Pobre gente”. Subscric absolutament l’apartat final, clarament autocrític, quan l’aital Trujillo amolla això de la “Pobre gente”. És un gest sincer que s’ha de subratllar i agrair, perquè són pobra gent aquells que sense parlar cap més llengua que la seva, menystenen totes les altres, no en parlen cap més i, encara, es permeten de donar lliçons en l’àmbit de la identitat filològica. El tuit aquest és un exemple magnífic de fins a quin punt pot arribar l’obcecació nacionalista d’alguns i de com l’analfabetisme idiomàtic, amb una certa dosi de mala llet, et fa confondre l’italià pel català! Pobra gent...


3.- Recordo quan l’amic Bernat Joan, intel·lectual i polític eivissenc, era diputat al Parlament Europeu. En no poder parlar-hi en català, ho feia en altres dels nombrosos idiomes que domina. Un cop que presidia la sessió un vicepresident socialista portuguès, sembla que advertit per algun català membre de la mesa sobre la gosadia lingüística del parlamentari insular, li retirà l’ús de la paraula quan feia la seva intervenció en alemany, adduint que la llengua que feia servir no era oficial en aquella cambra, ja que es pensava que hi parlava en català! A més de retratar-se davant ses senyories com un perfecte indocumentat, l’escàndol provocat per la ignorància del vicepresident va ser-hi majúscul quan diputats alemanys, austríacs i belgues de llengua alemanya van reaccionar-hi protestant-ne enèrgicament.

4.-Fa ja uns quants anys que una coneguda casa suïssa del sector de la alimentació va rebre una protesta irada d’una clienta de la Rioja, escandalitzada perquè els havia comprat un producte escrit en català, entre altres idiomes, entre els quals figurava, això, sí, l’espanyol. No es queixava que aquesta llengua no hi fos, que sí que hi era, sinó que n’hi hagués una altra que ella no la hi volia. La directiva de l’empresa que parlà amb ella va posar-la al corrent que, tot i la seva protesta, ells no disposaven de cap producte seu al mercat etiquetat en aquesta llengua. La insistència de la senyora en qüestió no sols s’afermà intentant reproduir per telèfon, inútilment, les primeres paraules del text pretesament en català, sinó que, a més, explicà com hi apareixia una bandera que en confirmava la no espanyolitat: vermella i verda, amb un escut al mig... “Senyora, això no és català, és portuguès!”, que féu la directiva. I la interlocutora contestà: “Portuguès, diu? Ah, bé, si és així no passa res. Però, per si de cas...”


5.- El 2006, quan juntament amb Artur Mas i Manuela de Madre vaig acudir al Congrés de Diputats a defensar-hi en nom del Parlament, el text de l’Estatut aprovat per aquest, Rajoy va fer-hi una intervenció molt dura en contra. En el meu torn de rèplica, sabedor que Rajoy no parla gallec, vaig fer una part de la meva intervenció en aquesta llengua, adreçant-me, precisament, a don Mariano. La sorpresa va ser meva quan, dies després, el Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados reproduïa aquella sessió i en la publicació del meu discurs, quan arribava al moment en què em passava al gallec, literalment hi deia: “Ahora el señor diputado pasa a expresarse en catalán” i no reproduïa el que havia dit en l’idioma que no era l’únic oficial en aquella cambra. És a dir, a la primera institució democràtica de l’estat espanyol, el Congrés de Diputats, confonen el gallec amb el català, potser perquè tot allò que no sigui espanyol els sona i els és ben igual. Més de 500 anys després del que alguns anomenen la “unitat d’Espanya”, què romanços podem esperar d’un Estat que encara no sap ni quina llengua parlen els seus ciutadans?

6.- En una visita a l’ajuntament de Nova York, a principis dels norantes, parlant-hi amb els responsables d’educació, competència municipal, llavors majoritàriament portorriquenys, ens definien, irònicament, la seva noció de persona multilingüe (que parla moltes o diverses llengües), trilingüe (que en parla tres), bilingüe (dues) i monolingüe (un nord-americà, un anglès o un espanyol). Doncs, això, així...

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
22/07/2020

Control del territori

08/07/2020

97, al peu del canó

24/06/2020

Països Catalans

10/06/2020

Arquebisbessa de Lió

27/05/2020

La bandera

13/05/2020

Descobrir país

29/04/2020

​Gràcies a la cultura

15/04/2020

Literatura popular catalana

01/04/2020

La fita

25/03/2020

L'Europa «missing»

Participació