Els mitjans patris i el fantasma de la cultura

«El procés és pervers, perquè primer t'arraconen i després t'acusen de no pintar res i de servir només a qui s'hi dedica»

per Anna Punsoda, 29 d'agost de 2016 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 29 d'agost de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Les noticies sobre la nova temporada de Catalunya Ràdio expliquen el següent: entre setmana les franges que van de les 19 a 21 hores, i de 23 hores a la una de la matinada, aniran dedicades als esports. Als caps de setmana, ocuparan de les 16 hores a mitjanit cada dia. No s'hi anuncien programes temàtics –d'economia, cultura, tafaneries, ciència- perquè aniran encabits en aquests programes-tertúlia de molta durada comandats per un nom que sona.

Tothom repeteix el mantra: parlar de temes concrets amb gent que s'hi dedica professionalment no té cap audiència i cal encabir-los en magazins –entre tertúlies, l'humor casa Polònia i les veus conegudes-. Suposo que som moribunds tips de les nostres feines, i que discutir sobre si Arda Turan és més aviat mig o davanter ens revifa. I suposo que estem molt sols i que el Roger de Gràcia i les seves coses ens fan companyia. Tot això té un punt trist, però humà –i amb mesura em sembla bé-.


El que no em sembla bé és que la base de la ràdio pública catalana siguin magazins on entaforen decoracions diverses i 45 hores setmanals d'esports. El que hauria de fer una ràdio pública és marcar el llistó de les programacions amb criteri propi, i no anar copiant models i robant presentadors a les emissores privades pagant tots. I si resulta –com diuen- que la ràdio pública ens surt massa cara i que per això cal més audiència, doncs preguntem-nos d'on ve aquest preu. Quines dinàmiques arrossega. Qui en són els responsables. Quins sous paguem. A qui. Per fer què. I sobretot preguntem-nos si aquesta política ens compensa. Per què no llegeixo mai articles que posin a debat aquest tema? Sembla que ho emmerda tot, i a molts, i que està arrelat a les bases de l'autonomisme i la seva repartició de poders.

Ho explicava Isabel Sucunza, que la temporada passada comentava llibres al programa Els experts, però a qui han canviat la seva secció per la col·laboració d'una actriu que ens informarà dels animals domèstics dels famosos (¿?). Com que hi ha pocs diners, s'han d'invertir en algú que tingui impacte. Et diuen això i es pensen que ets curt, que t'empasses que els problemes econòmics de Catalunya Ràdio vénen d'una secció d'un quart d'hora de llibres a la setmana. I que els xuxos del Miquimoto o de qui sigui la salvaran.

El procés és pervers, perquè primer t'arraconen i després t'acusen de no pintar res i de servir només a qui s'hi dedica. Comentava Vicenç Villatoro en una entrevista d'Antoni Trobat a Crític que, de la mateixa manera que la sanitat pública no s'ha de finançar perquè els metges tinguin feina, sinó per millorar la salut dels pacients, cal fer el mateix amb la cultura: s'ha de finançar per fer un servei a la ciutadania i no per donar feina a la gent del sector.

No puc estar-hi més d'acord. Però resulta que avui, la cultura –exceptuant autors o editors amb càrrecs institucionals o lligams molt directes amb els mitjans- no té visibilitat. Tots els tertulians de TV3 i Catalunya Ràdio publiquen llibres per Sant Jordi però la televisió i la ràdio públiques no poden dedicar ni una sola hora setmanal (ni una!) a parlar d'assajos i de literatura. Per què? Què hem de pensar? Que els llibres són només un pont per sortir als mitjans? Que llegir i posar-ho seriosament en context és un luxe? Un afer privat? Que magazins i esports és tot el que fa servei 'a la ciutadania'?


Quan un polític busca satisfer el màxim de gent a curt termini dient-los només el que volen sentir, l'acusem de populista. Per què ens ho permetem, amb els mitjans? Per què quan ens diuen que la cultura "no ven" acotem el cap i s'ha acabat el debat? No cal posar-se a fer de Jordi Llovet i dir amb gran afectació que els clàssics i la gent del sector som imprescindibles –perquè no ho som-. Però sí que hi ha coses a dir, centenars de bons debats públics possibles. I és una llàstima que la gent que s'hi dedica no surti de les llibreries o dels centres culturals de torn. Els mitjans desconnecten d'ells, ells desconnecten dels mitjans i anem endossant bromes idiotes, cites sentimentals i articles gagà que estrafen la sensibilitat pública. Després els elitistes som els escarrassos de la cultura. Però qui endossa magazins fresquets i 45 hores setmanals de futbol a la gent són vostès –comptant, suposo, que no poden comprendre i gaudir cap altra cosa-.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Anna Punsoda
(Concabella, 1985) Va llicenciar-se en periodisme i en filosofia i guanya diners fent traduccions, classes, crítiques i alguns llibres. Ha après algunes coses. Només demana anys i força per explicar-les amb brillantor.

Twitter: @annapunsoda

Bloc: www.annapunsoda.wordpress.com
04/04/2018

L’oportunitat Jordi Graupera 

07/03/2018

Per què ha tocat fons la política catalana?

21/02/2018

Per què els homes estimen les dones

08/02/2018

Paga'm bé i diga'm «puta»

24/01/2018

L'afer Bassets vist per Anna Punsoda

04/01/2018

​Com perdre un cicle polític i continuar governant

19/12/2017

Votar dempeus

05/12/2017

Espanya i l'alienació mental catalana 

10/10/2016

L'esperit crític en temps dels Proficiency

26/09/2016

​L'estranya regressió de la Shakira

Participació