Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


Funerals

«A un certa edat, un funeral és un lloc d'encontre segur de persones amb qui has compartit feina, veïnatge o i il·lusions, però, segons la personalitat de qui t'acomiadis, pot arribar a tenir, també, un cert aire de trobada d'antics combatents»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 25 d'agost de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 25 d'agost de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
És ben cert que hi ha un temps per a cada cosa i no només perquè així ho advertís l'Eclesiastès, per més que, en un moment o altre, tots hem fet quelcom a destemps. Cada època col·lectiva i generacional, cada edat, té el seu moment, els seus condicionants i els seus hàbits. Quan hom es troba ja instal·lat a la seixantena, sovinteja molt més els enterraments que no pas els casaments i no tan sols perquè, mentre és ben cert que tothom ha de morir-se un dia o altre -ahir, avui i demà-, en l'actualitat cada cop hi ha menys parelles que es casen, tot i viure junts i formar una família. Porto ja una colla d'anys amb un grapat de funerals d'amics i coneguts a l'esquena i no es pot dir que hi hagi una forma única de dir el darrer adéu a algú. Així, hi ha qui té cerimònia religiosa, sense voler-la ni posar mai els peus en una església, i, contràriament, hi ha qui l'hauria volgut i no n'ha tingut. En el cas d'un funeral religiós, n'hi ha també de totes menes. Des d'aquells casos en què l'oficiant coneix el finat perquè n'és parroquià, el retrata bé a l'homilia i se'l nota sincerament commogut per la pèrdua, fins a d'altres en què l'humanisme cristià brilla per la seva absència, el capellà és d'una retòrica gèlida incapaç de suscitar cap emoció entre els assistents i, en algun cas, ha de llegir el nom i tot d'aquell l'ànima del qual ha de garantir que arribi a bon port, perquè n'ha oblidat la identitat. En alguns enterraments, acostuma a haver-hi, a més de la prèdica de l'oficiant, altres intervencions de familiars o persones properes al desaparegut i, generalment, les dels fills i, sobretot, els néts, acostumen a ser les de més interès i més calidesa humana. Si la cerimònia és estrictament civil, laica, això no sempre és sinònim de no religiosa, ja que hi ha ocasions en què algun orador civil pot fer l'efecte d'un cert aire que capellaneja. Hi ha discursos nascuts per a complir amb l'expedient i d'altres que neixen del coneixement, l'afecte, el dolor, la complicitat o la gratitud.

Hi ha músiques bellíssimes, com ara El cant dels ocells, que, desproveïdes de la seva condició de melodia popular, semblen haver estat condemnades a una funció bàsicament funerària i prou. Per això, el so inesperat de La balanguera o bé Rossinyol que vas França, La Moixeranga a toc de dolçaina, o el cant col·lectiu dels Segadors, poden arribar a commoure, intensament, els assistents a un funeral. Com també una altra mena de música no precisament mortuòria, sinó vinculada a les preferències de la persona a qui s'acomiada o bé que s'hi pot relacionar per alguna circumstància determinada. I fins i tot el silenci, l'absència de gralles que acompanya, per exemple, el pilar de comiat en la mort de tot casteller. El mateix passa amb els recordatoris. El més habitual és el disseny tradicional, de format petit a quatre planes, a la darrera de les quals no hi ha res, a la primera a tot estirar una creu i a les dues del mig és on hi pot haver la singularitat. A l'esquerra hi figura el nom del finat, la data de defunció i a partir d'aquí, totes les variants possibles: una llarga llista de parents, arrodonida amb un "i família tota" quan no et vols deixar ningú o bé t'estalvies així de ficar-hi algun nom que incomodi. Hi ha, també, els que es moren i prou, i aquells que moren cristianament, havent rebut els sants sagraments i la benedicció apostòlica, sense que, en alguns casos, això sigui cert i ni el propi difunt, ni els familiars, hagin tingut una idea gaire precisa de què és, exactament, aquesta benedicció. A la plana de la dreta, el text íntegre del Pare nostre és el més habitual, si bé no hi és gaire menor la presència d'algun fragment de La vall del riu vermell, un bocí del Cant espiritual de Joan Maragall o bé uns versos de M.Martí i Pol i no gaire varietat més. El repertori és d'una certa modèstia i, per això, s'agraeixen altres variants possibles, com ara la incorporació d'algun text del propi difunt, quan n'hi ha l'oportunitat. Tot i l'advertiment que cal desconnectar els telèfons mòbils, sempre hi ha algú que dóna la nota i obsequia els assistents al funeral amb un so irritant que es perllonga fins que l'aparell no és, finalment, localitzat i el propietari n'aconsegueix, després d'intents fracassats que mantenen l'auditori en l'enjòlit, d'apagar-lo d'una vegada, moment en què tothom respira ja més alleujat.


Hi ha funerals en què la família dóna el dol per acabat abans que pocs els hagin pogut acompanyar amb el sentiment i d'altres en què rep, a peu dret, el condol d'amics, coneguts i també gent que no ha vist gairebé mai, al llarg d'una bona estona. I no són pocs els pobles en què les dones acompanyen amb el sentiment la part femenina del difunt, asseguda tota als primers bancs del temple, mentre els homes fan el mateix amb la part masculina, ja al carrer o a la porta de l'església. Hi ha funerals on et trobes gent que et sorprèn agradablement de veure-l'hi, perquè no te l'hi esperaves, tant com t'escandalitzes de l'absència inexplicable d'altres. A un certa edat, un funeral és un lloc d'encontre segur de persones amb qui has compartit feina, veïnatge o i il·lusions, però, segons la personalitat de qui t'acomiadis, pot arribar a tenir, també, un cert aire de trobada d'antics combatents. Una cosa sí que és certa: no costa gaire d'identificar els pocs que hi acuden per compromís, davant la majoria dels que hi són perquè de debò volen dir adéu a qui ja no veuran mai més i en senten de debò la pèrdua. Hi ha fins i tot persones, sovint anònimes, que, sense ser-ne família, no poden evitar de fregar-se els ulls i desdibuixar amb els nusos dels dits, insistentment, unes llàgrimes que no han pogut evitar d'escapar-se galta avall. Hi ha, doncs, funerals i funerals, difunts i difunts, parents i parents i assistents i assistents. Perquè, ben mirat, un funeral no és altra cosa que una escenificació pública d'un retall de vida col·lectiva, a tots els efectes.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
11/09/2019

Canvi de centralitat

04/09/2019

JuntsxNou Finançament

28/08/2019

La poesia dels polítics

21/08/2019

Ministeri d'Estat

14/08/2019

L'Espanya africana

07/08/2019

Singularitats territorials

31/07/2019

Un dinar en família

24/07/2019

Tres dies de juliol

17/07/2019

Només incompetència?

10/07/2019

No som una diputació

Participació