Més ràpid, més alt, més fort

«En els darrers cent anys, els atletes olímpics han aplicat molt bé el lema citius, altius, fortius. I, a mesura que les marques milloraven, la seva fesomia divergia. Què hi ha rere aquesta evolució atlètica?»

per Cristina Junyent, 13 d'agost de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 d'agost de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El guanyador de la marató olímpica de 2012, l'ugandès Stephen Kiprotich, va trigar dues hores i vuit minuts. Si hagués corregut amb Thomas Hicks, vencedor de la insòlita marató olímpica de 1904 a Saint Louis, l'hagués hagut d'esperar gairebé una hora i mitja. El 1936, Jesse Owens va baixar el rècord mundial dels cent metres llisos a 10,3 segons; el rècord mundial actual a 9,58 segons és d'Usain Bolt. Owens, però, no corria en les mateixes condicions que Bolt: les actuals pistes d'atletisme sintètiques ofereixen molt menys fregament, i les sabates són més lleugeres i ergonòmiques.

A Rio, Katie Ledecky ha batut el seu rècord de 400 m lliures de fa dos anys: de 3min:58:37 a 3min:56:46. Ara, les baixades més espectaculars de les marques en natació van ser afavorides per tres innovacions. El 1956 va canviar la manera de girar en arribar al final de la piscina: d'aturar-se i empènyer-se es va passar a fer una tombarella sota l'aigua tot impulsant-se en la paret. El 1976, les piscines es van voltar de canals per on l'aigua s'escola, evitant així les turbulències que perjudicaven els nedadors durant la competició. I la tercera, van ser els vestits de bany fets amb materials de baixa fricció, comuns des del 2008.


El 1972, Eddy Merckx va fixar el rècord de l'hora de ciclisme en 49,431 km. El 1996 es va establir en 56,375 km; gairebé set quilòmetres més. Però l'any 2000, la Unió Ciclista Internacional va decretar que qualsevol ciclista que volgués mantenir el rècord ho hauria de fer amb l'equip d'Eddy Merckx. En aquestes condicions, el rècord actual és de 49,700 km, només 269 m més del que va recórrer Merckx fa més de quatre dècades. Ara bé, la tecnologia no és l'únic factor que impulsa els atletes.

Si ens fixem en la fesomia dels esportistes de competició veurem que ha seguit una explosió divergent. En la primera meitat del segle XX, els entrenadors consideraven que estatura i pes mitjans eren òptims per a excel·lir en qualsevol esport. Així, en la dècada de 1920, l'aspecte dels saltadors i els llançadors de bales era similar. Però, a mesura que els incentius econòmics i la pressió mediàtica pels atletes d'elit es van disparar, aquesta idea va desaparèixer, i es van buscar cossos adequats a les diferents especialitats esportives.

En halterofília els atletes poden aixecar fins a quatre vegades el que pesen: el rècord actual en dones és de 262 kg (assolit a Rio per la xinesa Deng Wei de 62 kg); mentre que el 1896 la medalla d'or d'Atenes es va concedir al danès Viggo Jensen per aixecar 115,5 kg. El rècord mundial actual de llançament de bala és de 23,12 m i el té Randy Barnes des del 1990; mentre que el 1896 Robert Garrett va arribar als 11,22 m. Quant als salts atlètics, Ellery Clark va saltar 1,81 m d'alçada i 6;35 m de longitud a Atenes; mentre que el rècord del món d'alçada és 2,45 m (des del 1993 del cubà Javier Sotomayor), i de longitud és de 8,95 m (aconseguit per Mike Powell a Tokio el 1991).

Els resultats són fruit d'una mena de "selecció" de cossos. En els esports on cal que el centre de gravetat del cos estigui més a prop del terra per mantenir millor l'equilibri, els atletes són menuts: les gimnastes d'elit no mesuren 1,60 m com fa trenta anys (Nadia Comaneci: 1,62 m), sinó 1,45 m (com Simone Biles). En els esports on l'alçada és un avantatge, els atletes són més alts. Els llançadors de bales són, de mitjana, 6,3 cm més alts i pesen gairebé 59 kg més que el saltadors. Els jugadors de bàsquet són molt més alts que el 1983; avui, un de cada deu jugadors de la NBA arriba als 2,13 m, alçada molt poc freqüent entre la població general.


També s'ha perdut la proporcionalitat de l'home de Vitrubi. No només els jugadors de la NBA que mesuren 2,13 m d'alçada i fan 2 m de llargada de braços; sinó que s'accentua en els esports en què la desproporció és un avantatge. L'avantbraç d'un jugador de waterpolo és més llarg, ja que té més potència per llançar la pilota. Els nedadors tenen cames proporcionalment més curtes i cossos més llargs. Els corredors, al contrari: tenen cames llargues i cossos curts. Michael Phelps, el millor nedador de la història, és 18 cm més alt que Hicham El Guerrouj, posseïdor del rècord mundial de la milla; però les seves cames mesuren gairebé el mateix.

Els kenyans per naturalesa són grans corredors de resistència, especialment els kalenjin, que, tot i ser més del 12% de la població de Kenya, són majoria entre els corredors d'elit del país. La seva fisiologia que ho afavoreix. Els seus avantpassats van viure a una latitud molt baixa en un clima molt càlid i sec, i van desenvolupar extremitats òptimes per a refredar el cos: com més llarga i prima sigui a la punta, la cama (que és com un pèndol) perdrà més calor.

Els grups humans canvien d'un segle a un altre; però, en el camp de l'esport, els canvis han estat molt acusats. Les causes han estat diverses. Hem vist els fenòmens biològics de selecció de cossos i de mentalitat, per acostumar-se a assolir el límit. També els canvis de tecnologia i innovació, com ara noves superfícies o noves tècniques més eficients. I, entre els fenòmens socials i ambientals, cal destacar la globalització de l'esport, tornejos cada cop més qualificats, millors incentius financers i forta pressió mediàtica. Tot plegat fa els atletes més ràpids, més alts i més forts. Ho seguirem veient a Rio.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Cristina Junyent
Barcelona, 1957. Biòloga dedicada a la divulgació científica des de la Fundació Ciència en Societat. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació sempre cercant la promoció i l’estímul de la cultura científica. Està convençuda que el benestar comú passa pel pensament crític i el coneixement. A Twitter: @cristinajunyent.
22/11/2016

L'èxit evolutiu dels animals

08/11/2016

Els detalls de les superllunes

25/10/2016

La Barcelona de 2050

11/10/2016

Un Nobel que no ha estat

24/09/2016

Les tardors

10/09/2016

Espècies exòtiques

27/08/2016

S'ajorna l'esperança d'eradicar la poliomielitis

13/08/2016

Més ràpid, més alt, més fort

30/07/2016

Un nou avantpassat

16/07/2016

Júpiter i Juno

Participació