1 de 10

La solució al desordre dels portals de transparència

per Joan Soler Jiménez, 29 de juliol de 2016 a les 00:00 |

«Passa pel canvi d’adscripció orgànica de la competència en arxius i gestió documental, des de Cultura a un departament amb capacitat d’incidència més transversal com per exemple el de Governació o ara el de Transparència»

Aquesta informació es va publicar originalment el 29 de juliol de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El passat dia 24 Nació Digital publicava una àmplia entrevista a Jordi Foz, secretari de Transparència de la Generalitat. Entre els molts aspectes tractats se li preguntava sobre el paper que els arxius han de tenir en matèria de transparència i accés a la informació. La seva resposta va ser claríssima: “Tenen un paper clau perquè són els que garanteixen que es gestionen els documents adequadament". Pel que fa als arxivers deia: “Ells tenen la formació i l’expertesa” i el seu paper “per automatitzar i garantir la transparència, és bàsic”. El més interessant de la resposta és la frase final on diu “s’ha de trobar el mecanisme perquè puguin participar en totes les polítiques més importants”. D’aquesta se’n poden inferir tres coses: 1) la certesa que els arxius juguen un paper fonamental en matèria de transparència ja no es posa en dubte; 2) es reconeix que els arxivers tenen un coneixement i una expertesa que no es té en altres àmbits; 3) que l’encaix dels arxivers en les polítiques “importants” no està resolt malgrat les constants peticions del sector professional. Vull centrar-me en aquest darrer punt.

Les dificultats per trobar el mecanisme perquè els arxius participin en igualtat de condicions en les polítiques de transparència provenen d’una interpretació excessivament patrimonialista de la llei d’Arxius i Gestió Documental del 2001. Aquesta llei era precursora a Catalunya en matèria de dret d’accés a la informació pública atès que hi dedicava un títol IV sencer i forces articles. En el seu preàmbul es parlava obertament de la necessitat d’enfortir la transparència i de millorar la qualitat democràtica del país. Innovadora a nivell europeu i ja no diguem en l’àmbit espanyol. Trencadora en oferir una metodologia com la gestió documental per obrir camí de manera regulada i sostenible entre muntanyes d’informació i documents. Ordre, classificació i coherència en el control de les dades, la informació i els documents. Una llei pionera, però desplegada amb el fre de mà, durant els següents quinze anys. La interpretació institucional ha prioritzat sempre l’accés a la cultura per la via de la conservació dels documents, quan hauria d’haver apostat de manera equilibrada també per l’impuls de polítiques d’eficiència administrativa i control de la informació. I això ha estat i és un llast. El departament de Cultura no posa tot el què s’ha de posar en matèria de gestió documental, és un fet. I ara tot el sistema de la transparència de Catalunya se’n ressenteix i viu en el desordre. Si no fos així, no hi hauria dificultats d’encaix en les polítiques “importants” de transparència. I ho diem des de la plena convicció que la llei de Transparència i Accés a la Informació ha estat i és una autèntica llei 2.0 d’Arxius i Gestió Documental.


Les dificultats del Departament de Cultura per participar de les polítiques “importants” provenen de la incapacitat, per exemple, de participar activament en els grups de treball de la Xarxa de Governs Transparents. De no coordinar una solució única amb el Consorci de l’Administració Oberta de Catalunya que permeti una ordenació racional de la informació dels portals de Transparència, manifestament desorganitzats a la llum de les conclusions de la Memòria 2015 en aquesta matèria, que ha publicat el Síndic de Greuges. De no poder explicar a la Comissió Interdepartament de la Generalitat en matèria de transparència que la direcció general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni, hi ha de participar activament com tantes altres direccions generals. De no fer suficient pedagogia de la funció clau que desenvolupa la Comissió Nacional d’Accés, Avaluació i Tria Documental sense pràcticament recursos. De no participar en el màxim de fòrums possibles explicant els valors de la gestió documental. Aquestes mancances no són tant de producte com de lideratge. A nivell de producte hi ha resultats ben bons, malgrat la migradesa de recursos destinats a la gestió documental. Només cal veure el recentíssim nou Quadre de Classificació per a la documentació municipal, cridat a organitzar els desendreçadíssims portals de transparència. Malgrat ser boníssim ... tindrà el recorregut necessari? S’explicarà com pertoca i a on pertoca? A la Comissió Interdepartamental de Transparència de la Generalitat, per exemple?

La solució a l’encaix, el mecanisme que planteja Jordi Foz, l’hem plantejat infinitat de vegades. I passa pel canvi d’adscripció orgànica de la competència en arxius i gestió documental, des de Cultura a un departament amb capacitat d’incidència més transversal com per exemple el de Governació o ara el de Transparència. Només així es formarà part de les polítiques d’impuls de transparència des del primer moment, de manera natural i amb una capacitat d’impacte immediata. Mentrestant, els impulsors de la transparència observen amb sorpresa com pot ser que la informació estigui tant desordenada als portals! No és per res, però des de la gestió documental tenim una solució boníssima. La voleu?

 

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Participació