El bon tracte humà del Santa Maria

«Segurament que hi deu haver de tot, però el personal que treballa al Santa Maria no és només personal que hi treballa, sinó una colla de persones que es desviu perquè l’atenció sigui immillorable»

per Ferran Montardit, 20 de juliol de 2016 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de juliol de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El factor humà, una bonica expressió que s’acostuma a fer servir només en connotacions negatives. Quan hi ha un greu accident de trànsit o d’avió i no hi ha indicis d’avaries mecàniques en l’aparell sempre s’acaba concloent que el factor humà fou el causant de la tragèdia i les tertúlies s’omplen de dissertacions filosòfiques i psicològiques sobre si aquestes errades humanes podien ser evitables o no.
 

Aquestes últimes setmanes he hagut de visitar unes quantes vegades l’Hospital Santa Maria. Quan has d’anar a algun lloc d’aquest estil no hi vas amb la intenció de caçar Pokémons sinó que hi vas per pura obligació mèdica. I, sincerament, molta gràcia no em fa, no, haver-hi d’anar. Però hi ha cops que no queda més remei. I com hi has de fer cap per imperatiu sanitari amb una mica de por confies en un tracte que sigui més íntim que el que reps a la caixa del supermercat, en una oficina bancària o en un taller mecànic. Que amb això no vull dir que en aquests establiments te tractin malament, i ara, sinó que espero que del tracte d’un personal sanitari -i aquí també hi inclouria mestres i professors- un tracte molt més proper i menys despersonalitzat que en una finestreta del banc o en la caixa d’un super on has de centrar els esforços en posar els articles al carro a la mateixa velocitat amb què la persona de la caixa els passa pel lector de codi de barres.
 
Una vegada, el meu metge de capçalera llegint-me els resultats d’unes analítiques, aquells fulls farcits d’intervals de confiança de tal manera que el grau de satisfacció és inversament proporcional al nombre d’asteriscs que hi surten, em recriminà "Montardit, hauries de fumar menys". A mi, que ni fumava, ni fumo ni he fumat en ma vida. O un altre cop una doctora me va dir que havia de menjar-me l’enciam sense amanir, així com si jo fos un caragol de carxofera. Me’n guardaré prou de posar en dubte la professionalitatde cap dels personals sanitaris que treballen, però són situacions en les quals hi vaig trobar poc factor humà d’aquest que parlo.
 

Bé, tal com els explicava en un paràgraf de més amunt i per motius que tampoc vénen gaire al cas, sinó ens deprimiríem tots aquí més que un votant de Podem mirant els resultats electorals, he hagut de visitar el nostrat Santa Maria un sarpat de vegades. I aquí he de dir que he trobat un tracte humà excel·lent. L’acollida, l’atenció, les explicacions donades, les preocupacions de cara al pacient, l’ajuda, en definitiva, la personalització de la feina i no prendre-ho com un simple afer mecànic. He d’agrair i donar les gràcies a la Lídia, al Miquel, a la Irene i a tots aquells que fan que la seua professió sigui gaudir de la feina que fan de cara el pacient. Segurament que hi deu haver de tot, però el personal que treballa al Santa Maria no és només personal que hi treballa, sinó una colla de persones que es desviu perquè l’atenció sigui immillorable.
 
Els psicòlegs Robert Emmons i McCullough
van concloure en els seus estudis sobre la gratitud que el fet de ser agraït contribueix a tenir efectes positius en el benestar físic i emocional de les persones. Entre l’excepcional cura dels professionals del Santa Maria i aquest agraïment que acabo d’escriure, crec que ara estic més sereny que Brad Pitt i el Di Caprio junts. Moltes gràcies gent del Santa Maria. I bon estiu a tothom.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Ferran Montardit
Nascut a Lleida el desembre de 1975. De petit vaig ser criat entre pagesos de la partida de Vallcalent i carrinclons del barri de Sant Llorenç, i això de gran s'ha notat. Llicenciat en Matemàtiques ara em dedico a l'ensenyament. Aplequista, col·leccionista musical i abonat del Lleida Esportiu. Interessat per tota la cultura de Ponent m'he dedicat a estudiar el patrimoni lingüístic i he escrit els llibres "Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català" i "Lo Lleidatà és fàcil. Txarra'l sisquere.

Twitter: @FerranMontardit

Bloc: lo-lleidata.blogspot.com.es  
20/07/2016

El bon tracte humà del Santa Maria

06/07/2016

La justícia és un catxondeo

15/06/2016

Per la boca s’escalfa el forn

01/06/2016

El Segre de negre

19/05/2016

Maig festós, posa la filosa a redós

11/05/2016

Benvolgut Albert

20/04/2016

Blau al firmament

06/04/2016

Alcalá de Henares

16/03/2016

Cases de discos

02/03/2016

Avui parlem del temps

Participació