Pokémons a la llauna

«Veient que hi ha coses que als qui ja tenim una certa edat ens superen i que, segurament, tindran èxit malgrat que no poguem entendre per què, el que cal fer és adaptar-s'hi i mirar de treure'n profit»

per Jordi Guardiola , 15 de juliol de 2016 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de juliol de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quan van començar a circular els primers telèfons mòbils, encara que ara pugui semblar increïble, resultava molt estrany veure gent parlant pel carrer sense cap interlocutor físic. Fins a la meitat dels anys noranta del segle passat, parlar sol era un comportament propi de guillats i els primers usuaris de la nova tecnologia corrien el risc de ser confosos directament amb sonats. Però ràpidament ens vam apuntar als avantatges -i servituts- del nou aparell que havia arribat a les nostres vides per quedar-s'hi i se'n va generalitzar l'ús.

Encara recordo que quan vaig superar la resistència a tenir el meu primer telèfon mòbil el feia anar només per treballar. Quan començava les vacances d'estiu l'apagava i no el tornava a engegar fins al cap d'un mes. S'imaginen una cosa així avui en dia? És cert que els aparells que ara portem a sobre han anat guanyant funcions i prestacions que ens n'fan fet completament depedents. El correu electrònic, el navegador, els missages de text, les xarxes socials, la càmara... Ja no només és un telèfon. És una oficina que ve amb nosaltres a tot arreu, amb les coses bones i dolentes que té això, i també és una font d'entreteniment.


Si els bojos de finals del segle passat eren els que parlaven sols, des de fa uns dies han començat a aparèixer una altra tipologia de dements. També porten el mòbil a la mà, però no el fan servir per xerrar, sinó per caçar. Per caçar pokémons... El llançament limitat a quatre països del joc Pokémon Go ha col·lapsat les descàrregues d'aquesta aplicació, fins i tot allà on encara no es distribueix. Els fans d'aquests personatges mítics de vídeojocs ja han trobat la manera d'aconseguir-lo falsejant el seu lloc de residència a la botiga virtual del seu aparell o a través de descàrregues en webs especialitzades.

La febrada es va estenent molt ràpid, i com més en parlen els mitjans, més sovint anem trobant gent que viu una realitat paral·lela a la que la resta veiem amb els nostres ulls. També a Lleida. Es veu que l'altre dia van organitzar una baralla de bestioles virtuals al carrer la Palma, i que als Camps Elisis hi va aparèixer un altre d'aquestes especímens molt busca... Vaja, que els lleidatans aviat anirem més a plegar pokémons que caragols, tot i que ningú no hagi pogut demostrar que es puguin fer ni a la llauna ni a la gormanda.


A mi em costa veure la gràcia a aquest tipus de joc, encara que admeto que sóc d'una altra generació i que per als nadius digitals això deu ser molt més natural. Jo encara sóc dels que a la facultat jugàvem al parxís, dels que fèiem la botifarra i dels que muntàvem partidets de futbito (sí, sí, això del futbol sala no sabíem què era). Però també sóc dels que vam fer la transició al món d'avui, del que si et despistes, corres el risc de quedar enrere. El meu primer ordinador, a finals dels vuitanta, tenia 64K. No cal dir res més.

Veient que hi ha coses que als qui ja tenim una certa edat ens superen i que, segurament, tindran èxit malgrat que no poguem entendre per què, el que cal fer és adaptar-s'hi i mirar de treure'n profit. Una idea per als nostres polítics i gestors culturals: truqueu a Nintendo i proposeu que posin pokémons a les sales del Museu de Lleida, a les esglésies romàniques de la Vall de Boí o al Parc Astronòmic del Montsec.


No sé si hi accedirien i segur que no seria de franc, però intueixo que aquesta pot arribar a ser una eina de promoció turística potent de cara al futur. Amb aquest joc i amb altres que vindran a continuació, mesclant realitat i ficció digital. També suggereixo que, si no s'hi ha pensat encara, algú desenvolupi una aplicació que permeti, per exemple, poder veure l'interior de la Seu Vella tal com era en el seu temps d'esplendor gràcies a la realitat augmentada. Les possibilitats són gairebé infinites. Només cal visió, talent i inversió. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Guardiola
Jordi Guardiola Florensa (Lleida, 1973) és periodista. Ha treballat a la redacció d'informatius de la cadena Ser a Barcelona, i ha estat subdirector de Segre Ràdio, emissora on havia fet la major part de la seva carrera des de 1994 com a responsable de l'àrea d'esports i de les transmissions dels partits de la UE Lleida. També ha treballat al diari Segre, a Lleida TV i a Ona FM. Ha publicat la novel·la Sense partit (2011) i és codirector del documental històric El braç de les fúries (2007).

Twitter: @JordiGuardiolaF
15/07/2016

Pokémons a la llauna

01/07/2016

Escocesos i catalans

26/06/2016

Perdi o guanyi

17/06/2016

George Clooney i el referèndum

10/06/2016

Tornem-hi

03/06/2016

Periodistes violents

20/05/2016

Prohibir per estimular

13/05/2016

El bou, no vol o no pot?

06/05/2016

Bomba desactivada... suposo

22/04/2016

Les cometes i les punyetes

Participació