Companys «plebiscitaris»: benvinguts al referèndum

«Resulta sorprenent que bona part dels actuals defensors del RUI fossin, fa poc més d'un any, uns abrandats partidaris de les eleccions plebiscitàries»

per Roger Palà, 13 de juliol de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de juliol de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Durant les darreres setmanes ha aparegut amb força en el debat públic català el que alguns anomenen "referèndum unilateral d'independència" –RUI, en les sigles que s'han popularitzat en l'entorn independentista, tan donat a la creació d'un argot cada cop més incomprensible-. Els seus defensors també utilitzen per referir-s'hi el concepte "referèndum vinculant". Segons els partidaris d'aquesta via, el 9-N i el 27-S haurien estat mecanismes imperfectes per dilucidar el procés. I ara el que caldria és que el Govern català impulsés un referèndum amb tots els ets i uts, passant si cal per sobre les lleis espanyoles, per determinar si els catalans volen o no la independència.

La idea del referèndum ha estat històricament en la matriu ideològica tant de l'independentisme com dels partidaris del dret a l'autodeterminació. Té tota el sentit, doncs, que torni a ser un element central per als partits que se'n reivindiquen. I que ara hi torni a ser és una victòria –si es vol, moral o pòstuma– tant d'aquells independentistes que sempre van recelar de l'estratègia plebiscitària d'Artur Mas i Convergència, com dels qui, des de l'espai dels Comuns, han agafat la bandera del referèndum com un espai de trobada entre "indepes" i no "indepes". Benvingut sigui el referèndum, doncs, com a reivindicació compartida del sobiranisme.


Però al mateix temps, hi ha coses que grinyolen en aquesta onada pro-RUI. La primera i més important: resulta sorprenent que bona part dels actuals defensors del referèndum fossin fa poc més d'un any uns abrandats partidaris de les eleccions plebiscitàries enfront del que havia estat el pla inicial: fer del 9-N en una autèntica consulta. Van ser pocs els "indepes" amb tribuna pública que es van mostrar obertament crítics amb la via plebiscitària de substituir la consulta per unes eleccions. Una estratègia impulsada bàsicament per Artur Mas i CDC. Fer-ho era considerat "posar pals a les rodes". En aquesta columna ho sabem per experiència. Em permeto linkar només tres exemples publicats a NacióDigital: "El frau de les eleccions plebiscitàries", "Plebisctiàries tan sí com no" i "Cinc punts febles del full de ruta sobiranista".

Al final, però, la immensa majoria de l'independentisme, des d'Òmnium a l'ANC passant per ERC i fins i tot la CUP, van acabar comprant amb més o menys entusiasme el relat plebiscitari teixit per la factoria d'idees convergent. Per tant, és lògic que ara ERC i la CUP vegin bé el retorn al referèndum, per molt que alguns dels qui el defensen siguin antics "plebiscitaris". Des de l'independentisme d'esquerres caldria passar a l'ofensiva, fer-ne bandera i reivindicar la centralitat del referèndum com una victòria ideològica pròpia respecte a l'estratègia fallida del plebiscit, manufacturada per la dreta catalana. És una bona oportunitat per prendre el lideratge del moviment en l'àmbit de la generació del relat. Cal lliurar la necessària batalla de les idees. Per aquest motiu algunes de les ments més lúcides entre el sobiranisme d'ordre treballen activament per capitalitzar el retorn al referèndum.

L'estratègia del referèndum té, però, problemes greus per esdevenir hegemònica en el sobiranisme liberal. El denominat "RUI" no genera cap consens en el si del partit abans conegut com a Convergència, ni tampoc en el seu entorn intel·lectual. Això és un fet bastant inèdit. Per primer cop en la història del procés, el món convergent està dividit de forma explícita sobre el camí a seguir. La disputa pública dels referents més mediàtics d'aquest espai és constant. Els resultats del 27-S –que públicament van ser venuts com una victòria, però que en privat van ser assumits com a massa precaris– i el pas al costat no culminat d'Artur Mas han sumit aquest espai en una forta desorientació.

El paper clau, com sempre, el tindrà el sobiranisme civil. L'Assemblea està decidint al llarg d'aquesta setmana si aposta o no per exigir un referèndum al Govern. Si s'imposen els partidaris del RUI, i això deriva en una mobilització important el proper Onze de Setembre per empènyer en aquesta direcció, el govern de Junts pel Sí veurà avalat qualsevol hipotètic canvi en el full de ruta inicial, ja de per si prou obert i dispers. És molt probable que l'ANC acabi avalant el referèndum: el sobiranisme de cor pur sembla haver trobat en el RUI una nova pedra filosofal.


La gran esperança dels defensors del referèndum és que l'estratègia serveixi per aproximar l'espai dels Comuns al sobiranisme. Però ara com ara és difícil que això passi. Els Comuns no tenen gaires incentius per sumar-se al RUI. I més, si els qui el plantegen són els qui fins fa quatre dies validaven el plebiscit com a únic camí vàlid. L'estratègia plebiscitària de Mas i CDC va suposar la liquidació del marc del "dret a decidir" i l'exclusió de facto d'aquest espai polític de les dinàmiques del procés. Per a gran part dels Comuns, la situació actual és un problema generat pels independentistes i han de ser els independentistes qui es posin d'acord per solucionar-ho.

Sigui com sigui, els successius resultats del 27-S i el 26-J han situat els partidaris de practicar canvis profunds a l'actual statu quo autonòmic –siguin independentistes o no– davant d'un mur de difícil superació. Els partidaris de la via unilateral van constatar la nit del 27-S que no són prou forts per imposar-la. I els partidaris del referèndum acordat amb l'Estat van constatar la nit del 26-J que el referèndum pactat és impossible a curt o mitjà termini. Davant d'això, hi ha dues opcions: o tothom se'n va cap a casa, o es busquen punts d'entesa entre independentistes i autodeterministes (siguin o no partidaris de la independència) per intentar moure fitxa en alguna direcció que pugui provocar canvis. Pot ser un referèndum impulsat per la Generalitat aquest punt de trobada? És una opció. Però difícilment ho serà si el lideratge ideològic i el relat del procés segueix en mans del sobiranisme d'ordre.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Roger Palà
Barcelona, 1978. Periodista i cooperativista, impulsor del digital Crític, especialitzat en periodisme d'investigació. Ha estat cap de redacció de la revista Enderrock i ha col·laborat amb mitjans com la Directa, El Triangle, la revista El Temps i el diari El Punt Avui. És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i participa de l'observatori crític dels mitjans Mèdia.cat. Ha coordinat durant quatre anys l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics. És autor del recull d'articles Mots incendiaris (Lo Diable Gros, 2012). A Twitter: @rogerpala.
28/04/2019

O govern de l’Íbex o pacte de l’esquerra plural

24/01/2017

La dreta independentista: una hegemonia esberlada

10/01/2017

Les incògnites sobre Artur Mas

27/12/2016

Els Mossos, el procés i el dia «D»

13/12/2016

No pensis en uns pressupostos

29/11/2016

Memòria crítica del govern dels millors

15/11/2016

ERC i «comuns»: incomprensible distància

01/11/2016

La ideologia no pot aparcar-se

18/10/2016

De Tortosa al Born: la hipocresia convergent

04/10/2016

L'últim tren del PSC

Participació