Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


La justícia és un catxondeo

Si en el futbol hagués existit aquesta justícia el Lleida Esportiu ara mateix seria equip de Segona Divisió. Era el que havia de ser just i el que ens mereixíem

per Ferran Montardit , 6 de juliol de 2016 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de juliol de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Pedro Pacheco, alcalde de Jerez, passà als annals –bonica paraula- de la política espanyola l’any 1985 per haver arribat a la contundent conclusió citada en el títol de l’article. La història es referia a una ampliació del xalet del senyor Norberto Ortiz, altrament conegut com a Bertín Osborne, que segons l’ajuntament era il·legal i havia de ser enderrocada. L‘audiència donà la raó al molt ben plantat cantant i presentador i l’alcalde Pacheco s’indignà emetent aquestes sàvies paraules que ofengueren les molt honroses institucions defensores de l’equanimitat i la dretura. Pel títol de l’article podria semblar que parlaria tranquil·lament del Tribunal Constitucional, dels contactes amb la Fiscalia que tenen tots els militants del PP o del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que no és ni de Justícia ni de Catalunya.

Però no, vull parlar de la justícia, millor dit, de la no-justícia futbolística. No m’agrada gens l’expressió “al final se farà justícia” que diem molts cops per autocompadir-nos. Si en el futbol hagués existit aquesta justícia el Lleida Esportiu ara mateix seria equip de Segona Divisió. Era el que havia de ser just i el que ens mereixíem. Com podíem creure en aquest concepte abstracte de la justícia mentre ens queien unes llàgrimes que farien sobreeixir la sèquia de Torres i el torrent de la Femosa? El company Jordi Guardiola, que el trobarà per aquí a prop, ja va fer un emotiu article només acabar la tanda de penals amb més mala llet de la història del futbol.


Aquesta plantilla es mereixia l’ascens. Per justícia i cinc motius més.

Primer, perquè esportivament eren bons. No vam quedar més amunt perquè ens va costar uns quants mesos conjuntar l’onze titular, però en pic van començar a jugar de memòria ha estat una de les plantilles que millor futbol ha fet en el Camp d’Esports. Ha estat una plantilla que tot i no haver aconseguit l’ascens la recordarem. Com aquella plantilla amb Fran, Quique Álvarez, Roa, Calderón, Escoda, Setvalls, Tamudo i Josemi, que sense assolir cap gran fita esportiva molts la tenim al cap com la millor del Lleida.


Segon: per l’entrenador. Toni Seligrat mos va portar a dos play-off, sí, molt agraïts però ja està. En canvi, Imanol Idiakez ens ha deixat una base, un estil de joc que ha agradat i que ens ha fet gaudir, la memòria de veure Crespo traient de porteria en curt començant jugades ens ha demostrat que a la 2aB tot és compatible i que es poden veure millors partits que molts tostons de l’Eurocopa.

Tercer: per tot el que ha succeït a nivell econòmic en el club. Aquella roda de premsa dels jugadors va ser un cop fortíssim per a tothom, les declaracions d’Idiakez, el “cria corbs”... la plantilla es mereixia un premi major després dels mesos viscuts per unes estranyes circumstàncies que encara ningú sap explicar i que la majoria ni entenem.


Quart: per Ivan Crespo, que ha rebentat tots els recomptes de rècords a l’Oriol Jové, i per la magnífica feina de l’Edu Gasol, entrenador de porters.

I cinquè: a nivell social el Lleida Esportiu sembla –compte, que dic sembla només- que arriba a un punt d’inflexió. Enguany hem viscut una excepcionalitat històrica mai vista: el Camps d’Esports atapeït de gent en dos partits. Allò que no s’havia aconseguit en vint anys –ni en la promoció contra l’Sporting de l’any 1995- ho hem fet en quinze dies. Fantàstic, fabulós. A veure si serveix per enganxar uns quants socis més l’any vinent. Eh que vàreu gaudir en aquests partits? Doncs us convido a venir durant tota la temporada i us ho passareu pipa. I a més, en aquest últim punt sumo la publicació del llibre Blau al firmament que fou un dels més venuts a Lleida en la categoria de no-ficció el dia de Sant Jordi. A veure si així posem el Lleida al centre social de la ciutat, que ja toca.

I ara a esperar una nova temporada, amb nou entrenador, nous jugadors i a confiar en què el Jordi Esteve hagi clissat bé els jugadors que hauran de substituir Molo, Urko, Marc Martínez i Pau Bosch –no es pot acomiadar un jugador amb set anys d’implicació al club com si fos un bulto d’una empresa de paqueteria-. I a pagar al dia. Perquè, de moment, la història del Lleida Esportiu és paral·lela a la del procés, portem un fotimer de dies històrics en cinc temporades però encara no hem aconseguit res.
Visca el Lleida!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Ferran Montardit
Nascut a Lleida el desembre de 1975. De petit vaig ser criat entre pagesos de la partida de Vallcalent i carrinclons del barri de Sant Llorenç, i això de gran s'ha notat. Llicenciat en Matemàtiques ara em dedico a l'ensenyament. Aplequista, col·leccionista musical i abonat del Lleida Esportiu. Interessat per tota la cultura de Ponent m'he dedicat a estudiar el patrimoni lingüístic i he escrit els llibres "Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català" i "Lo Lleidatà és fàcil. Txarra'l sisquere.

Twitter: @FerranMontardit

Bloc: lo-lleidata.blogspot.com.es  
20/07/2016

El bon tracte humà del Santa Maria

06/07/2016

La justícia és un catxondeo

15/06/2016

Per la boca s’escalfa el forn

01/06/2016

El Segre de negre

19/05/2016

Maig festós, posa la filosa a redós

11/05/2016

Benvolgut Albert

20/04/2016

Blau al firmament

06/04/2016

Alcalá de Henares

16/03/2016

Cases de discos

02/03/2016

Avui parlem del temps

Participació