Escocesos i catalans

«Ningú des de Brussel·les admetrà obertament que veuria amb simpatia un segon referèndum escocès d’independència, tot i que el canvi dels paràmetres sorgits de la consulta del 23-J el farien perfectament legítim»

per Jordi Guardiola , 1 de juliol de 2016 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de juliol de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
De les moltes conseqüències i incerteses que es deriven del resultat del referèndum de la setmana passada al Regne Unit en que la majoria dels votants va apostar pel Brèxit, la seva sortida de la Unió Europea, probablement una de les més injustes sigui la situació en que queda Escòcia.  A la tardor de 2014, en un altre referèndum acordat pel primer ministre David Cameron i les autoritats polítiques escoceses, el de la independència, es va imposar la continuïtat dins de la Gran Bretanya en gran mesura perquè el missatge de la por dels unionistes es va encarregar d’atiar el fantasma d’una Escòcia fora de la Unió Europea que hauria d’iniciar de zero els tràmits de readmissió al club dels vint-i-vuit. Vaja, allò que també ens diuen a nosaltres de vagar per l’espai i no sé quantes coses més.

Però vés per on, el que ara els pot passar als descendents de William Wallace, és que havent votat majoritàriament Remain es vegin expulsats d’on volien estar com a estat sobirà, justament pel fet d’haver-se escoltat i cregut les amenaces i haver-se quedat lligats a Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord. Un gran negoci. I un gran engany, tot sigui dit de passada.


Amb tot, la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, ha pres la iniciativa des del minut zero i ja s’ha passejat aquesta mateixa setmana per les institucions europees, on ha estat rebuda pel president del Parlament Europeu, Martin Schulz, gairebé al mateix temps que acomiadaven amb un to fredament protocol·lari al premier britànic, David Cameron. El missatge d’Europa continua sent el mateix, el de no interferir en afers interns d’altres països, però a ningú no se li escapa que la fotografia de Sturgeon i Schulz té una forta càrrega simbòlica.

Ningú des de Brussel·les admetrà obertament que veuria amb simpatia un segon referèndum escocès d’independència, tot i que el canvi dels paràmetres sorgits de la consulta del 23-J el farien perfectament legítim. Encara reconeixeran molt menys que en cas de tenir èxit rebrien amb pont de plata els escocesos i les seves reserves de petroli. Però de més verdes en maduren.


És per això que, des d’aquí ens toca tornar a estar pendents d’Edimburg. Si Escòcia rectifiqués el vot de 2014 i esdevingués un nou estat d’Europa abans que ho pogués aconseguir Catalunya, la reacció que tinguessin els països de la Unió seria clarament indicativa de quina podria ser també l’acollida que ens podrien dispensar a nosaltres. I tot i els primers estirabots del mandataris espanyols advertint que si els britànics marxen els escocesos també, arribat el moment, ja en parlaríem.

En qualsevol cas, el referèndum de dijous passat ja ens ha servit per veure caure algunes fal·làcies en boca de la gent que amb més bel·ligerància ens advertia dels perills d’una eventual independència. Recordin que ens deien –i encara mantenen- que si marxàvem d’Espanya ens farien fora d’Europa, que això ens deixaria fora de l’euro, que s’implantarien aranzels a les fronteres, que no hi hauria lliure circulació de persones ni mercaderies, que els bancs i les empreses se n’anirien... Doncs bé, el mateix Mariano Rajoy deia, en conèixer els resultats de l’altre dia deia que tothom havia d’estar tranquil. Que no passava res i que tot seguiria un procés ordenat sense que ningú hagués de perdre cap dret. Carai, quin canvi.


I del resultat del referèndum britànic, al de les eleccions espanyoles. Encara continuo mig estabornit pel nul impacte que ha tingut a les urnes l’escàndol de la conxorxa entre el ministre Fernández Díaz i el seu cabo Daniel De Alfonso. O més ben dit, de l’impacte positiu per als conservadors que els ha comportat que José Ignacio Llorens torni al Congrés recuperant l’escó per Lleida perdut al desembre i que en conjunt hagin recuperat tremp i fins a catorze diputats. L’únic consol, des d’una òptica sobiranista, és que una altra legislatura amb el Partit Popular al poder és la millor benzina per donar gas a la independència. Que continuï manant Rajoy ens estalviarà equívocs. Si no, ens haurien volgut enredar, amb bones i amables paraules, amb meses per estudiar la creació de grups de treball per avaluar fer comissions d’estudi per l’impuls d’una ponència que, qui sap, potser considerés la possibilitat d’un canvi constitucional i blablablà...

El referèndum, ja ho sabem tots, no l’hauria acceptat ningú més que Units Podem, que ja va acceptar retirar-lo de les converses si havien de negociar una investidura, i com a conseqüència només s’hauria alimentat una il·lusió fictícia. Mal que a alguns ens pesi, amb Mariano Rajoy –com diria ell mateix- tot està diametralment més clar.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Guardiola
Jordi Guardiola Florensa (Lleida, 1973) és periodista. Ha treballat a la redacció d'informatius de la cadena Ser a Barcelona, i ha estat subdirector de Segre Ràdio, emissora on havia fet la major part de la seva carrera des de 1994 com a responsable de l'àrea d'esports i de les transmissions dels partits de la UE Lleida. També ha treballat al diari Segre, a Lleida TV i a Ona FM. Ha publicat la novel·la Sense partit (2011) i és codirector del documental històric El braç de les fúries (2007).

Twitter: @JordiGuardiolaF
15/07/2016

Pokémons a la llauna

01/07/2016

Escocesos i catalans

26/06/2016

Perdi o guanyi

17/06/2016

George Clooney i el referèndum

10/06/2016

Tornem-hi

03/06/2016

Periodistes violents

20/05/2016

Prohibir per estimular

13/05/2016

El bou, no vol o no pot?

06/05/2016

Bomba desactivada... suposo

22/04/2016

Les cometes i les punyetes

Participació