Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


La cera que crema

«Des de la dreta, passant per l’esquerra socialdemòcrata i l’esquera alternativa i transformadora, tothom ho ha intentat i tothom hi ha fracassat»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 30 de juny de 2016 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 30 de juny de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Des de les eleccions de Solidaritat Catalana el 1907, el mapa de representació política de Catalunya sorgit dels comicis ha estat l’expressió de la identitat nacional catalana, una veritable singularitat en el context estatal, amb un sistema de partits propi que abasta tot el ventall ideològic. A les eleccions d’aquest diumenge, Ciutadans es presentava, al Principat, amb el lema “un presidente catalán para cambiar España”, eslògan que, tot i no ser l’emprat a la resta del territori electoral, no ha tingut una acollida diguem-ne entusiasta. A Catalunya, C’s ha aguantat l’estropada, però a Espanya ha estat penalitzat i ha perdut vuit escons. Números canten, ni existeix un interès desfermat per a tenir un president català  –cal recordar que la darrera experiència presidencial, amb el general Prim, de Reus, va acabar francament malament- i, a més, la pruïja irrefrenable per a canviar Espanya ha brillat també per la seva absència. De fet, això de voler canviar Espanya no passa de ser una mania estrictament catalana i, a tot estirar, d’unes dotzenes d’espanyols il·lustrats, progressistes, esnobs o despistats. Espanya no està per a gaires orgues, ja està bé com sempre, està encantada de conèixer-se i, al capdavall, com li passaria a tothom, no accepta que, de fora estant, li diguin que ha de canviar per a ser d’una altra manera. No accepta, doncs, intromissions exògenes.

El 1984 començà a caminar l’operació reformista, amb Miquel Roca d’ideòleg del projecte. Es tractava d’una proposta moderada de modernització, democratització i regeneració d’Espanya, que, dos anys després, a les eleccions a corts espanyoles obtenia el 0,96% dels vots. A Catalunya, però, CiU feia els millors resultats i assolia el seu màxim històric, passant de 12  a 18 escons, xifra fins ara no superada. On hi havia voluntat, doncs, de canviar Espanya, allà on sí que es va entendre la jugada, va ser aquí, però a Espanya la mateixa idea va fracassar estrepitosament. El mateix Roca, amb aquella pulcritud expositiva que sempre l’ha caracteritzat, va arribar a fer-ne un llibre, com a suport ideològic de l’operació, titulat Per què no?. En conservo encara un exemplar de fa 30 anys, amb una dedicatòria escrita a mà per ell, on m’hi diu: “Doncs, no. Però valia la pena intentar-ho”. Tres dècades més tard, el catalanisme de matriu conservadora s’ha fet independentista i ha abandonat la idea d’intentar influir en una Espanya que no es deixa influenciar. L’estratègia clàssica de la Lliga i de la CiU de Pujol i Duran Lleida ha passat, definitivament, a la història, davant el mur insalvable de la realitat.


Amb Rodríguez Zapatero al govern de l’estat, el discurs de l’Espanya plural i el seu famós “apoyaré, el PSC va treure 21  diputats el 2004 i 25 el 2008, obtenint així els seus millors resultats. Aviat, però, va poder constatar com l’Estatut començava a ser metrallat per foc amic fins a ser baixa en combat, alhora que el centralisme polític, econòmic i cultural no havia deixat de galopar en cap moment. N’hi va haver prou amb passar pel govern de la Generalitat, com a conseller, per anar-se convertint en independentista i adonar-se que això del federalisme i la pluralitat de l’estat només ens ho crèiem aquí i que, finalment, amb Espanya no hi havia res a fer. Avui, el PSC no treu 25 escons sinó 7, el partit no és ni una ombra del que era i la majoria dels seus noms més destacats ja naveguen per aigües fora de les sigles i s’arrengleren obertament amb el catalanisme sobiranista. Com ha passat durant gairebé un segle, en els períodes de més normalitat democràtica, a dreta i a esquerra, els ministres titulars d’economia, hisenda, indústria o comerç, els sectors productius en definitiva, ja no estan en mans de polítics de Catalunya o del País Valencià. I no és que Espanya hagi canviat, sinó que els que ho hem fet som nosaltres.

Recordo una portada d’un setmanari espanyol, els anys 90, on es preguntava: “Puede un catalán ser presidente del Gobierno?. I si bé la frase mai no va ser duta d’ofici davant d’un tribunal, per xenofòbia evident, personatges com Santiago Carrillo o Cristina Almeida, no arrenglerats precisament en l’anticatalanisme militant, reconeixien, amb un cert to d’aflicció, que Espanya encara no estava preparada per a tenir un català presidint el seu govern. Ara, En Comú Podem ha intentat fer un pas força més enllà i promoure un projecte polític basat, entre altres coses, en el caràcter plurinacional de l’estat i el dret a l’autodeterminació de Catalunya. S’ha de reconèixer que la idea ha funcionat, perquè ha guanyat al Principat i el sorpasso al partit socialista, a nivell nacional, també s’ha produït ja que. als Països Catalans. han passat per davant del PSOE les diferents confluències nacionals i d’esquerres amb Podem i Esquerra Unida. L’invent, per tant, ha sortit bé, però la idea de la diversitat només té aquí gent que la compri. Aquí triomfa, allà fracassa.

Des de la dreta, passant per l’esquerra socialdemòcrata i l’esquera alternativa i transformadora, tothom ho ha intentat i tothom hi ha fracassat, al llarg de la història, amb sigles diverses, protagonistes diferents i circumstàncies històriques també ben distintes. Amb les bones idees i els bons sentiments, doncs, no n’hi ha prou. No es poden plantar palmeres a la neu, tot esperant que un dia o altre, potser, creixeran. Perquè mai no ho faran, ja que es tracta d’un projecte impossible. Continuar pensant que hi ha una solució espanyola als problemes catalans no és, només, un error, sinó que, ara mateix, perjudica els interessos econòmics, democràtics i culturals dels catalans ja que es veuen afectats en la seva qualitat de vida pel simple fet de pertànyer a Espanya. Els que sempre hem cregut que l’única sortida desitjable per al nostre país era la independència nacional, tenim el deure polític de reconèixer els esforços fets pels catalans que creien que hi havia una solució espanyola als nostres problemes. La realitat ha tornat a demostrar que aquesta solució no existeix, que no hi ha res pitjor que deixar el teu futur en mans d’uns altres i que, comptat i debatut, un cop ho ha intentat tothom del dret i del revés, és qüestió de reconèixer que, per a nosaltres, Espanya és una via morta, que no és la solució, sinó el problema. Sense retrets, ni acusacions, ja és hora de reconèixer que no hi ha més cera que la que crema i que, en el nostre cas, tota la cera crema aquí i no a Espanya. Des de la diversitat ideològica que hem de preservar, cal tenir la capacitat de maniobra i la valentia suficients com per actuar nacionalment i, d’una vegada per totes, en conseqüència.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
11/09/2019

Canvi de centralitat

04/09/2019

JuntsxNou Finançament

28/08/2019

La poesia dels polítics

21/08/2019

Ministeri d'Estat

14/08/2019

L'Espanya africana

07/08/2019

Singularitats territorials

31/07/2019

Un dinar en família

24/07/2019

Tres dies de juliol

17/07/2019

Només incompetència?

10/07/2019

No som una diputació

Participació