El 26-J i l'alegria «indepe»

«Tres noms seran especialment importants en els pròxims mesos per desencallar la situació a Catalunya: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Ada Colau»

per Roger Palà, 29 de juny de 2016 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 29 de juny de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Hi ha independentistes la mar de contents després de les eleccions del 26-J. La raó d’aquesta felicitat, però, no són tant els resultats electorals d’ERC i Convergència, sinó el mal resultat d’Units Podem, el descens d’Els Comuns a Catalunya i la constatació que l’Estat espanyol, amb un PP reforçat, segueix sent irreformable. Davant d’això, aquestes veus afirmen que la via unilateral es confirma com la única possible, i que el que cal fer és “anar per feina” i “marxar”.

Els "indepes", però, poden estar contents després de les eleccions del 26-J? El resultat de les candidatures independentistes en el seu conjunt baixa lleugerament en relació a fa sis mesos.  En el seu conjunt, Esquerra i Convergència perden 57.900 vots respecte el 20-D. Els republicans tenen motius per estar contents des d’un punt de vista de partit, perquè guanyen 27.500 vots, consoliden el lideratge del sobiranisme i assoleixen el millor resultat de la seva història en unes eleccions estatals. Però sorprèn que Convergència tregui pit amb el magre resultat del 26-J, en què perd 85.400 vots.


L’1,1 milions de vots "indepes" del 26-J suposen una àmplia majoria. Però queden molt lluny de l’1,6 milions de vots de Junts pel Sí al 27-S. El votant independentista no actua igual en unes eleccions catalanes que en unes espanyoles. Però 500.000 vots menys no són una anècdota. És molt probable que uns quants d’aquests vots ‘hagin fet cap a En Comú Podem. Però els de Xavier Domènech també ha perdut 81.000 vots respecte el 20-D. Això ens porta a una altra lectura important: els partidaris el dret a decidir (ECP, ERC i CDC), que el 20-D van superar els dos milions de vots, ara perden 139.000 sufragis. Només recordar que Junts pel Sí, la CUP i Catalunya Sí que es Pot representen al Parlament actual 2,3 milions de vots.

Més enllà de les dades, el context resultant del 26-J tampoc és positiu pel sobiranisme. El resultat electoral a Espanya, molt bo pel PP, no és necessàriament una bona notícia pels partidaris de la independència. En la teoria, hi hauria dues vies per assolir un estat català: "a l’escocesa" –referèndum pactat entre les dues parts en conflicte– o de forma unilateral. La primera opció ja era molt complexa abans del 26-J, però ara s’endevina impossible a no ser que es produeixi un canvi cultural de grans dimensions a Espanya. Però és que la segona també és extremadament difícil per la composició política interna de Catalunya. Els resultats del 27-S, els partidaris del "sí" es van quedar en el 48% dels vots. Són moltíssims, el resultat més important de la història de l’independentisme. Però la realitat és que no habiliten al sobiranisme per realitzar passos unilaterals amb garanties d’èxit.

La independència unilateral és extremadament complexa i podria assolir-se amb un suport social massiu, la desobediència absoluta de les institucions i un conflicte obert de grans proporcions amb l’Estat. Suposant que el 48% d’"indepes" del 27-S estiguessin disposats assumir-ne els costos, la resta de la població difícilment ho farà. I això cal no perdre-ho de vista quan ens alegrem de les victòries del PP i del PSOE a Espanya. Si aquestes victòries anessin acompanyades d’un increment substancial de l’independentisme a Catalunya, potser tindria sentit estar contents. Però resulta que qui puja a Catalunya (al marge d’ERC) és el PP de Fernández Díaz.

Que entre cert independentisme regni la joia i l’optimisme després dels resultats del 26-J només pot entendre’s en una clau autonomista: en realitat, l’alegria és pel mal resultat d’Units Podem i pel retrocés d’En Comú Podem. Hi ha qui té una autèntica obsessió amb els "podemistes" i els Comuns, i tota la seva acció política sembla condicionada pel que facin o deixin de fer Pablo Iglesias o Ada Colau. Aquesta estratègia pot ser extremadament tòxica. Si una cosa demostra el 26-J és que venen temps foscos, i que caldran aliances entre tots els sectors partidaris d’un canvi en l’statu quo si realment es vol avançar en alguna direcció. I això difícilment s’assolirà polaritzant la situació amb dels Comuns. Al contrari: cal obrir el focus i traçar aliances àmplies entre tots els partidaris del dret a decidir. Perquè això passi, tres noms seran especialment importants en els pròxims mesos: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Ada Colau.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Roger Palà
Barcelona, 1978. Periodista i cooperativista, impulsor del digital Crític, especialitzat en periodisme d'investigació. Ha estat cap de redacció de la revista Enderrock i ha col·laborat amb mitjans com la Directa, El Triangle, la revista El Temps i el diari El Punt Avui. És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i participa de l'observatori crític dels mitjans Mèdia.cat. Ha coordinat durant quatre anys l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics. És autor del recull d'articles Mots incendiaris (Lo Diable Gros, 2012). A Twitter: @rogerpala.
27/05/2019

S’atrevirà ERC a pactar amb els Comuns?

28/04/2019

O govern de l’Íbex o pacte de l’esquerra plural

24/01/2017

La dreta independentista: una hegemonia esberlada

10/01/2017

Les incògnites sobre Artur Mas

27/12/2016

Els Mossos, el procés i el dia «D»

13/12/2016

No pensis en uns pressupostos

29/11/2016

Memòria crítica del govern dels millors

15/11/2016

ERC i «comuns»: incomprensible distància

01/11/2016

La ideologia no pot aparcar-se

18/10/2016

De Tortosa al Born: la hipocresia convergent

Participació