Qui s'ha inventat el colauisme?

«El cas Colau és tota una lliçó: l'independentisme només triomfarà si sap mantenir-se unit i aprofitar les sinergies que provoca la unió»

per Francesc Puigpelat    , 23 de juny de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de juny de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Si no hi ha sorpreses de darrera hora, les eleccions de diumenge marcaran l'arrencada d'una nova força ascendent a la política catalana, preparada per arrabassar a l'independentisme el paper hegemònic i central que ha tingut els darrers anys. L'invent s'anomena En Comú Podem, que és la marca catalana d'Unidos Podemos, però en realitat es tracta d'una cosa una mica diferent. Es tracta del Partit Colauista, perquè el seu líder indiscutible no és ni el senyor Domènech ni el senyor Iglesias, sinó la senyora Ada Colau.

Bona part dels mitjans s'hi refereixen d'aquesta manera, "colauisme", i l'encerten de ple. I ara que el "colauisme" està a punt de viure dies molt dolços, cal fer-se la pregunta clau: ¿qui se l'ha inventat? Perquè es tracta d'una cosa recent, que ara fa tot just un any no existia. Resposta: el "colauisme" se'l van inventar els senyors Trias i Bosch (i Mas i Junqueras) en ser incapaç de posar-se d'acord per una candidatura conjunta a l'ajuntament de Barcelona, que els hauria proporcionat una clara victòria i hauria deixat l'Ada Colau en un poc lluït paper de cap de l'oposició.


La manca d'acord entre ERC i CDC va regalar l'alcaldia a Ada Colau i li va donar una projecció mediàtica sobredimensionada. Recordem que Colau va obtenir entorn del 25% dels vots i prou! Ara bé, com que la senyora és molt llesta ha sabut aprofitar l'esplèndid regal que li van fer ERC i CDC per esdevenir la nova figura emergent de la política catalana. Diumenge, celebrarà una gran victòria, mentre que ERC i CDC buscaran excuses i deixaran l'independentisme encara una mica més orfe.

El cas Colau és tota una lliçó: l'independentisme només triomfarà si sap mantenir-se unit i aprofitar les sinergies que provoca la unió. Vegi's el cas de Junts pel Sí, que no va assolir la majoria absoluta només pel mal cap d'uns quants despistats que (en clau de desunió) van votar la CUP. Ara bé: tot sembla indicar, a hores d'ara, que Junts pel Sí ha estat flor d'un dia. No hi ha antecedents, ni s'ha tornat a repetir després. I, en aquestes condicions, el sobiranisme ho té molt malament, atrapat en una pinça entre l'ultranacionalisme espanyol i el colauisme rialler i frívol.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Francesc Puigpelat    
Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) és escriptor i periodista. Ha publicat una vintena de llibres, entre els que destaquen Els últims dies del general Prim (2014), El retorn de Macbeth (2013), Faust, el Terrorista (2010), Els Llops (premi Carlemany, 2005) i Apocalipsi blanc (premi Josep Pla 1999). Quant a literatura infantil i juvenil, és autor de Romeo i Julieta. Segona part (2014), El nen que va xatejar amb Jack Sparrow (2015) i coautor de la col·lecció Monday & May. Ha escrit anteriorment a El País, La Vanguardia, El Periódico i l'Avui, entre altres mitjans.
09/02/2017

Al procés li cal Trump

26/01/2017

No ha servit de res

12/01/2017

El nacionalisme espanyol i el referèndum

29/12/2016

Catalunya Nord, França i la immaduresa

15/12/2016

La «nacionalitat» catalana i el «diàleg»

01/12/2016

El (futur) èxit del PSOE a Catalunya

17/11/2016

L'establishment, Trump i la CUP

03/11/2016

Rufián i el guerracivilisme espanyol

20/10/2016

L'encerta Rajoy amb el «ya se cansarán»?

06/10/2016

El mite del 48% i els toros

Participació