Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


Miratge «nacional»

«Diumenge vinent, doncs, una altra vegada electors que es van decantar per Junts pel Sí o per la CUP en les passades eleccions al Parlament canviaran el sentit del vot»

per Vicent Sanchis , 20 de juny de 2016 a les 00:05 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de juny de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La repetició de les eleccions dites “generals” –les altres deuen ser “particulars”– permetrà també repetir la victòria dels ambigus i els unionistes. Sumats, superen amb escreix l’independentisme. És cert. Tan cert com que l’independentisme no s’hi presenta sencer. Però, encara que així fos, encara que la CUP afegís els seus diputats al Congrés espanyol als que obtenen Esquerra i Convergència, és cert que no guanyarien. Si és que “guanyar” és aquí un verb amb ple sentit, perquè més aviat el que s’hi decideix, una altra vegada, en les eleccions espanyoles, és la majoria parlamentària que ha de permetre un govern “del canvi” o mantenir el del Partit Popular.

Agradi o no agradi, a Catalunya es manté el vot dual. El que identifica aquells electors que en els anys vuitanta i noranta eren capaços de votar Jordi Pujol com a president de la Generalitat, Pasqual Maragall per a alcalde de Barcelona i Felipe González com a president del govern espanyol. I ho feien sense rebentar d’un atac de contradicció. Perquè votaven el partit i la persona més idonis per a instàncies diferents, encara que fossin contradictoris. Allò que, per contra, ha desaparegut del tot a Catalunya és el fantasma de l’abstenció considerada “immigrada” en les eleccions al Parlament. Ací ara voten tots els veïns en les mateixes proporcions en eleccions diferents, amb l’única excepció de les europees.


Diumenge vinent, doncs, una altra vegada electors que es van decantar per Junts pel Sí o per la CUP en les passades eleccions al Parlament canviaran el sentit del vot. Perquè, encara que a alguns els sembli excèntric, no sembla ser-ho gens. Hi ha gent que vol que Catalunya sigui independent i vol alhora poder discutir-ne les condicions amb algú que no ens envesteixi.

Aquesta “particularitat” en el caràcter del votant ha portat alguns comentaristes i pretesos analistes a proclamar la mort del suflé. La decadència de la clara d’ou alterada. “La majoria aposta per millorar l’autogovern i apartar la separació”, proclamen. Això diuen els que confonen sistemàticament “la majoria” amb els seus interessos i les seves conviccions. “La majoria”, entre nosaltres, ha votat al Parlament català opcions independentistes i a l’espanyol, previsiblement, Pablo Iglesias com a president del govern espanyol. Es pot ser independentista i votar per una candidatura rebel, nacionalment ambigua però decididament contrària a Mariano Rajoy? I tant! Que ho preguntin a Ada Colau, que va dir que havia votat sí i més sí en la consulta del 9-N.

El moment és aspre per a l’independentisme a Catalunya. Els propis errors, els enfrontaments i les indefinicions han escampat entre l’enorme parròquia que l’acompanya una certa sensació de desconcert. Però desconcert no és encara derrota. Hi ha un desassossec, una intranquil·litat d’ànima que proposa referèndums com a bàlsam substituïu que pugui encarrilar la situació cap a opcions menys dràstiques. Hi ha els clams dels que, animats per les victòries de la seva selecció de futbol i per un resultat electoral a Catalunya que no permet conclusions tan dràstiques, ja consideren que han guanyat.

Ací encara no ha guanyat ni ha perdut ningú. I els resultats de les eleccions de diumenge no demostraran res. En tot cas, això sí, el grau d’animositat que Rajoy i la seva tropa s’han guanyat a còpia de mèrits propis a Catalunya.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Vicent Sanchis
Nascut a València el 1961 fa quasi quatre dècades que es dedica al periodisme. Ha estat director de les revistes El Temps i Setze i dels diaris El Observador i Avui, aquest darrer durant dotze anys. Ara fa classes de periodisme a Blanquerna i col·labora en diversos mitjans com a articulista i contertulià. Ha fet també televisió quan l'han deixat –referència explícita a Sandro Rosell- i ha guanyat els premis d'assaig Joan Fuster i Carles Rahola. Aspira a viure una miqueta més per guanyar-ne algun altre...
29/01/2017

Un problema de temps

22/01/2017

La traca

15/01/2017

Quant treball destruït?

08/01/2017

​La pasqua militar

01/01/2017

Permetrà Rajoy el referèndum?

25/12/2016

Evitar frustracions

18/12/2016

Els funcionaris, els mossos, la gent

11/12/2016

Només es mou una part

04/12/2016

República andalusa

27/11/2016

Per què «comandante» i no dictador?

Participació