Més música de l'Univers

«Un altre grinyol, tant llunyà en el temps com en l'espai, ha confirmat que a través del so podrem conèixer la història de l'Univers»

per Cristina Junyent, 18 de juny de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de juny de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Després de viatjar durant mil quatre-cents milions d'anys a través de l'espai, el vint-i-sis de desembre es va detectar una segona turbulència d'ones gravitatòries. Era un grinyol que durava un segon, i que havia estat generat per la col·lisió i fusió de dos forats negres. La notícia es va fer pública el proppassat dimecres quinze de juny, coincidint amb la publicació a la revista Physical Review Letters. La primera detecció d'ones gravitatòries generades per la col·lisió de dos forats negres va tenir lloc el setembre i es va fer pública el febrer. Aleshores es va dir que la importància raïa en dos factors: en la confirmació de la teoria de la relativitat general d'Einstein i en què s'havia trobat un nou sentit per estudiar l'Univers.

La teoria de la relativitat general d'Einstein defensa que la força de la gravetat no existeix: no hi ha cap força que atregui masses com existeix atracció en un camp electromagnètic. Einstein va atribuir l'atracció gravitatòria a una deformació de l'espaitemps, en una nova concepció de l'espai en quatre dimensions. Segons ell, l'Univers està format per una mena de teixit corbat i rígid però elàstic, i no, com propugnava Newton, rígid i pla. En ell, qualsevol moviment de masses genera una deformació que provoca un desplaçament gravitatori. Imaginem una síndria en un llit elàstic; una bala de vidre que s'afegeixi no gaire lluny s'acostarà a la fruita "com si" hagués estat atreta, quan en realitat el que succeeix és que la deformació provocada per la síndria empeny la bala de vidre irremeiablement cap a ella. Aquest llit elàstic imaginari seria l'espaitemps de la teoria de la relativitat general.


La traducció d'ones gravitatòries a so ofereix un nou sentit per estudiar l'Univers. El mateix nom de forat negre ja indica que no emet llum, i la seva col·lisió tampoc no n'emet. Calia, doncs, trobar una nova forma de detectar les vibracions de l'Univers. I per això es van construir dos observatoris a tres mil quilòmetres de distància, un a Hanford (Washington) i l'altre a Livingston (Louisiana), justament a la distància que la llum triga un mil·lisegon a recórrer. Els detectors bessons de l'observatori LIGO (Laser Interferometer Gravitational-Wave Observatory), al setembre i al desembre van detectar petites sacsejades. Un cop netejat de possibles interferències sísmiques, el senyal de les d'ones gravitatòries es va convertir en un grinyol.

El grinyol detectat el desembre tornava a ser fort i indubtable tot i que era més feble i més agut que el del setembre. Així, segons el senyal rebut el desembre, els dos forats negres que van col·lisionar fa 1,4 milions d'anys, tindrien una massa d'entre vuit i catorze vegades la del nostre Sol; un dels dos girava com una baldufa abans de la col·lisió i probablement va ser engolit per l'altre alliberant una quantitat d'energia equivalent a la massa del Sol. El to més fort detectat al setembre fa pensar que els forats negres que van participar en la col·lisió tenien entre vint-i-nou i trenta-sis vegades la massa del Sol, és a dir, eren gairebé tres vegades més grans, i també eren més a prop, a un milió d'anys llum de distància.

La freqüència en què s'han detectat aquests dos senyals indica que podria haver-hi més forats negres binaris dels proposats anteriorment. Atès que els forats negres binaris es poden formar de diverses maneres, com ara de dues estrelles massives nascudes alhora i que van evolucionar fins a convertir-se en un parell de forats negres al final de les seves vides, la seva detecció, fins ara oculta als nostres sentits, podria explicar la història de l'Univers. A la Festa de la Ciència, que aquest cap de setmana celebra la seva desena edició al Parc de la Ciutadella, tenim l'oportunitat d'aprendre sobre forats negres, cosmologia i molta altra recerca de frontera. Serà oberta dissabte 18 matí, tarda i nit –d'11 a 24h-, i diumenge 19 al matí –d'11 a 15h.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Cristina Junyent
Barcelona, 1957. Biòloga dedicada a la divulgació científica des de la Fundació Ciència en Societat. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació sempre cercant la promoció i l’estímul de la cultura científica. Està convençuda que el benestar comú passa pel pensament crític i el coneixement. A Twitter: @cristinajunyent.
22/11/2016

L'èxit evolutiu dels animals

08/11/2016

Els detalls de les superllunes

25/10/2016

La Barcelona de 2050

11/10/2016

Un Nobel que no ha estat

24/09/2016

Les tardors

10/09/2016

Espècies exòtiques

27/08/2016

S'ajorna l'esperança d'eradicar la poliomielitis

13/08/2016

Més ràpid, més alt, més fort

30/07/2016

Un nou avantpassat

16/07/2016

Júpiter i Juno

Participació