L'estigma

«Els catalans, som simpàtics a Espanya? Miri, no ho sé, però alguns sembla que es morin de ganes que no ho siguem mai»

per Jordi Bianciotto, 17 de juny de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 17 de juny de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Els catalans som simpàtics a Espanya? Ah, som davant d'una discussió sense fi perquè té molt a veure amb les percepcions personals. Fa uns dies en parlava amb un amic, mànager d'artistes, amb qui coincidim en tantes coses però no pas gaire en aquest punt. Ell sostenia que a Espanya no hi ha animadversió natural cap als catalans, que aquí som uns melodramàtics i que ens agrada fer-nos els incompresos, cosa que alguns partits aprofiten per ocupar escons al Parlament gràcies a aquest neguit col·lectiu tan autòcton.

Com que és una persona intel·ligent i demostra ser assenyat en molts camps de la vida, és gairebé inevitable prestar atenció a les coses que diu, essencialment perquè és ell qui les diu. I pots trobar-te l'endemà donant-hi voltes: hem fet prou els catalans per fer-nos entendre i estimar? La nostra cultura podria ser més audaç I no tenir-li por a Espanya, que potser no mossega tant com sembla? Hi ha una Espanya, si més no, amable i amb la qual ens hem d'entendre? A més, què caram, això d'apel·lar a odis atàvics, mil·lenaris, pot tenir un punt de deliri, de creure't el centre del món, oi? El professor em té mania. Ens odien perquè ens tenen enveja. Tothom és burro menys jo. No ens n'hem sortit però som els vencedors morals.


Però en aquell precís moment en què donava voltes a aquests interrogants va irrompre un bonic titular: Susana Díaz, presidenta de la Junta d'Andalusia, havia anunciat a un míting, és a dir, a un lloc on vas a dir-hi coses pensades i calculades perquè t'aplaudeixin, que els vots dels andalusos no servirien en cap cas "per pagar els privilegis d'Ada Colau", col·locant en una mateixa frase la paraula privilegi i el nom d'un polític català (no pas independentista, per cert), un clàssic entranyable. No va ser cap relliscada: quatre dies després va a tornar-hi apuntant que una hisenda catalana tindria com a finalitat "trencar i trossejar la riquesa d'Espanya".

Sobre les facultats, el gran talent, que té Catalunya, i només Catalunya, per irrompre, un cop i un altre, com a objecte que alguns es llacen pel cap per obtenir vots ja s'ha dit tot, però cal tornar-hi perquè és una molt destacada singularitat de la política espanyola. No sembla que a França, carregar contra Aquitània o Alsàcia faci guanyar vots a unes eleccions, ni que Hillary Clinton i Donald Trump tinguin present que sigui bo, en un moment acalorat de la pròxima campanya, exaltar els ànims contra Carolina del Nord o Utah perquè això agrada molt al nord-americà mitjà quan veu les notícies tot endrapant un 'steak' de quatre-cents grams.

Es pot replicar que no té importància, que aquests escarafalls de la senyora Díaz són conjunturals, que ho fa només perquè hi ha eleccions. Però, un moment, detenim-nos en aquesta frase: ho fa només perquè hi ha eleccions. Home, ¿doncs quin moment hi pot haver més important i definitori que aquest, unes eleccions, en què es tracta precisament de fer servir els arguments que creus més poderosos i lapidaris, les cartes guanyadores, per demanar el vot? També hi ha la disculpa en clau de procés sobiranista. És clar, s'ha tensat tant la corda, que mira... Però aquí no cal dedicar-hi gaires línies. L'hemeroteca de les darreres tres dècades en va plena, i n'hi ha de tots els colors del blau i del roig. 

Els catalans, som simpàtics a Espanya? Miri, no ho sé, però alguns sembla que es morin de ganes que no ho siguem mai.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
11/10/2019

Estopa, 20 anys

04/10/2019

Amb vostès, Santi Sisa

27/09/2019

Joan Garriga, per una revetlla no infantil

20/09/2019

Pascal Comelade, a la seva manera

13/09/2019

Què té Eivissa?

06/09/2019

​Un Luis Troquel a les nostres vides

30/08/2019

Billie Eilish, des del futur

24/08/2019

Rescatant Atahualpa Yupanqui

16/08/2019

Hendrix, sempre

09/08/2019

Llibertats d’expressió selectives

Participació