Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


Elogi de la brúixola

«Ara que tantes persones naveguen juntes per la mateixa mar, rumb al mateix port, cal fer confiança al capità, exigir rigor i professionalitat a la tripulació»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 16 de juny de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de juny de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La brúixola és un instrument d'orientació que funciona per les propietats magnètiques dels imants, gràcies a una agulla que s'arrenglera sobre el camp magnètic de la terra, tot indicant-ne el nord. Si bé l'origen del giny no pot basar-se en certeses absolutes, la teoria més comunament admesa n'atorga la paternitat remota als xinesos, com passa també amb altres invents, ja que un aparell semblant al que avui és la brúixola apareix en un llibre xinès datat el segle XI de la nostra era, i fins i tot un miler d'anys abans, hi ha qui interpreta que una mena de cullera metàl·lica havia aconseguit els mateixos efectes que el dispositiu en qüestió. No hi ha unanimitat tampoc a l'hora de reconèixer o negar el paper dels àrabs com a introductors del mecanisme a Europa, ja que ben bé pot ser que hagués arribat aquí seguint la ruta de la seda. És força probable, també, que invencions similars s'haguessin anat produint en altres punts del planeta, en èpoques distintes.

El poeta francès Guiot de Provins descriu la brúixola clarament a la seva obra satírica la Bíblia de Guiot (1204), on el giny és esmentat com a marinette. El francès Petrus Peregrinus en va fer els primers estudis teòrics a Epistola de Magnete (1269) i, de llavors ençà, l'invent va anar evolucionant fins al modern GPS dels nostres dies. Actualment hi ha dispositius sofisticats, amb finalitats religioses, que permeten els musulmans de situar-se en direcció a la Meca i als jueus de fer-ho en relació a Jerusalem, a l'hora de fer les pregàries corresponents. En català tenim brúixola o, més antigament, búixola, forma que és una alteració del llatí vulgar buxida (capsa), procedent al seu torn del grec. Segons el savi Joan Coromines, en el sentit nàutic del terme la paraula apareix en terres catalanes abans que enlloc, el segle XIV, circumstància que en italià i castellà no es produeix fins al XV. I és també als Països Catalans on hi ha testimonis dels més antics sobre la fabricació del dispositiu. El poeta Ausiàs March (1400-1459) escriu "e veritat sa búxola no·l diu". En espanyol és brújula, boussole en francès, bussola en italià i bússola en portuguès, tot i que en aquesta darrera llengua també s'usa agulha de marear.


La brúixola, doncs, és un estri indispensable per a orientar-se, enmig de la confusió i la diversitat de destinacions possibles. Quan se sap el port on es vol arribar, el destí final, la brúixola esdevé de gran utilitat per a no perdre mai el nord i anar seguint el full de ruta adoptat. Lògicament, de full de ruta només pot haver-n'hi un i és aquest el que cal seguir. A banda de poc seriós, és del tot inútil d'anar canviant de full de ruta, tomba vent tomba vela, perquè, al capdavall, tants fulls, en comptes d'un de sol, poden acabar fent tota una enciclopèdia i l'Enciclopèdia Catalana ja fa dècades que existeix. Si el vaixell va més ple que mai, tants fulls de ruta simultanis desorienten i provoquen perplexitat als nombrosos passatgers de la nau, confiats que estan en mans d'una tripulació professional i responsable, que sap el que ha de fer durant la travessia i que no va canviant de trajecte a cada moment. Hom s'embarca en un vaixell quan se sent atret per la bellesa del port d'arribada i confia, doncs, que els mariners i l'oficialitat estaran a l'alçada que la ruta adoptada exigeix i que, només sortint de port, el capità no modificarà la ruta a la primera escala, evitant així el primer desànim, ja a principis d'un novembre qualsevol. Ara que tantes persones naveguen juntes per la mateixa mar, rumb al mateix port, cal fer confiança al capità, exigir rigor i professionalitat a la tripulació i canviar-ne els membres que sigui necessari si no tenen el nivell adequat. No és hora de motins, ni cops de timó imprevistos, ni arronsaments de melic al primer tràngol. L'únic que no ens podem permetre és perdre la brúixola, més encara si pensem que, abans, ja hem perdut tres segles. Ja ho van deixar dit els grecs, segles enrere: no hi ha vents favorables per a qui no sap on va.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
18/09/2019

Bipartidisme insuficient

11/09/2019

Canvi de centralitat

04/09/2019

JuntsxNou Finançament

28/08/2019

La poesia dels polítics

21/08/2019

Ministeri d'Estat

14/08/2019

L'Espanya africana

07/08/2019

Singularitats territorials

31/07/2019

Un dinar en família

24/07/2019

Tres dies de juliol

17/07/2019

Només incompetència?

Participació