Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Horitzons

«En definitiva, per fer el RUI cal tornar al consens del dret a decidir i reforçar-lo. I en el cas que aquest, que ja és prou difícil, es produís, entraríem en una zona fosca més»

per Xavi Bundó, 10 de juny de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de juny de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El post 27-S ha durat vuit llargs mesos. I ara deixa a ulls de tothom el que no es va poder o no es va voler veure aquella nit, i que curiosament, només va defensar la CUP. L’independentisme va fer un gran, enorme, colossal resultat, però insuficient per acomplir les expectatives encara més colossals. Aquella mateixa nit, probablement s’hauria hagut de començar a construir l’alternativa, però la llosa de l’adjectiu “històric” va fer molt de mal. El full de ruta va ser equivocat, els terminis erronis, la picabaralla un desastre. Però com a mínim, tot aquell camí s’ha desbrossat.

El post 27-S s’ha acabat. I ara arrenca una dimensió desconeguda on el sobiranisme haurà d’exhibir tota la intel·ligència política que li ha faltat fins ara. Té tota la lògica que JxSí i els seus votants demanin explicacions a la CUP per haver fet volar pels aires el pacte d’estabilitat. Sobretot després de veure situacions com ara el galdós paper del diputat cupaire Joan Garriga. Pocs instants després que Carles Puigdemont anunciés el trencament del pacte i una futura moció de confiança presidencial, només va saber respondre en seu parlamentària: “Els fets han agafat una rellevància molt més important de la que nosaltres havíem imaginat”. Cosa que automàticament va fer preguntar-se a la resta si aquestes decisions transcendents dins la CUP es reflexionen a fons i analitzant tots els escenaris o es fan a cop de simple consigna.


Però el cas és que el procés tal i com l’enteníem és mort i això pot o bé ajornar-ho tot sine die (i fins i tot enterrar-ho) o donar-li un nou horitzó. En les darreres hores, s’ha reforçat àmpliament el concepte RUI, el referèndum unilateral d’independència. És a dir, fer el 9-N que s’hauria d’haver fet. En el pla teòric té tot el sentit: la forma més democràtica, políticament irrefutable i comprensible internacionalment de resoldre la qüestió és el referèndum. I si no es pot fer pactat, s’haurà de fer sense pactar.

Però l’horitzó obre mil i un interrogants. El primer és com es pot evitar que es converteixi en una altra pseudoconsulta. D’on es traurà el cens? Com es garantirà l’obertura de col·legis electorals? Com es protegirà els funcionaris que en formin part? Una de les històries no explicades del 9-N va ser el pànic en què va entrar el govern durant unes poques hores per la quantitat de voluntaris que van desdir-se la tarda abans, quan semblava que la policia espanyola, via petició judicial, podia intervenir. El mateix perill, multiplicat per mil s’hauria de resoldre.

També s’hauria de revisar a fons què passa si, com al 9-N, l’únic que es mobilitza és el "sí". Per molt que no hi hagi cap consens internacional per parlar de quòrum mínim, amb els 2.350.000 que van votar llavors no n’hi ha prou. Per exemple, a les eleccions espanyoles hi va votar prop de 3.800.000 catalans. És evident que la comunitat internacional no entendrà com a fiable un resultat del 81% a favor de la independència. Per tant, caldria una mobilització àmplia del "no", i, això vol dir fomentar el debat obert i matisat entre "sí" i "no". I això no ha passat en 4 anys.

Políticament, no és tampoc gens fàcil. Caldrà un nou consens que avui dia està fet miques. Caldrà que una nova CDC, amb totes les seves tensions internes, assumeixi que la CUP haurà de tornar a ser un soci necessari i que ERC, també. I no cal dir que caldrà el suport dels Comuns, o almenys una part del seu electorat. I això no passarà fins que la via del “referèndum pactat” s’estavelli contra la paret del Congrés. Pot ser després del 26-J, però també podria ser que no cristal·litzés fins d’aquí uns anys, passada la nova legislatura. I caldrà, també que tota l’esquerra (i això inclou ERC, CUP i els Comuns) aparqui les seves reserves viscerals anticonvergents.


En això hi haurà de jugar un paper fonamental Carles Puigdemont. Un president que dimecres va (tornar a) demostrar que no és un home de palla i en una maniobra tant honesta com enginyosa va aconseguir moltes coses: va salvar el govern i va forçar la CUP a dir “confiem en Puigdemont” (Gabriel dixit). Va rebregar el processisme i va començar a fer renéixer CDC. Perquè dimecres molts convergents van veure, per primer cop, que potser el refundador del partit no serà Mas sinó el president accidental.

En definitiva, per fer el RUI cal tornar al consens del dret a decidir i reforçar-lo. I en el cas que aquest, que ja és prou difícil, es produís, entraríem en una zona fosca més. La pregunta. El carril central independentista s’hi atrevirà? CDC i ERC afrontaran una nova votació, definitiva, amb un temor no gens infundat que es pot perdre després de deixar anar el momentum?

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Xavi Bundó
Xavi Bundó (Sabadell, 1984). Periodista, llicenciat en Comunicació Audiovisual a la UAB i amant desmesurat de la ràdio. A RAC1 des de l'any 2007. Abans, a Catalunya Ràdio. Dirigeix el programa Via Lliure cada dissabte i diumenge. A Twitter: @xbundo.
16/01/2019

Coincidències

19/12/2018

Teledirigits

05/12/2018

Si fos per Vox

21/11/2018

Esput

07/11/2018

Compensar, quan?

24/10/2018

Un any Fake

10/10/2018

La desafecció

26/09/2018

Un any en xoc

12/09/2018

«Tour de force»

18/07/2018

​De vacances

Participació