Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


Joc de trons

«El Noi del Sucre es deu estar mirant els aldarulls del 'Banc Expropiat' amb un mig somriure sorneguer, tot dient: no us estranyeu de res»

per Trina Milan, 1 de juny de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de juny de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Darrere de manifestacions, aldarulls, contesses electorals i tota mena d’escarafalls polítics, s’arreplega un batibull de pseudodemocràcia que només amaga el que en realitat hi ha: un dèficit abassegador que prové, sens dubte, de la manca de pràctica democràtica. Des que històricament es pot considerar, només hem tingut democràcia 30 anys escassos. Molt poc temps, comparat amb d’altres països europeus que fa com a mínim, dos o tres segles que en tenen. La democràcia no és innata a les persones, s’aprèn practicant-la.

No hem fet els deures. Cada vegada que ho hem intentat, hem fracassat. I no cobrim l’expedient anant a votar un dia, ni dos ni tres, com acostumem darrerament, sinó amb el comportament respectuós i continuat arreu i en cada petita cosa. Per això no ens ha d’estranyar que hi hagi un mantell de corrupció, quan aquelles figures que ens ensenyaven democràcia (González, Pujol et altrii) els descobrim, amb sorpresa, plens de comportaments il·legals. Els models tenien els peus de fang. Ara, l’anomenada “nova política”, està en realitat a les beceroles de ser democràtica.


Quan The Guardian es pregunta si tenim a Barcelona l’alcaldessa més radical del continent, en realitat ens diu, que els partits clàssics, el bipartidisme que va néixer de la transició, han fet un assaig fallit de democràcia, i ara, espantats per uns polítics que venen del radicalisme urbà, no veuen sortida.

Però és que Barcelona, i Catalunya, és històricament, això sí, un laboratori radical. L’anarquisme que triomfà a principis del segle XX és ben català, i va conquerir parcel·les de poder desconegudes a d’altres països. El Noi del Sucre es deu estar mirant els aldarulls del "Banc Expropiat" amb un mig somriure sorneguer, tot dient: no us estranyeu de res, són els nostres néts que fan a Gràcia o a Sants el mateix que fèiem nosaltres.

Ha passat un segle i estem al mateix lloc, perquè 50 anys de dictadura no són en va.
Ara hem de pensar que aquesta va de debò, que ara sí, ara toca. Que aconseguirem arrelar la democràcia en aquesta terra, com a mínim, en el tros català, que així potser serà més fàcil. En una trobada, fa uns dies, vaig demanar on és la ideologia en aquest moment històric, simplement perquè estem a la lliçó 1 del primer llibre, de primer de democràcia, i parafrasejant Montessori, o juguem tots a aprendre democràcia o ningú aconseguirà sortir-se. No podem seguir sent l’escenari tèrbol d’un joc de trons que ja dura massa.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Trina Milan
Antropòloga a la xarxa. Observant la realitat, virtual o no, des del filtre d'internet. Gestiono equips, a la recerca de la innovació; investigo videojocs, escric a Twitter, penjo fotos a Instagram, faig classes virtuals i no virtuals. M'agrada perdre'm pel món, i llegeixo pantalles per veure cinema, novel·les i música.
22/08/2017

Terror individual

25/07/2017

Fer un Shakira

27/06/2017

A la recerca de l'urna perduda

30/05/2017

Un partit per al líder

02/05/2017

Postveritat

18/04/2017

Decidim digitalment

04/04/2017

Netflix, el grafè de la cultura

07/03/2017

Dona

07/02/2017

Revolució, quina revolució?

24/01/2017

El bar

Participació