Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


La rancúnia convergent

«L’entorn mediàtic convergent carrega fort contra Ada Colau i la CUP, però el seu principal objectiu a abatre és Esquerra Republicana»

per Roger Palà, 1 de juny de 2016 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de juny de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Catalunya viu un període de calma tensa previ a una gran tempesta. A mesura que van passant els mesos, sembla constatar-se que la legislatura iniciada el passat gener amb el “pas al costat” d’Artur Mas i la presidència de Carles Puigdemont podria ser poc més que un accident. Els partits sobiranistes –i en especial CDC i la CUP– van conjurar-se a última hora per evitar unes noves eleccions que haurien suposat un cop molt fort per l’estratègia sobiranista. Però a mesura que passen els dies es fa evident no només la incomoditat de tots els actors, sinó també que els resultats del 27 de setembre no habiliten al sobiranisme per realitzar grans passos unilaterals cap a la independència.

Pànic a les redaccions, terror entre els caps de premsa, histèria entre tota una generació de càrrecs de confiança: l’ombra d’un avançament electoral a la tardor plana sobre totes les sobretaules polítiques. Serien les cinquenes eleccions en dos anys. De moment és només un núvol de tempesta en l’horitzó. La data clau serà el 3 d’agost, en què es complirà un any just de la convocatòria d’eleccions del 27 de setembre de 2015. A partir d’aquell moment, Puigdemont quedarà legalment habilitat per dissoldre el Parlament i convocar nous comicis. Tot dependrà en gran mesura de si s’aproven o no els pressupostos de la Generalitat per a 2016. Si hi ha acord entre Junts pel Sí i la CUP, l’avançament tindria poca lògica. Però si hi ha pròrroga, seran moltes les veus en el sí de Convergència que clamaran per estripar la baralla.


El sector dur del "masisme" vol sang. Hi ha molta gent –al Govern i al partit– que no ha assumit que el sobiranisme ha virat a l’esquerra i que, en aquest context, la presidència de Mas era impossible. L’acord del 10 de gener i la declaració de ruptura del Parlament és per a molts un accident de la història. A Palau se’ls coneix com el sector Good Bye LeninGood Bye Lenin, com recordaran els nostres lectors, és aquella pel·lícula en què una ciutadana de l’Alemanya Oriental entra en coma pocs dies abans de la caiguda del mur de Berlin. Quan es desperta, els seus familiars li fan creure que la Unió Soviètica encara existeix, amb l’objectiu d’evitar-li un trauma major. El sector Good Bye Lenin de Convergència té un trauma profund.

És altament recomanable fer una repassada a la producció dels últims mesos dels articulistes i pensadors referencials del sobiranisme d’ordre. Llegint alguns d’aquests articles hom pot fer-se una composició de lloc del moment actual. Per a part de Convergència, els 10 diputats de la CUP són una anomalia, un error que cal corregir. De fet, Mas gairebé va verbalitzar-ho així durant la roda de premsa en què va anunciar la seva retirada. El seu resultat és artificial i producte d’uns moments mediàtics i uns lideratges molt concrets, però ara que Catalunya ha descobert com és de veritat la CUP, cal repetir eleccions. Un nou 27-S per aconseguir que la CUP esdevingui residual.

El problema, però, és que les perspectives electorals de Convergència són nefastes. L’enquesta de Metroscopia del passat diumenge deixava la candidatura de Francesc Homs al Congrès en última posició a la província de Barcelona, per darrera de tots els altres partits, inclòs el PP. Seria un cop duríssim. En aquest context, en gran part dels lideratges i tribunes de CDC impera la rancúnia i unes formes molt pobres. Només cal veure el vídeo elaborat pel grup municipal de CiU a Barcelona sobre el primer any de govern d’Ada Colau, impropi d’un partit seriós.   
 

L’entorn mediàtic convergent s’ha fixat tres objectius prioritaris a abatre. Número 1: Ada Colau i els Comuns, que desperten les seves més baixes passions. Número 2: la CUP, el gran accident de la història. I número 3: Esquerra Republicana de Catalunya i Oriol Junqueras. Convergència tem especialment l’ascens d’ERC. Els republicans són l’única d’aquestes tres formacions que, en unes eleccions autonòmiques, té possibilitats d’absorbir part del votant convergent. A hores d’ara, i a manca que els Comuns articulin una proposta per a Catalunya, és l’únic partit que sembla en condicions de disputar una victòria electoral a Convergència. Colau i la CUP, en aquest sentit, són un aperitiu. L’objectiu principal de la rancúnia de la dreta catalana ha estat, és i serà Esquerra Republicana de Catalunya.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Roger Palà
Barcelona, 1978. Periodista i cooperativista, impulsor del digital Crític, especialitzat en periodisme d'investigació. Ha estat cap de redacció de la revista Enderrock i ha col·laborat amb mitjans com la Directa, El Triangle, la revista El Temps i el diari El Punt Avui. És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i participa de l'observatori crític dels mitjans Mèdia.cat. Ha coordinat durant quatre anys l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics. És autor del recull d'articles Mots incendiaris (Lo Diable Gros, 2012). A Twitter: @rogerpala.
27/05/2019

S’atrevirà ERC a pactar amb els Comuns?

28/04/2019

O govern de l’Íbex o pacte de l’esquerra plural

24/01/2017

La dreta independentista: una hegemonia esberlada

10/01/2017

Les incògnites sobre Artur Mas

27/12/2016

Els Mossos, el procés i el dia «D»

13/12/2016

No pensis en uns pressupostos

29/11/2016

Memòria crítica del govern dels millors

15/11/2016

ERC i «comuns»: incomprensible distància

01/11/2016

La ideologia no pot aparcar-se

18/10/2016

De Tortosa al Born: la hipocresia convergent

Participació