La cursa cap a l'esquerra

«Última operació psicològica dels espanyols per combatre l’independentisme català»

per Josep Sort, 30 de maig de 2016 a les 11:24 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 30 de maig de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Un dels darrers obstacles que hem de superar per assolir la independència de iure, de facto ja l'hem assolida, un cop derrotats els espanyols a les urnes, és acabar amb la darrera operació psicològica que intenten, desesperadament, portar a terme. És una operació més que coneguda, la qual cosa demostra que el seu arsenal de guerra bruta no l'han renovat, i que, en conseqüència, van curts de catàleg.

Em refereixo a l'estratègia de la “cursa cap a l'esquerra”. M'explico. Des de finals del segle XIX i sobretot al llarg del segle XX, la manera per combatre l'independentisme català per part d'Espanya, en els períodes entre dictadures, ha estat sempre la de la polarització ideològica, és a dir, el de fomentar un ultraesquerranisme totalment passat de voltes a escala europea, amb l'objectiu doble d'associar independentisme i ultraesquerranisme, i el d'espantar al gruix de la societat catalana, de caràcter mesocràtic i meritocràtic, sobretot amb accions de destrucció incontrolada, de saqueig, de robatoris generalitzats, que posen en qüestió tant la seguretat material, com fins i tot, la seguretat física dels catalans i les catalanes.


A aquesta estratègia de guerra psicològica, que pretén associar independència amb inseguretat, malestar, perill, destrucció, vandalisme, criminalitat, cal afegir el discurs de l'esquerra espanyola que parteix d'una visió esbiaixada, segons la qual Catalunya és, literalment, “una nació d'esquerres”, el destí històric de la qual és de ser un baluard per impedir el govern de les dretes a Espanya. La hiperideolgització de Catalunya com a realitat social, dit sigui de passada, la converteix no en una nació, on en bona lògica té lloc el procés de lluita de classes, sinó, tota ella en un subjecte polític la missió històrica de la qual és, repeteixo, fer la revolució a Espanya. No cal dir que aquest discurs és una adaptació, convenientment reconvertida, del discurs burgés de tota la vida, segons el qual, la burgesia catalana, i la seva indústria, era el motor d'Espanya.  

Tanmateix, a hores d'ara, el triomf de l'independentisme, que malgrat ser la revolució democràtica que més impacte ha tingut a Europa, en relació al grau de mobilització popular que ha generat, es veu obstaculitzat per una nova versió d'aquesta cursa cap a l'esquerra que protagonitzen diverses forces polítiques i l'objectiu de la qual és la de presentar-se com la representant més pura, dels valors de l'esquerra, i sobretot evitar l'acusació per part d'altres formacions d'esquerra de no ser “realment” l'esquerra de debò. En d'altres paraules, es tracta d'evitar que aparegui una opció situada més a l'esquerra que la pròpia. Naturalment aquesta dinàmica esbojarrada no és una cursa cap a l'esquerra, sinó que és una cursa cap a l'autodestrucció, cap a la marginalitat, cap al radicalisme, que no té cap paral.lelisme en les esquerres europees contemporànies.

Però, repeteixo, aquesta cursa cap a l'esquerra, en la qual alguns participen de forma astuta, i d'altres hi cauen de quatre potes, sovint arrossegats per una simple qüestió estètica, que els fa acomplexar davant les acusacions de “no ser prou d'esquerres”, té l'objectiu darrer d'associar independentisme amb radicalitat, violència, inseguretat, criminalitat, etc. Una associació que es veu reforçada quan des de determinats sectors es postula, de forma ben irresponsable, que la república catalana no ha de comptar amb un exèrcit propi, o amb demandes com la dissolució dels cossos policials anti-avalots.

Davant d'aquest panorama que, repeteixo, és el darrer intent de l'espanyolisme moribund, d'evitar la independència de Catalunya, no podem caure en la trampa de mostrar-nos tous. Sense seguretat pública, interna i externa, no hi ha independència. I per això cal actuar amb la màxima contundència legal contra els provocadors i agents espanyolistes. Però també cal solucionar aquells temes, com el de l'habitatge públic i social, el malfuncionament dels quals permeten generar conflictes socials, que es la porta d'entrada o la punta de llança que els nostres enemics aprofiten per intentar afeblir-nos i dividir-nos.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep Sort
Barcelona (1964). Doctor en Ciència Política i de l'Administració i llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia i en Història Contemporània. Professor de la Universitat Ramon Llull, a la Facultat de Comunicació. Autor de diversos llibres i articles sobre el nacionalisme espanyol i canadenc i els independentismes català i quebequès. També estudio l'impacte dels New Media en l'activisme polític i la globalització. Vaig ser director del Catalunya Campus i he col·laborat en diversos mitjans de comunicació. He participat en programes europeus de recerca, i investigat a Londres, Montreal i Toronto. No concebo la teoria sense la pràctica.
20/01/2017

A la primera no s'hi val, ni a la segona

10/10/2016

Catalunya ha ribotat el PSOE

12/09/2016

Amb cinc ja n'hi ha prou

27/06/2016

Unes eleccions de segona

30/05/2016

La cursa cap a l'esquerra

01/05/2016

Per què calen mestres si amb la xarxa els nens ho saben tot?

04/04/2016

L'estigma de l'esclava

29/02/2016

La Catalunya militar

25/01/2016

La DUI, com a pòlissa d'assegurança

14/12/2015

La gran oportunitat de la CUP

Participació