Tesi, antitesi i sintesi de l'independentisme

«Quan l’ambient d’una societat es polaritza i se t’exigeix ser o bé independentista o bé espanyolista per ser acceptat, sense possibilitat de peròs o de matisos, alguna cosa hem perdut pel camí i és diu casualment: sentit crític»

per Sara Vilà, 27 de maig de 2016 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 27 de maig de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El passat 22 de maig el periodista Sergi Picazo publicava a Sentit Crític "La teoria dels ponts: el nou independentisme en la frontera", Picazo fa un anàlisi llarg -pot ser una mica adjectivat en alguns moments-, de com el fet de tenir dues mirades, una cap a Catalunya i l’altra cap a l’Estat, provoca sempre la incomoditat dels espanyolistes més rancis per una banda i els independentistes més hiperventilats de l’altra, i més que la incomoditat sovint l’insult. Més enllà dels adjectius i exclamacions que conté l’article el focus és del tot encertat, i és alhora el focus que explica que En Comú Podem guanyés les eleccions el passat 20D i molt possiblement torni a repetir o millorar fins i tot els seus resultats en les properes eleccions.

Suposo que el seu article és un “escrit pont” en sí mateix que intenta fer entendre el paper, no només d’En Comú Podem o els Comuns, sinó sobretot dels ciutadans i ciutadanes que no formen part de cap projecte polític però que per la seva situació social, barreja cultural i preferències són híbrids condemnats a mirar-se el procés com un partit de tennis i a vagar per l’espai de la indefinició nacional mentre no vegin cap projecte sòlid i creïble que els atregui prou.


En aquest article jo també vull reivindicar el dret a la indefinició en la qüestió nacional i el dret també a no deixar-se evangelitzar ni per 13TV ni per TV3, el dret que reclamava Sòcrates a pensar per un mateix, a no donar res per fet, a qüestionar-ho tot i a prendre les pròpies decisions. Cert que no cal arribar al nivell del filòsof grec de beure’s un got de cianur abans que retractar-se de les seves idees contràries a la ciutat d’Atenes, però quan l’ambient d’una societat es polaritza i se t’exigeix ser o bé independentista o bé espanyolista per ser acceptat, sense possibilitat de peròs o de matisos, alguna cosa hem perdut pel camí i és diu casualment: sentit crític.

Si sotmetem el conflicte actual a la dialèctica d'Heràclit o més tard de Hegel, Marx i Engels en la que una determinada concepció o tradició, coneguda com a tesi, en aquest cas l'estatu quo o Estat tal i com es concep en la constitució del 78, es contraposada i analitzada pels seus problemes i contradiccions, antítesi, que correspon al moviment independentista, d’aquesta confrontació n’ha de néixer un tercer estat que superi els dos anteriors i que suposi una nova comprensió del problema: la síntesi. Aquest tercer estat és la correlació de  noves forces del canvi que proposen un referèndum vinculant i que compten amb un suport cada cop més evident. 


La teoria dels ponts o la necessitat d’aconseguir una síntesi entre les confrontacions cada cop més distants i polaritzades que hem viscut en els darrers anys respecte a la qüestió nacional, és una opció que creix inevitablement. La teatralització mediàtica d’aquesta distància interessada tant per part del PP com de CDC sota l’excusa de “quan pitjor millor”, ha traspassat els límits i ha ofès la intel·ligència col·lectiva. Amb el temps hom s’acaba adonant que com més es distancien els discursos, la dialèctica, no resulta millor per a la ciutadania, resulta millor per a PP i CDC que sense la lluita de guinyols no haguessin sobreviscut a la desafecció pels seus governs a conseqüència de les polítiques d’austeritat i antisocials que han estat aplicant en els darrers sis anys.

Hem de recuperar el sobiranisme per quantitat, per poder reivindicar el dret a decidir des d’una majoria incontestable del 80% però també per la necessitat de donar més qualitat als discursos, omplir-los de matisos que no donin per fets els missatges dels que ens bombardegen a diari. Cal saber on anem, perquè hi anem i com hi viurem en aquesta independència. En definitiva, analitzar pros i contres de forma socràtica.

D'una banda els que fan ponts organitzats i conscients entre els discursos contraposats cal que acceptin que no hi haurà referèndum vinculant sense que els independentistes hi donin suport d’una forma activa i no de perfil, el dret a decidir necessita tots i cada un dels independentistes per aconseguir el màxim d’aliats entre els Països Catalans, País Basc, Galícia, a Espanya, a Europa i on calgui per forçar un referèndum acordat.

Així mateix els independentistes cal que acceptin d’una vegada i per totes que no hi haurà independència sense referèndum vinculant almenys mentre convisquem en l’actual marc internacional, europeu i estatal. Per aquest motiu és important que l’independentisme abandoni la idea de que la desconnexió mental i subjectiva equival a la desconnexió administrativa i institucional d’Espanya. La realitat és massa tossuda.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació