Els límits de la traducció

«Investigadors de centres de recerca de Barcelona han donat resposta a una qüestió que feia dècades intrigava a la comunitat científica»

per Cristina Junyent, 7 de maig de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de maig de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L’orquestra del nostre organisme fa servir diversos llenguatges, com si els diferents grups d’intèrprets parlessin idiomes diferents. D’una banda, les instruccions per a fer els organismes estan escrites en el llenguatge genètic. D’una altra, la informació per a executar les ordres, en el de les proteïnes. Això vol dir que cal un diccionari que relacioni els dos llenguatges i un intèrpret que faci la traducció. Ara s’ha trobat la raó per la qual aquest diccionari no tradueix més paraules: perquè el traductor no en distingeix més. Com és això? Anem a pams.

El color dels nostres ulls, el to de la nostra pell, bona part del nostre metabolisme i tantíssima altra informació està escrita en els gens. Podríem dir que els gens són "frases" escrites en "paraules" de tres "lletres", i que les lletres són preses d’un alfabet que, en total, té quatre "lletres" diferents (ACGT). Totes aquestes "frases" (gens) són arxivades dins les nostres cèl·lules en una enorme molècula molt efectiva per a l’emmagatzematge.

Els nostres músculs que s’estiren i s’arronsen, les instruccions nervioses, endocrines, reguladores i tantíssimes altres funcions tenen lloc perquè intervenen les molècules "executives". Són les proteïnes; molt més versàtils, lleugeres i diverses que les que emmagatzemen la informació. Podríem comparar el llenguatge de les proteïnes a "frases" en japonès, on els "ideogrames" serien els aminoàcids.

Tots els éssers vius compartim el mateix diccionari i intèrpret que tradueix la informació genètica (les "frases" escrites en "paraules" de tres "lletres") en proteïnes (el llenguatge dels "ideogrames"). El diccionari és el codi genètic i l’intèrpret, l’ARN (l‘àcid ribonucleic). Segons la «paraula» de tres «lletres» que llegeix l’intèrpret (ARN de transferència) col·loca un aminoàcid (ideograma) o un altre. I així, aminoàcid a aminoàcid, es farà una proteïna o una altra, seguint un mecanisme de traducció establert fa uns tres mil milions d’anys.

Ara bé, el nombre d’"ideogrames"» que trobem al diccionari és només de vint. I això és estrany, perquè n’hi podria haver fins a seixanta-quatre: amb un alfabet de quatre lletres diferents podríem formar seixanta-quatre paraules de tres lletres [ja que en cada un dels espais per a lletra podríem posar-ne cada una de les quatre, i quatre al cub (4x4x4) és 64]. Aleshores, perquè només codifica per vint aminoàcids si en realitat en fem servir més? Aquesta pregunta se la feien els biòlegs moleculars fa molt de temps i la resposta l’han trobada els investigadors a Barcelona.

La limitació ve donada per l’espai on té lloc la traducció. Aquest espai imposa que el traductor, la molècula d’ARN de transferència, tingui forma d’escaire (d’"ela"). I aquesta forma accepta molt poc marge de variació. Com en cas dels ideogrames, que només poden tenir un número determinat de formes diferents. Si hi hagués més variació, la diferència seria escassa i el traductor podria no reconèixer-la. Es generaria confusió, cosa que provocaria errors en la fidelitat de la traducció. I els errors en segons quines molècules, imaginem-nos les de la respiració, per exemple, serien catastròfics, farien individus inviables, sense futur.


Ens aniria molt bé que els ARN de transferència poguessin codificar per més de vint aminoàcids, ja que, en realitat, en necessitem més. [Val a dir que els vint aminoàcids que es descodifiquen pel codi genètic són els més comuns a les proteïnes.] Aquests altres aminoàcids els hem d’aconseguir per vies bioquímiques més complexes, no són desxifrats del codi. Però aquesta ja és tota una altra història.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Cristina Junyent
Barcelona, 1957. Biòloga dedicada a la divulgació científica des de la Fundació Ciència en Societat. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació sempre cercant la promoció i l’estímul de la cultura científica. Està convençuda que el benestar comú passa pel pensament crític i el coneixement. A Twitter: @cristinajunyent.
22/11/2016

L'èxit evolutiu dels animals

08/11/2016

Els detalls de les superllunes

25/10/2016

La Barcelona de 2050

11/10/2016

Un Nobel que no ha estat

24/09/2016

Les tardors

10/09/2016

Espècies exòtiques

27/08/2016

S'ajorna l'esperança d'eradicar la poliomielitis

13/08/2016

Més ràpid, més alt, més fort

30/07/2016

Un nou avantpassat

16/07/2016

Júpiter i Juno

Participació