Les cometes i les punyetes

«Àngel Ros s'enfada perquè l'entrevistador es refereix a la líder de C's a la Paeria com “la seva sòcia”. Hi ha un intercanvi de frases amb una certa agror i quan finalment l'entrevistador li diu que posi cometes a l'expressió, aquest li contesta: “Ni cometes, ni punyetes!”. Caram»

per Jordi Guardiola , 22 d'abril de 2016 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 d'abril de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
No passa gaire sovint que, a partir de la lectura d'una entrevista periodística, el lector pugui arribar a reconstruir l'ambient en que s'ha produït aquella conversa. Sí que és cert que les respostes et poden fer intuir si l'entrevistat està a gust o incòmode, si li han molestat o no algunes de les preguntes o fins i tot si li cau bé o malament l'entrevistador. Segurament això es nota molt més en entrevistes de ràdio o televisió, on podem sentir el to de la conversa o veure l'expressió de la cara quan s'entoma alguna qüestió incòmoda. Però la majoria de les vegades, el que és substancial d'aquest gènere periodístic, quan és una entrevista escrita, és llegir les respostes que dóna un personatge rellevant al qüestionari que li formulen, més que no pas aspectes secundaris que potser complementarien la informació, però que no serien fonamentals. 
 

En canvi, en l'entrevista de l'Àlvar Llobet a l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, que ha publicat aquesta setmana aquest diari, l'ambient, el to, i fins i tot la tensió latent en la conversa tenen tant o més interès que el mateix contingut de les manifestacions que fa el paer en cap, perquè són el reflex de quin és el moment que viu la política municipal lleidatana i de quin és l'estat d'ànim amb que ell l'afronta. Llobet fa una cosa que habitualment els redactors no fan. Transcriu la conversa sense modular-la gaire. No retalla les rèpliques i contrarèpliques, ens fa notar a cada línia que Ros està a la defensiva i ens deixa alguna frase memorable que la majoria dels periodistes potser haurien descartat. Suposo que deu tenir la conversa enregistrada perquè no el puguin acusar d'haver-hi posat més pebre del que hi havia.
 

L'exemple més clar és quan Àngel Ros s'enfada perquè l'entrevistador es refereix a la líder de Ciutadans a la Paeria com “la seva sòcia”. Hi ha un intercanvi de frases amb una certa agror i quan finalment l'entrevistador li diu a Ros que posi cometes a l'expressió, aquest li contesta: “Ni cometes, ni punyetes!”. Caram. Des de casa meva notava que gairebé podia tallar amb un ganivet l'aire que separava Ros de Llobet!
Sense entrar en el detall de la informació, i quedant-me només en l'anàlisi de les formes, deixeu-me enumerar algunes idees sobre el que he llegit.

 
U. Ros parla de l'acció de govern en primera persona del singular quan diu “vaig fer altres coses i ben fetes” o “vaig prioritzar el sòl industrial”. Dos. Mostra un tancament en si mateix i una certa paranoia desconcertant quan parla de la manifestació a la plaça Paeria després de l'acord amb C's pel cartipàs quan diu que la majoria dels que es van concentrar havien vingut de fora de Lleida. De veritat? D'on havien vingut? Qui els havia portat? Tres. Renya reiteradament l'entrevistador amb frases com “no aporta res aquesta pregunta”, o l'intenta intimidar dient-li “trampes en sabem fer tots, si vol jo també em poso a fer-ne”. Quatre. Minimitza la força de la majoria absoluta independentista al Parlament, la contraposa a la imaginària potència d'un federalisme que ningú no compra ni a Catalunya ni a Espanya.
 
Però segurament un dels aspectes que més m'han cridat l'atenció és quan es posa recelós davant les preguntes sobre el llegat que deixarà quan deixi de ser alcalde, o quan li demanen si estaria disposat a assumir altres responsabilitats fora de Lleida. “Sembla que ara hagi de fer testament”, diu. “Encara em queda molta mili”, afegeix. “Em vol jubilar?”, li pregunta. La veritat, és que tenint en compte que ell mateix va dir que no seria paer en cap més de deu anys, que ja en porta dotze i mig, i que no descarta presentar-se a unes noves eleccions, les preguntes sobre aquest tema semblaven pertinents.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Guardiola
Jordi Guardiola Florensa (Lleida, 1973) és periodista. Ha treballat a la redacció d'informatius de la cadena Ser a Barcelona, i ha estat subdirector de Segre Ràdio, emissora on havia fet la major part de la seva carrera des de 1994 com a responsable de l'àrea d'esports i de les transmissions dels partits de la UE Lleida. També ha treballat al diari Segre, a Lleida TV i a Ona FM. Ha publicat la novel·la Sense partit (2011) i és codirector del documental històric El braç de les fúries (2007).

Twitter: @JordiGuardiolaF
15/07/2016

Pokémons a la llauna

01/07/2016

Escocesos i catalans

26/06/2016

Perdi o guanyi

17/06/2016

George Clooney i el referèndum

10/06/2016

Tornem-hi

03/06/2016

Periodistes violents

20/05/2016

Prohibir per estimular

13/05/2016

El bou, no vol o no pot?

06/05/2016

Bomba desactivada... suposo

22/04/2016

Les cometes i les punyetes

Participació