Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


Blau al firmament

“Blau al firmament” és un recull en trenta capítols de vivències i anècdotes relacionades amb lo nostre Lleida escrits per trenta personatges relacionats amb el club. La selecció és prou transversal per trobar-nos-hi històries de tots colors i tots els gustos.

per Ferran Montardit, 20 d'abril de 2016 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 20 d'abril de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
«Punto es punto», «Penalti es cuando árbitro pita» i «Futbol es futbol». Aquestes tres frases clàssiques del món futbolístic són creació de l’extrenador Vujadin Boskov. Fixint-se que les frases no són pas grans reflexions filosòfiques cartesianes però sí que es fan servir, sobretot l’última, com a resposta comodí en qualsevol roda de premsa quan no es sap què dir.
 

I és que futbol és futbol, sí, però parlar de futbol ens porta no només a àmbits esportius, sinó també a l’econòmic, el social, el polític i l’històric. La història dels clubs de futbol sovint està relacionada amb la història d’un país, una regió o una ciutat. Veiem alguns exemples: el bielorús BATE Borisov relacionat amb l’epicentre industrial en què es convertí aquesta ciutat després de la Segona Guerra Mundial -de fet la paraula BATE és l’acrònim d’Equipaments Electrònics per a Automòbils i Tractors de Borisov, per goig del Postureig de Lleida-, els equips amb el nom de Dinamo que hi havia escampats per la URSS eren creats pel ministeri de l’Interior soviètic, la rivalitat entre Boca i River té les arrels en la divisió entre classes altes i populars, el Tasmania de Berlin fou creat per raons polítiques per compensar el descens de l’Hertha el 1965 o l’Acadèmica de Coïmbra que plantà cara a la dictadura portuguesa.

El nom de Lleida, des del punt de vista futbolístic, està associat amb el Lérida Balompié, la Unió Esportiva Lleida i el Lleida Esportiu. Que la història del Lleida també va lligada a la història de la nostra ciutat i a l’evolució de la societat es pot veure de manera força clara en el guardonat documental “75 anys en blau” de l’Oriol Jové.
 
Com s’atansa Sant Jordi i tots els senyors seriosos i senyores serioses que escriuen articles d’opinió acostumen a escriure un article sobre algun llibre que recomanen, jo, que no sé si sóc seriós, faré també l’esforç de recomanar un llibre. “Blau al firmament” és un recull en trenta capítols de vivències i anècdotes relacionades amb lo nostre Lleida escrits per trenta personatges relacionats amb el club. La selecció és prou transversal per trobar-nos-hi històries de tots colors i tots els gustos. En el llibre hi tenen cabuda els entrenadors nostresinyó Mané i Emili Vicente, l’exjugador Txema Alonso, l’expresident Gausí, l’actual president Albert Esteve, l’alcalde Àngel Ros, el rector Roberto Fernández, periodistes high-level com el Jordi Guardiola, el Daniel Badia, l’Artur Peguera i l’Albert Escuer. I també aficionats com el Jordi Camí, el Marc Cerón, l’Oriol Jové o el Ramon Usall, gran coneixedor de les relacions entre història i esport que comentava abans.


El llibre, ideat per l’Associació d’Amics del Lleida i publicat per la junedenca editorial Fonoll -que porta uns quants Sant Jordi on fire- no es descuida cap detall romàntic en l’edició: el disseny de portada és del Miquel Àngel Poch a partir d’una foto de l’arxiu del Josep Porta on es veu Mario Duran -cosí del president- celebrant un gol l’any 1953, el títol del llibre és extret de l’inici d’una de les estrofes de l’himne, i només començar ens trobem amb una frase del gran Manolo Bademunt que pot identificar-nos a tots i totes els que hi hem participat i que no reproduiré aquí -així els deixaré amb les ganes i hauran d’apropar-se a la llibreria a llegir-la-. A més, l’edició del llibre és sense ànim de lucre -me van preguntar si serviria per a pagar nòmines- ja que amb la seua compra es col·labora amb l’associació Afanoc de nens amb càncer. Què més vol?
 
I si ha de regalar un llibre per a canalla i es troba més perdut que Leo Messi al Vicente Calderón, deixi’m recomanar-ne un també “La caragolada”. El conte explica la història del Patufet que se’n va a plegar caragols, els fa a la llauna i se’n va a l’Aplec. No li pot faltar a cap crio de Lleida, cregui’m. 
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Ferran Montardit
Nascut a Lleida el desembre de 1975. De petit vaig ser criat entre pagesos de la partida de Vallcalent i carrinclons del barri de Sant Llorenç, i això de gran s'ha notat. Llicenciat en Matemàtiques ara em dedico a l'ensenyament. Aplequista, col·leccionista musical i abonat del Lleida Esportiu. Interessat per tota la cultura de Ponent m'he dedicat a estudiar el patrimoni lingüístic i he escrit els llibres "Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català" i "Lo Lleidatà és fàcil. Txarra'l sisquere.

Twitter: @FerranMontardit

Bloc: lo-lleidata.blogspot.com.es  
20/07/2016

El bon tracte humà del Santa Maria

06/07/2016

La justícia és un catxondeo

15/06/2016

Per la boca s’escalfa el forn

01/06/2016

El Segre de negre

19/05/2016

Maig festós, posa la filosa a redós

11/05/2016

Benvolgut Albert

20/04/2016

Blau al firmament

06/04/2016

Alcalá de Henares

16/03/2016

Cases de discos

02/03/2016

Avui parlem del temps

Participació