Els ocells de ciutat

«La ciutat, una construcció per a ser habitada per nosaltres, és un medi hostil per a la major part dels éssers vius»

per Cristina Junyent, 9 d'abril de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 9 d'abril de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Només mirant l’entorn podem descobrir tot l’ecosistema urbà. D’entre els nostres veïns no humans, els més fàcilment visibles són els ocells, que per adaptar-se a la ciutat han modificat les habilitats, el comportament i el cant. A Barcelona, hi ha setanta-cinc espècies d’ocells, cinquanta-cinc de les quals són protegides. Alguns hi viuen tot l’any, altres són autòctons de temporada; també n’hi ha de recuperats i d’introduïts. Tots s’hi han adaptat.

Els ocells que viuen en entorns urbans són més capaços de resoldre problemes que no pas els d’entorns rurals. Sembla que la vida a la ciutat canvia la cognició i el comportament per a adequar-se a les situacions canviants de les urbs, on poden explotar recursos nous i més complexos. S’ha vist fa temps que són capaços d’obrir ampolles de llet i d’accedir a l’aliment amagat en calaixos. A més, els ocells de ciutat canten més agut que els de camp per destacar del to greu de la ciutat. I canten més fort i més temps per compensar el soroll: poden arribar fins als 70 decibels i dedicar-hi el 60% del seu temps. Però no més, ja que no poden deixar de fer altres tasques, com ara estar amatents als depredadors o tenir cura de les cries. Si són capturats, el crit d’alarma també és més continuat. I, com nosaltres, segueixen cicles: els dies festius no canten tan fort.


Els ocells de ciutat són més audaços que els seus parents campestres: la distància que accepten abans de fugir és menor. S'adapten als nous depredadors reaccionant de manera diferent que exemplars de la mateixa espècie del camp. Tot i que l’objectiu és el mateix, escapar, els depredadors del camp solen ser ocells més grans com ara l’esparver, mentre que a la ciutat el més freqüent és que hagin de fugir de gats. A més, un ocell de ciutat, en ser capturat per anellar, per exemple, és menys agressiu que un ocell de camp. És a dir, que els ocells de ciutat han compensat les variacions de l’entorn amb un comportament flexible. La urbanització, doncs, té un paper influent en les seves estratègies de supervivència.

Un dels ocells més comuns a les ciutats és el pardal (Passer domesticus). El podem reconèixer pel cant i per la seva coloració bruna; els mascles són més acolorits i tenen el cap negre, les femelles són de color més homogeni. Els podem veure caminant i saltant pel terra de carrers i terrasses buscant menjar. En ser un animal molt amigable, es va estendre per tot el món per les rutes navals comercials. Per votació popular, va ser triat per SEO/Birdlife com l’ocell de l’any 2016. Amb aquest reconeixement es vol cridar l'atenció sobre la preocupant situació de l'espècie. A Europa, des del 1980 la població de pardals s’ha reduït en un 63%; a ciutats com Londres han desaparegut. A la península Ibèrica, s’ha constatat una minva en les parelles reproductores del 5,4%, cosa que significa una disminució de vuit milions d’exemplars. Desapareixen perquè desapareixen el seu menjar (són granívors) i els llocs on poden niar, a les noves construccions en què predominen superfícies llises de vidre. Altres ocells, com les cotorres i els coloms, les poblacions dels quals augmenten, en són competència. Les garses, que també s’expandeixen, els mengen els ous. Els gats els cacen. I són víctimes d’insecticides i de la contaminació.

Els pardals són un indicador més del deteriorament del nostre entorn més proper, la ciutat, com ho era el canari a les mines de carbó, que avisava de la presència grisú. Garantir la supervivència del pardal és garantir la nostra qualitat de vida. Com podem afavorir-los perquè no desapareguin? Coneixent-los, i, si els observem a jardins de la ciutat, ens podem animar i comunicar-ho al projecte "Observa els altres veïns". També els podem donar menjar o posar caixes-niu. Així, a més de continuar amb la seva companyia com a indicadors de qualitat de l’entorn, podrem tenir la satisfacció de conèixer amb qui convivim. De fer menys gris l’entorn en què vivim. De crear petites reserves. De renaturalitzar la ciutat.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Cristina Junyent
Barcelona, 1957. Biòloga dedicada a la divulgació científica des de la Fundació Ciència en Societat. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació sempre cercant la promoció i l’estímul de la cultura científica. Està convençuda que el benestar comú passa pel pensament crític i el coneixement. A Twitter: @cristinajunyent.
22/11/2016

L'èxit evolutiu dels animals

08/11/2016

Els detalls de les superllunes

25/10/2016

La Barcelona de 2050

11/10/2016

Un Nobel que no ha estat

24/09/2016

Les tardors

10/09/2016

Espècies exòtiques

27/08/2016

S'ajorna l'esperança d'eradicar la poliomielitis

13/08/2016

Més ràpid, més alt, més fort

30/07/2016

Un nou avantpassat

16/07/2016

Júpiter i Juno

Participació