Sense infància ni joventut no hi ha futur

«La situació és, doncs, d’emergència. Cap país pot prosperar sense atendre adequadament els seus infants i joves. Vol dir tot plegat que els poders públics no hi estan dedicant esforços i recursos?»

per Josep M. Vilalta, 3 d'abril de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 d'abril de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
No em considero catastrofista. Tampoc pessimista. Però alguns indicadors dels darrers anys ens haurien d’alarmar i, per sobre de tot, fer-nos conscients de la gravetat del problema per posar en marxa accions contundents. Em refereixo a la situació dels infants i dels joves, i a les polítiques públiques que hi estan vinculades. Analitzem a tall d’exemple algunes dades del conjunt d’Espanya i de Catalunya. Un 36% dels infants de l’Estat viuen en la pobresa o en risc d’exclusió, una xifra que ha augmentat quasi un terç des que s’inicià la crisi. I la crisi no només ha fet augmentar la pobresa infantil, sinó que l’ha intensificat. Pel que fa a l’atur, afecta un de cada dos joves a l’Estat. A Catalunya, la taxa d’ocupació dels joves és del 44,1%, quan abans de la crisi, l’any 2007, era del 66%, fet que significa que en aquests anys han desaparegut 427.000 llocs de treball ocupats per joves. Entre els que treballen, una cinquena part segueixen a la pobresa, i gairebé la meitat dels joves ocupats té un contracte temporal (47,5%). Tot plegat comporta també que sigui molt difícil emancipar-se, disposar d’una llar pròpia i tenir fills. L’edat de tenir el primer fill ja se situa per sobre dels 30.

Són totes elles xifres que ens situen a la cua d’Europa. Com bé esmenta l’informe d’Unicef Crisi i pobresa infantil a Catalunya de l’any 2012, les experiències que es viuen a la infància tenen implicacions decisives sobre la resta de la vida, i el destí de les persones ve determinat en bona part per les experiències dels primers anys de vida. També influeixen en el desenvolupament d’aptituds cognitives, els resultats educatius o la propensió a comportaments asocials. Un altre document destacat sobre l’àmbit és el del Síndic de Greuges de l’any 2012, l’Informe sobre la pobresa infantil a Catalunya. S’hi esmenta, per exemple, el fet que la despesa en protecció social a Catalunya és poc eficaç: mentre que a la Unió Europea la despesa en protecció social permet reduir el 45% de la pobresa infantil, que passa d’una taxa del 37% abans de les transferències socials a una del 20%, a casa nostra la reducció de la pobresa infantil per efecte de la despesa en protecció social és només del 27%, ja que passa del 33% al 24%. En el nostre cas, la baixa eficàcia del sistema de protecció social té a veure clarament amb la baixa despesa social. A Catalunya, els poders públics només destinen l’1% del PIB a polítiques de protecció social adreçades a infància i família (dades de 2007), despesa inferior a la del conjunt de l’Estat (1,2%) i notablement inferior a la del conjunt de la Unió Europea (2%).


Finalment, per no atabalar-vos amb més dades, Catalunya es troba a la cua d’Europa en inversió pública en educació, fins i tot per sota de la mitjana espanyola, que de per si ja és molt baixa. D’acord amb el panel de polítiques públiques locals en educació (anys 2009 a 2013), el 95% dels ajuntaments catalans han reduït -a preus constants- el seu pressupost liquidat en educació, i en el 30% dels ajuntaments la reducció ha estat superior al 40%. Per no parlar de la política de beques i ajuts als estudiants, també al furgó de cua europeu. Malgrat tot, disposem de la generació millor formada de la història, fruit d’una aposta dels poders públics i les famílies a les darreres dècades. Però el còctel entre una joventut formada i qualificada, un mercat de treball basat en bona part en llocs de treball de baixa qualificació i un atur juvenil desbocat està generant en els darrers anys una nova fuga de cervells: joves que es veuen forçats a emigrar per trobar treballs de major qualificació i més ben remunerats, que els permeten progressar com a persones i si s’escau com a famílies.

La situació és, doncs, d’emergència. Cap país pot prosperar sense atendre adequadament els seus infants i joves. Vol dir tot plegat que els poders públics no hi estan dedicant esforços i recursos? Per descomptat que no. A casa nostra, diversos departaments de la Generalitat hi treballen de valent. També ajuntaments i ens locals hi afegeixen mesures, recursos i esforços sovint imprescindibles. Per no dir el treball tenaç del tercer sector i d’una munió d’entitats i ciutadans compromesos. Però ni els esforços ni els recursos que hi estem esmerçant com a societat i des dels poders públics són suficients: són manifestament escassos i, com hem dit, poc eficaços.


El més preocupant de tot plegat és que la gravetat del problema sembla no afectar el debat polític ni determinar les prioritats de l’agenda política, ni al conjunt de l’Estat ni a Catalunya. A les campanyes electorals se’n parla poc. Una bona mostra és el debat actual entre els partits espanyols per mirar de formar govern. Escasses referències i escàs ressò als mitjans i als debats públics. I, per descomptat, el primer que cal per poder aportar solucions és reconèixer el problema en la seva justa mesura, avaluar propostes i accions dutes a terme per, finalment, proposar accions contundents a curt, mig i llarg termini.

El nou país que volem no té viabilitat sense apostar pels infants i els joves. Ells són el futur i ells es mereixen el suport necessari pel progrés individual i col·lectiu. Cal prendre’n consciència i actuar en conseqüència des dels poders públics i la societat civil. No fer-ho ens duu a un carreró sense sortida, a un futur gens engrescador per a les noves generacions i pel conjunt de la societat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep M. Vilalta
Nascut a Barcelona el 1965, és un apassionat del món de les polítiques públiques des de ben jove. Professionalment en l’àmbit de l’educació, la política universitària i la gestió de la recerca, on ha exercit diverses responsabilitats a les universitats, a la Generalitat de Catalunya i també col·laborant amb organismes internacionals i d’altres països. Llibres, capítols de llibres i articles sobre aquests temes, alguns dels quals podeu trobar a www.jmvilalta.com. Col·labora habitualment als diaris Ara i La Vanguardia. Defensor de la democràcia i l’estat del benestar, segons ell les millors expressions de la nostra civilització que ara tenim en perill. Treballa sense descans i mira de generar complicitats arreu perquè l’educació, les universitats i la recerca siguin pilars del nou país. A Twitter: @JosepMVilalta.
24/07/2016

Menys soroll, més polítiques

10/07/2016

Un Estat col·lapsat

26/06/2016

Euskadi treballa en el bon camí

12/06/2016

33 casos innovadors per desfer tòpics

29/05/2016

Un dèficit polític que ens hauria de preocupar

15/05/2016

Diplomàcia cultural i acadèmica

29/04/2016

Volem països diferents (?)

17/04/2016

800 milions de persones

03/04/2016

Sense infància ni joventut no hi ha futur

21/03/2016

L’Agenda mundial (i catalana?) 2030

Participació