L’Agenda mundial (i catalana?) 2030

«Catalunya ha de poder construir el seu propi model de desenvolupament si vol esdevenir una societat capdavantera en els valors col·lectius que estableixen els objectius de l’ONU»

per Josep M. Vilalta , 21 de març de 2016 a les 00:05 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 21 de març de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Nova York, setembre de 2015. En una Cimera històrica de l’Organització de les Nacions Unides, els estats membres aprovaven l’Agenda 2030 pel Desenvolupament Sostenible. L’Agenda inclou un conjunt de disset Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), d’aplicació universal, que caldrà desplegar durant els propers quinze anys. Entre els objectius a assolir podem destacar els de posar fi a la pobresa al món en totes les seves formes, reduir les desigualtats, lluitar contra el canvi climàtic, afavorir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat per a tothom, garantir una vida sana a totes les edats, afavorir la producció i el consum sostenibles o garantir una energia segura i sostenible. 

És cert que els ODS són, en part, hereus dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni que va ser vigents en el període 2000-2015 i, alhora, constaten que els avenços cap a societats més justes, equitatives i sostenibles han estat menors dels esperats. Però és igualment cert que la nova Agenda mundial dels ODS té característiques específiques. En primer lloc, perquè els nous objectius apel·len a tots els països del món. Ja no es tracta tan sols de l’ajuda dels països del nord als països en vies de desenvolupament, sinó de la consciència de que els problemes i les realitats del planeta ens comprometen a tots, sigui quina sigui la situació de cada país i de cada comunitat. Així, podem afirmar que per primer cop a la història de la humanitat prenem consciència col·lectiva dels reptes globals com a planeta i com a espècie, i s’acorda un pla a quinze anys vista per construir un món més just, de major progrés i més sostenible. Es reconeix, en aquest sentit, que les iniciatives per posar fi a la pobresa han d’anar de la mà d’estratègies que afavoreixin el creixement econòmic i abordin determinades necessitats socials com l’educació, la salut, la protecció social o les oportunitats laborals.


Els ODS no són jurídicament d’obligat compliment, però s’espera que els governs d’arreu del món se’ls facin seus per tal d’establir agendes nacionals en consonància amb l’Agenda mundial. I per tant d’establir objectius, plans específics i mecanismes d’avaluació i seguiment a escala nacional/local, que s’han de guiar sota els paràmetres de la coherència de polítiques. Estem davant d’una agenda inassolible? Són només bones paraules, lluny de la realpolitik? El temps dirà si és així. Sens dubte, els reptes plantejats són gegantins i els resultats, siguin els que siguin, seran modestos o parcials. Però és igualment cert que per primer cop a la història de la humanitat s’ha definit un full de ruta global que hauria de guiar el treball polític particular de cada país i els projectes globals com a planeta. És ben conegut que tant l’ONU com el conjunt de les agències que en formen part són monstres burocràtics difícils de governar i de maniobrar amb certa celeritat. Però l’Agenda suposa, per primer cop, un repte col·lectiu a partir del qual els governs, els parlaments, les empreses i institucions de tot tipus, i els ciutadans haurem d’afrontar i donar resposta. 

L’Agenda 2030 ens mostra com el món actual és més heterogeni, més multipolar, més integrat (bens públics globals, acció internacional concertada, riscos globals), més urbà (més de la meitat de la població mundial viu ja a les ciutats i megaciutats), amb una ciutadania cada cop més formada. I alhora mostra com som de ple en una societat on la informació, el coneixement i la innovació passen a ser vectors estratègics claus.

       
Algú podrà manifestar que tot el que hem dit queda lluny de la nostra realitat més immediata, dels afers locals de la política catalana. Crec que no és així. O, dit d’una altra manera, sóc dels que penso que Catalunya ha de poder construir el seu propi model de desenvolupament, la seva pròpia Agenda 2030, si vol esdevenir un país de progrés i una societat capdavantera en els valors col·lectius que estableixen els objectius de l’ONU. No fer-ho ens relegaria a una posició secundària en el panorama internacional que vull pensar que no desitgem. Alhora, la nostra millor tradició d’obertura al món i cosmopolita ens obliga ara, de nou, a connectar el nostre projecte col·lectiu amb el projecte que ens proposen els ODS. 


Per això crec que cal articular, al si del Govern però també al Parlament i al conjunt d’institucions públiques i privades del país, una Agenda catalana 2030 que doni coherència al conjunt de polítiques públiques. Establint objectius de govern i de país amb consens, amb mecanismes de seguiment i avaluació permanents, on els diferents departaments de la Generalitat i els distints organismes públics i privats prenguin compromisos tangibles, concrets, mesurables. Amb projectes de desenvolupament per al propi país ben reals i ben necessaris: lluita contra l’atur i per un mercat laboral digne, lluita contra la pobresa i l’exclusió, per un desenvolupament econòmic progressivament més sostenible, per una educació equitativa i de qualitat per a tothom, etc. I alhora amb metes corresponsables amb la comunitat internacional: afavorint la pau, la justícia, la lluita contra el canvi climàtic, la igualtat de gènere, els drets humans o el foment d’una economia sostenible. Tenint en compte que en tot aquest panorama les universitats i els centres de producció i difusió de coneixement, també a casa nostra, poden jugar un paper rellevant. No partim de zero, ja que la Generalitat i d’altres institucions han posat en pràctica iniciatives i projectes interessants, però sovint massa aïllats i secundaris en l’acció de govern.

Pura fal·làcia? Il·lusions benintencionades però inaplicables? El temps ho dirà. Però el camí està traçat i alguns apostem per iniciar la marxa, encara que sigui lenta i plena d’obstacles. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep M. Vilalta
Nascut a Barcelona el 1965, és un apassionat del món de les polítiques públiques des de ben jove. Professionalment en l’àmbit de l’educació, la política universitària i la gestió de la recerca, on ha exercit diverses responsabilitats a les universitats, a la Generalitat de Catalunya i també col·laborant amb organismes internacionals i d’altres països. Llibres, capítols de llibres i articles sobre aquests temes, alguns dels quals podeu trobar a www.jmvilalta.com. Col·labora habitualment als diaris Ara i La Vanguardia. Defensor de la democràcia i l’estat del benestar, segons ell les millors expressions de la nostra civilització que ara tenim en perill. Treballa sense descans i mira de generar complicitats arreu perquè l’educació, les universitats i la recerca siguin pilars del nou país. A Twitter: @JosepMVilalta.
24/07/2016

Menys soroll, més polítiques

10/07/2016

Un Estat col·lapsat

26/06/2016

Euskadi treballa en el bon camí

12/06/2016

33 casos innovadors per desfer tòpics

29/05/2016

Un dèficit polític que ens hauria de preocupar

15/05/2016

Diplomàcia cultural i acadèmica

29/04/2016

Volem països diferents (?)

17/04/2016

800 milions de persones

03/04/2016

Sense infància ni joventut no hi ha futur

21/03/2016

L’Agenda mundial (i catalana?) 2030

Participació