La Catalunya militar

«Hem de reflexionar molt seriosament i oferir un model de defensa nacional capdavanter que sigui exemple de la seva plena identificació i encaix amb la societat catalana»

per Josep Sort, 29 de febrer de 2016 a les 07:24 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 29 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Un dels reptes més engrescadors que està donant ja el procés independentista que estem vivint en aquests moments, i que ha tingut com a fites ja històriques, la declaració de sobirania del poble català (23 de gener del 2013), la consulta sobre la independència (9 de novembre del 2014), les eleccions al Parlament de Catalunya (27 de setembre del 2015), i l'aprovació de la declaració solemne de l'inici de la creació d'un estat català independent en forma de república (9 de novembre del 2015) és, sense cap mena de dubte, el de dotar-nos d'un sistema de defensa que ens garanteixi que mai més ni nosaltres, ni els nostres fills i néts, haguem de passar 300 anys més d'ocupació militar, de subordinació política, d'espoliació econòmica i d'extermini cultural i lingüístic.

La construcció d'un sistema de defensa nacional, cal plantejar-ho com una dimensió més de la seguretat, un dels principis rectors que ha de caracteritzar el nou estat, la nova República, en el context de l'Europa i del Mediterrani actuals. Concretament, el nou estat ha de garantir als seus ciutadans, als catalans i les catalanes, una plena seguretat en tots els àmbits: des de la seguretat humana, la seguretat energètica, la seguretat ecològica i mediambiental, la seguretat interior i, naturalment, la seguretat exterior o defensa nacional, és a dir, la que té cura de protegir, dissuadir i intervenir, davant de tota amenaça exterior que posi en perill la seva continuïtat com a estat i la integritat dels seus ciutadans arreu on aquest perill s'esdevingui. Podem dir, doncs, sense cap mena de recança, que la defensa nacional és una dimensió més de les polítiques públiques que executa qualsevol estat, i que fins i tot té unes enormes implicacions socials, econòmiques i, naturalment, psicològiques. Sense una força militar al servei dels ciutadans, qualsevol societat pot considerar-se desprotegida i a l'abast de multitud de riscos de tot tipus. No cal dir que l'impacte que aquesta percepció pot generar, pot donar lloc a reaccions d'allò més imprevisibles i, sense cap mena de dubte, preocupants. Com tampoc no és imaginable una societat sense mestres, ni metges, ni policies, ni jutges, ni funcionaris, no podem imaginar una societat sense militars, sense un sistema de defensa nacional.


El repte que tenim, doncs, per endavant, en aquest àmbit, és el de bastir un sistema de defensa nacional que aporti seguretat i doncs benestar a la nostra gent. I no només això, car també cal tenir en compte que el nostre món és el món, com es diu en els darrers anys. Això implica que hem d'estar amatents més enllà de la nostra República, i que en tant que europeus, mediterranis i ibèrics hem de tenir sempre present la situació en aquests escenaris, perquè seran d'ells des d'on, eventualment, poden procedir els riscos i les amenaces exteriors (sense oblidar-nos de l'espai!). Per això, també, serà molt important aprofundir en les aliances amb aquells altres estats que considerem aliats, a l'hora que extremarem la seguretat envers aquells altres actors, estatals o no estatals, que suposin una possible amenaça.

En definitiva, la vertebració d'un sistema de defensa nacional, fonamentat, naturalment, en professionals, és a dir, en militars amb la màxima formació i amb una voluntat de servei contrastada i de lleialtat als principis democràtics de la República i a les seves autoritats legítimes, és un dels reptes més apassionants que caldrà bastir en els propers temps. Penso que ja des d'ara, quan queden pocs mesos per a la definitiva desconnexió amb Espanya, hem de reflexionar molt seriosament al respecte i oferir un model de defensa nacional capdavanter que sigui exemple de la seva plena identificació i encaix amb la societat catalana. Un repte, dit sigui per acabar, totalment oposat al que hem hagut de suportar, amb molta sang vessada, en els darrers tres-cents anys.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep Sort
Barcelona (1964). Doctor en Ciència Política i de l'Administració i llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia i en Història Contemporània. Professor de la Universitat Ramon Llull, a la Facultat de Comunicació. Autor de diversos llibres i articles sobre el nacionalisme espanyol i canadenc i els independentismes català i quebequès. També estudio l'impacte dels New Media en l'activisme polític i la globalització. Vaig ser director del Catalunya Campus i he col·laborat en diversos mitjans de comunicació. He participat en programes europeus de recerca, i investigat a Londres, Montreal i Toronto. No concebo la teoria sense la pràctica.
20/01/2017

A la primera no s'hi val, ni a la segona

10/10/2016

Catalunya ha ribotat el PSOE

12/09/2016

Amb cinc ja n'hi ha prou

27/06/2016

Unes eleccions de segona

30/05/2016

La cursa cap a l'esquerra

01/05/2016

Per què calen mestres si amb la xarxa els nens ho saben tot?

04/04/2016

L'estigma de l'esclava

29/02/2016

La Catalunya militar

25/01/2016

La DUI, com a pòlissa d'assegurança

14/12/2015

La gran oportunitat de la CUP

Participació