Una dècada per la independència

per Salvador Cardús , 31 de desembre de 2010 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 31 de desembre de 2010 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En escriure un article pel darrer dia de l'any i de la primera dècada del segle, és inevitable no girar els ulls enrere per fer-ne un balanç, ni que sigui en la forma d'una llambregada ràpida. A més, la constitució del nou govern, i pendents d'allò que doni de sí en la perspectiva de les enormes dificultats que ens espere, encara accentua més aquesta impressió de punt i a part.

I què ha passat, aquests darrers anys? Doncs la culminació del fracàs de la via de progrés en la construcció nacional de Catalunya encetada el 1980. Durant aquesta dècada s'han comprovat, com a mínim, tres coses. Una, que la fi dels governs de Jordi Pujol no han representat cap millora significativa en l'avenç de Catalunya cap a la seva emancipació nacional. Hom podia haver pensat que la moderació de CiU, la política del peix al cove, la voluntat d'agradar Espanya o el seu suposat victimisme, eren el principal fre, si no l'únic, del progrés nacional, i aquesta tesi ha quedat desmentida. En segon lloc, ha quedat en evidència que la coincidència del PSC aquí i del PSOE allà, no han comportat cap avantatge. Tot el contrari, el PSOE s'ha rifat el PSC i li ha posat tota mena de traves. En aquesta línia, també s'ha pogut certificar que l'estratègia d'ERC, bé fos la de portar el PSC cap al sobiranisme, bé fos d'emportar-se'n part dels seus votants més catalanistes, també ha fracassat estrepitosament, enfonsant la mateixa ERC. Finalment, ha quedat absolutament demostrat que l'autonomisme no era el camí llarg que un dia permetria arribar, democràticament, fins on es volgués, sinó que era un laberint per perdre'ns, una sínia per tenir-nos donant voltes i voltes sense anar enlloc. Així, hem malbaratat aquests darrers deu anys d'autogovern.


Però aquest 2010 ha estat providencial i esclaridor per prendre consciència d'on som, per començar a buscar la sortida del laberint i per atrevir-nos a dir, de la manera més clara possible, quin volem que sigui el nostre horitzó: necessitem un Estat propi i d'això se'n diu independència. Efectivament, aquest país no havia tingut mai tants independentistes actius i passius; independentistes fora de l'armari i a punt de sortir-ne; independentistes de convicció i d'interès; independentistes romàntics i oportunistes; independentistes reflexius i arrauxats...

El 2011 comença la dècada en la que arribarem a la independència. Aquesta nit cal celebrar-ho com es mereix la circumstància.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Salvador Cardús
Vaig néixer a Terrassa el 1954. Sóc doctor en Econòmiques, professor de Sociologia, degà de la Facultat de Polítiques, tot a la UAB, i l'únic carnet professional que tinc és el de periodista. No tots els independentistes són, a més, independents: jo sí. Acabo de publicar El camí de la independència.
27/07/2012

Gràcies, ministre Montoro

13/07/2012

Anem passant, d'acord?

29/06/2012

Això només és el principi

15/06/2012

El mirall escocès

01/06/2012

Que hi ha algú més?

18/05/2012

#ignoremmontoro

04/05/2012

#novullpagar, l’entrenament

20/04/2012

Estrelles i tisores

06/04/2012

Calés per càrrecs

23/03/2012

Identitari, tu!

Participació