Una batalla cultural contra la demanda de drets polítics

«L’objectiu d’aquesta batalla cultural és fer un país on un nouvingut com jo no parli en català amb aquella taxista, i a més poder dir que ho fan per protegir-nos als dos»

per Arturo Puente, 22 de febrer de 2016 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Pujo a un taxi i començo una animada conversa amb la taxista. Jo tinc pressa, vaig a fer un reportatge a La Mina i hi he de ser abans que comenci l’acció. Ella m’explica que el seu fill també és periodista. Va acabar la carrera fa dos anys, i ara es guanya el primer sou fent sinopsis de la graella televisiva per un diari. Viuen a Nou Barris, i tot i la dura crisi, no els va malament.

A mitja conversa em truquen al mòbil i jo contesto en català. En acabar la trucada, ella canvia de llengua i em comença a parlar en català. El parla perfectament, però es nota que no és la seva llengua materna. La meva tampoc, i també se'm nota. Penso que és possible que ella parli en català, a estones, amb el seu fill periodista que escriu sinopsis televisives per un diari, també en català.


Aquest petit miracle lingüístic el visc cada dia. No és sols que un navarrès, com jo, parli en català bona part del dia, és que sovint ho faig amb gent que no és catalanoparlant d’origen. Amb amics colombians, marroquins, amb gent nascuda a qualsevol lloc d’Espanya i amb molts que malgrat néixer a Catalunya mai han parlat en català amb la seva família. Parlo en català fins i tot amb gent que he conegut en castellà, el triple salt mortal per qualsevol llengua.

En aquestes converses hi ha una complicitat màgica. Tots dos sabem que estem fent un esforç parlant en català i, tot i això, sabem que és un esforç del qual gaudim. Un esforç que connecta amb un jo, que no és el que la vida ens ha donat per atzar, sinó part de la nostra identitat que hem triat. Hem decidit ser una persona que parla català, i ho fem amb ganes. Amb el plaer de tenir a l’abast un àmbit cultural ric que no teníem quan vam arribar a Catalunya i amb la gratitud de sentir-nos part d’un país que ens ha acollit.

Catalunya, el català i, sobretot, el catalanisme ha aconseguit tot això teixint una identitat plural i flexible. El catalanisme, al llarg de la historia, ha sabut ser prou obert i seductor per cohesionar una societat complexa al voltant d’uns valors nacionals que es manifesten a través de la llengua, però que van molt més enllà. Així és com ha guanyat la complicada batalla cultural que s'esdevé quan tens davant un àmbit cultural com l'és el castellà que compta amb tota mena d'avantatges.

Però el catalanisme s’enfronta ara a un altre repte, de proporcions molt més grans. Guanyada la batalla de la identitat nacional comuna, reivindicar els drets polítics i la sobirania d’una societat que vol viure junta és l'evolució gairebé predeterminada. Això, amb tots els matisos que s’hi vulguin fer, és el procés sobiranista català, almenys la part del procés que és popular i que és al carrer. Però la reivindicació dels drets polítics fa molt més mal que la batalla cultural o és, com a mínim, una batalla que, a diferència de la cultural, l’espanyolisme encara no ha perdut i està disposat a lluitar-la.


La reacció a la demanda de drets nacionals, que una part dels catalans just ha començat a fer, és tan desproporcionada i està tan dirigida a l’àmbit cultural que a vegades fa por. Perquè una cosa és estar en contra de la independència o fins i tot de la sobirania catalana, posicions que poden ser perfectament defensables, i l'altra és estar disposat a carregar-se una convivència que funciona per tal d'aconseguir aquests propòsits.

L’objectiu d’aquesta batalla cultural, en el fons, és fer un país on un nouvingut com jo no parli en català amb aquella taxista, i a més poder dir que ho fan per protegir-nos als dos. L’envestida contundent que està portant a terme l’espanyolisme posa els castellanoparlants com a ostatge, i vol parlar en nom de tots nosaltres. L’error més autodestructiu del catalanisme seria caure en la trampa de creure-s’ho.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Arturo Puente
Comptem-ho per anys. Vaig néixer fa 27 a la frontera, la de Bascònia amb les terres castellanes, que en té mil. 23 anys després vaig arribar a Barcelona. Formo part de la Fundació Periodisme Plural des d'en fa dos, col·laboro amb eldiario.es, Gara, Diagonal i un altre seguit de projectes que no em paguen prou perquè posi aquí el seu nom. Aquí m'han demanat que escrigui la meva opinió, que suposo que és com el que faig a Twitter (@apuente) però una mica més llarg i sense fotos de gatets.
11/02/2018

L'independentisme després de la DUI

21/01/2018

La tarifació social de l'escola bressol val una legislatura

07/01/2018

L'anti-sobiranisme no és cap suflé

24/12/2017

Un nou independentisme urbà

10/12/2017

Carreró belga per a la justícia espanyola

26/11/2017

La nova asimetria inflexible d'Espanya

12/11/2017

El primer error de càlcul d'Iceta

29/10/2017

21 de desembre: eleccions legítimes

15/10/2017

Mentides pietoses sobre l'etapa que ve

01/10/2017

Violència contra Catalunya

Participació