Per què fracassen els països?

«La Gran Bretanya i els Estats Units, per exemple, van poder prosperar perquè van enderrocar les elits que controlaven el poder»

per Josep M. Vilalta, 21 de febrer de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 21 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Justament aquest és el títol (Why nations fail) del llibre que els professors Daron Acemoglu i James A. Robinson van publicar l’any 2012. El primer és professor d’economia del MIT i el segon professor de política i economia de la Universitat de Harvard. Les seves teories han tingut un impacte notable en els darrers anys, gràcies a un treball ingent de vora de quinze anys sobre l’anàlisi tant històric com econòmico-polític del progrés dels països.

Efectivament, la pregunta ha estat recorrent al llarg de la història de la humanitat: per què uns països prosperen, tant en l’ordre social com en l’econòmic, mentre d’altres es perpetuen en la pobresa i les desigualtats? Quines són les raons que ho expliquen? El llibre comença amb l’anàlisi d’un exemple paradigmàtic: la ciutat de Nogales, a Mèxic, i la seva homònima, als Estats Units, només dividides per una tanca que fa de frontera entre els estats. Perquè una és pròspera i l’altra pobre? Perquè en la ciutat mexicana hi preval el clientelisme, la inseguretat i les desigualtats i en la nord-americana la situació és força diferent? Acemoglu i Robinson argumenten que el que fa que uns països prosperin i d’altres no ho facin no són ni els recursos naturals, ni la seva situació geogràfica, ni cap tipus de condicionant cultural o ètnic. La principal raó són les institucions, tant en el seu tipus i disseny, com en la seva qualitat i desenvolupament. Són les institucions les que creen incentius, determinen les polítiques públiques i, finalment, si són institucions obertes a la majoria, faciliten el progrés econòmic i el benestar col·lectiu. O inversament, si són institucions controlades per unes elits que ells anomenen extractives, dificulten el progrés, persegueixen principalment mantenir l’statu quo de beneficis particulars de les pròpies elits, i perpetuen la pobresa i les desigualtats. Per descomptat, el que aquí esmento de forma tant telegràfica està excel·lentment explicat al llarg dels quinze capítols d’un llibre apassionant, farcit d’estudis històrics i referències a països tant distants geogràficament com en el temps com la Xina, l’Anglaterra dels segles XVII i XVIII, la Venècia històrica, estats africans com Zimbabwe,  Sierra Leona i la RD del Congo, països iberoamericans com Brasil i Argentina, els Estats Units i l’Espanya colonial, entre d’altres. (Per aquells interessats, podeu trobar també una versió del llibre en castellà –Por qué fracasan los paises- publicada per Ediciones Deusto).  


La Gran Bretanya i els Estats Units, per exemple, van poder prosperar perquè van enderrocar les elits que controlaven el poder i van saber crear una societat on els drets polítics estaven millor salvaguardats, en un sistema polític en que el govern havia de retre comptes i respondre als ciutadans, i on àmplies capes de la societat podia aprofitar les oportunitats econòmiques.  Però un exemple menys conegut és el de Botswana, el país sud-africà que va saber consolidar institucions polítiques i econòmiques inclusives després de la independència i que ha anat forjant un règim democràtic, estable i sense guerres intestines ni amb l’exterior.

Com diuen els autors “Igual que els cercles virtuosos fan que persisteixin les institucions inclusives, els cercles viciosos creen forces poderoses dirigides a perpetuar les institucions extractives. La història no determina el destí i els cercles viciosos no són irrompibles (...). Malgrat tot, són resistents. Creen un procés poderós de retroalimentació negativa en el que les institucions polítiques extractives forgen institucions econòmiques extractives que, al seu torn, creen la base per a la persistència d’institucions polítiques extractives”.


En el nostre context més proper, alguns analistes s’han aventurat (no sense part de raó) a cercar similituds entre les característiques d’aquestes elits extractives i la realitat política i econòmica de l’Espanya actual. César Molinas ha estat un d’ells (vegeu, per exemple, l’article Una teoría de la clase política española, El País, 10/09/2012). Molinas afirma que “la classe política espanyola ha desenvolupat a les darreres dècades un interès particular, sostingut per un sistema de captura de rendes, que se situa per sobre de l’interès general de la nació” i que en estreta interrelació amb les elits econòmiques els ha conduït a crear diverses bombolles (immobiliària, d’infraestructures, de bancs i caixes) que han situat al país en una situació límit com la que vivim avui dia. Reflexions i anàlisis totes interessants, més encara si el que pretenem és construir un nou país de progrés i que generi cercles virtuosos.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep M. Vilalta
Nascut a Barcelona el 1965, és un apassionat del món de les polítiques públiques des de ben jove. Professionalment en l’àmbit de l’educació, la política universitària i la gestió de la recerca, on ha exercit diverses responsabilitats a les universitats, a la Generalitat de Catalunya i també col·laborant amb organismes internacionals i d’altres països. Llibres, capítols de llibres i articles sobre aquests temes, alguns dels quals podeu trobar a www.jmvilalta.com. Col·labora habitualment als diaris Ara i La Vanguardia. Defensor de la democràcia i l’estat del benestar, segons ell les millors expressions de la nostra civilització que ara tenim en perill. Treballa sense descans i mira de generar complicitats arreu perquè l’educació, les universitats i la recerca siguin pilars del nou país. A Twitter: @JosepMVilalta.
24/07/2016

Menys soroll, més polítiques

10/07/2016

Un Estat col·lapsat

26/06/2016

Euskadi treballa en el bon camí

12/06/2016

33 casos innovadors per desfer tòpics

29/05/2016

Un dèficit polític que ens hauria de preocupar

15/05/2016

Diplomàcia cultural i acadèmica

29/04/2016

Volem països diferents (?)

17/04/2016

800 milions de persones

03/04/2016

Sense infància ni joventut no hi ha futur

21/03/2016

L’Agenda mundial (i catalana?) 2030

Participació