L'altra Muriel

«No hauria existit mai la Muriel d’ara, la coneguda, la darrera, sense la d’abans, la Muriel filla de l’exili, dels vençuts i de la resistència»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 18 de febrer de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Lluís Casals va perdre la guerra. En realitat, alguns mesos abans d’aquell gener gèlid i desesperançat de 1939, la guerra ja era perduda per a aquell jove advocat sabadellenc i per a tots els republicans. Passà, entre els vençuts, la ratlla que separa dos estats, però no un mateix poble, seguint el camí que hagueren d’emprendre tantes desenes de milers de compatriotes, entre els quals els seus amics Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols, membres de la Colla de Sabadell o grup de La Mirada. Quan intentava fer front a un horitzó tan desconegut i forçat com era el de l’exili, l’1 de  setembre d’aquell any esclatava la II Guerra Mundial, el conflicte bèl·lic més sagnant i devastador de la història de la humanitat. Refugiat en una terra que no era la seva, totes les adversitats semblaven congriar-se, però Casals, malgrat que les forces de Hitler ocupessin França, no dimití de l’esperança, ni de la vida, com sí que van fer alguns altres exiliats. Amb la seva parella, la mestra Auguste Couturier, originària de Sant-Etiève, capital del departament del Loira, emprengué una vida en comú, decidits a formar una família. El 6 d’abril de 1945 els naixia la primera filla: Muriel, a Avinyó. Era el mateix dia en què la flota i les esquadres aèries japoneses patien una rebregada sense precedents, presagiant el final d’una guerra que no havia d’arribar fins al 2 de setembre d’aquell any. El dia abans, 5 d’abril, Pierre Mendes France, un dels grans referents de la política francesa, dimitia com a ministre en desacord amb la política econòmica i financera del govern francès. Eren anys intensos, on la roda del temps girava a tota velocitat i els esdeveniments es trepitjaven els talons, dia rere dia.

L’arribada de Muriel no va ser l’única bona notícia que féu obrir els finestrons de l’esperança a cals Casals: el 8 de maig, l’Alemanya nazi capitulava. El mateix dia, a Setif  i Guelma, ciutats algerianes i llavors territori de la República francesa, esclataven les primeres revoltes que havien de culminar amb la independència del país, el juliol de 1962. En la lenta recuperació de França cap a la normalitat política i cultural, aquell octubre de 1945 apareixia el primer número de Temps Modernes, la revista de pensament dirigida per Jean Paul Sartre, un filòsof de 40 anys. Quedaven enrere dues guerres devastadores per al paisatge físic i emocional d’aquells que les havien patides, però l’enyorança continuava més viva que mai. Eren,encara, temps convulsos, però havia arribat l’hora de tornar al país, a la ciutat del pare. El 25 de setembre de 1952, a Sabadell, a Muriel Casals li naixia una germana: Montserrat, futura periodista a París i crítica de literatura catalana. L’ombra de França, en la llengua, la cultura i les formes, planarà sempre positivament sobre les germanes Casals, com un tret identitari, inseparable de les emocions més íntimes i personals.


Pocs mesos abans, passava la frontera clandestinament, per la Guingueta d’Ix-Puigcerdà, Joan Comorera i Soler, secretari general del Partit Socialista Unificat, que havia trencat les relacions de dependència que vinculaven l’organització al PCE. Comorera s’establí a Barcelona, on ell mateix redactava i imprimia en una ciclostil el periòdic Treball. És aquí on signava una columna personal titulada “Despertat´t Catalunya!”, des d’on feia afirmacions com ara “som catalans per naturalesa, espanyols per coacció”, “Catalunya és una nació oprimida. El dret de Catalunya a l’autodeterminació, és indiscutible, és inalienable. (...) ha d’exercir-lo Catalunya sense ingerències estranyes, sense coacció, en plena llibertat i sobirania” o bé es referia a “les característiques nacionals de Catalunya, amb les Balears i València” o al “caràcter popular i revolucionari del moviment nacional” i blasmava “l’imperialisme camuflat d’internacionalisme”. El juny de 1954 era detingut a Barcelona per la policia franquista. Jutjat per un tribunal militar, amb Josep Benet com a advocat defensor de la seva muller, Rosa Santacana, fou condemnat a 30 anys de presó. Morí al penal de Burgos el 1958.

Sis anys després, el curs 1964-1965, Muriel Casals i Couturier ingressava com a militant al PSU de Catalunya, el partit dels comunistes catalans que aplegà tantes generacions de demòcrates, catalanistes i d’esquerres. Tenia 19 anys. Amb ella, també altres estudiants d’economia havien fet el mateix pas, com ara Francesc Artal, Francesc Roca i el fill del crític d’art Sebastià Gasch, Emili Gasch, el seu primer amor i amb qui tingué un filla. Amb aquests i altres companys, el 1973, signà l’obra col·lectiva “Economia crítica. Una perspectiva catalana”. Vuit anys més tard es doctorava amb una tesi sobre la indústria tèxtil a Sabadell, la seva ciutat d’adopció, tesi a la lectura del qual van assistir tant representants de l’empresariat del sector, com del món sindical a qui ella assessorava en tantes ocasions. No era l’únic vincle amb Sabadell, ja que sempre va fer costat al seu alcalde i company de partit Antoni Farrés, d’un tarannà també obert, dialogant i conciliador, forjat i practicat sota el franquisme, al PSU i a l’Assemblea de Catalunya.

Durant anys col·laborà amb Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, ja a l’època d’IC, alhora que participava en iniciatives tan transversals com ara les Jornades sobre el nacionalisme català a la fi del segle XX, organitzades per l’insubstituïble Max Cahner o assistia a sopars tertúlia amb antics companys del PSUC, com ara Jordi Borja, Borja de Riquer o Anna Sellés. El seu arrenglerament en l’independentisme no va ser ni sobtat, ni fruit de cap conversió inesperada, sinó el resultat natural d’un procés inevitable. Òrfena de partit com tants altres, en el fons, no crec que Muriel Casals es mogués mai d’aquell vell PSU, nacional i d’esquerres, no dogmàtic, de fronteres ideològiques molt àmplies, flexible, adaptable, amb vocació de majoria i voluntat de govern. El 2010, com a presidenta d’Òmnium Cultural, pitjà l’accelerador en l’orientació sociopolítica que, a l’entitat cultural, hi havia iniciat el seu antecessor Jordi Porta. La resta de la seva biografia, la d’aquests darrers anys, és la que ha omplert pàgines senceres als diaris i de dol els carrers. Però no hauria existit mai la Muriel d’ara, la coneguda, la darrera, sense la d’abans, la Muriel filla de l’exili, dels vençuts i de la resistència.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
06/11/2019

​Fer malbé la democràcia

30/10/2019

Via Laietana

23/10/2019

Visita de família

16/10/2019

Policia, tenim un problema

09/10/2019

​Que va d'independència, coi!

02/10/2019

Un matí per la mar amiga

25/09/2019

Ara va de debò

18/09/2019

Bipartidisme insuficient

11/09/2019

Canvi de centralitat

04/09/2019

JuntsxNou Finançament

Participació