Tenies raó, Muriel

«Com no vols que senti meu i estimi un país format per gent com la Muriel que te'l brinden perquè també sigui teu i l'aprenguis a estimar?»

per Gabriel Fernàndez , 15 de febrer de 2016 a les 17:11 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Hi ha coses a la vida, apreciat lector, que tenen com a punt d'origen un conjunt de factors i persones que per diferents circumstàncies del destí són capaços de generar i explicar per si mateixes algun fet o situació concreta.

Per això quan em pregunten “¿qué hace un chico como tú en un sitio como este?”, és a dir, com s'explica que algú com jo d'origen llatinoamericà i que va arribar a aquest país fa tan sols tretze anys, sigui avui una persona compromesa amb la independència de Catalunya? Per començar a explicar-me és totalment impossible no recordar tres persones que han tingut molt a veure en tot això: Jordi Tolrà, Toni Comín i Muriel Casals. Però, per raons òbvies, i perquè com deia l’Eduardo Galeano això de recordar (del llatí: re-cordis) és etimològicament "tornar a passar pel cor", avui comparteixo amb tu dos fets que irremeiablement passen pel meu cor quan penso en la Muriel.


El primer es remunta al dilluns 13 d'octubre del 2003, a la meva Montevideo natal, dos dies abans de marxar a Catalunya. Em trobava al portal de l'ambaixada espanyola i un parell de militars no em permetien passar a retirar el meu passaport ja que estava tancada i els funcionaris havien tingut festa, perquè el 12 d'octubre aquest any havia caigut en diumenge. El meu avió sortia el matí del dia 14 i jo estava desesperat, no podria agafar el vol, no arribaria el dia 15 com estava pactat i perdria els diners del bitllet. A uns carrers d'allà hi havia un locutori i sense dubtar-ho vaig trucar al director de la Fundació Autònoma Solidària de la UAB per explicar-li la situació. En Jordi Tolrà em va dir "queda't a la porta i no et moguis d'allà, parlaré amb la nostra vicerectora i presidenta la Dra. Muriel Casals. Però no et moguis d'allà".

I allà em vaig quedar, a la porta de l'ambaixada observat pels dos militars. Una estona després una funcionària creua els jardins de l'ambaixada fins al portal d'entrada, i amb marcat accent espanyol diu "deixeu-lo passar". Sense dirigir-me paraula em porta a un despatx, agafa el meu passaport, el segella i m'ho lliura. Quan marxava em diu: "No sé qui ets, però per a les persones de la Universitat és important que viatgis, la vicerectora ha estat molt convincent amb el cònsol". Jo no coneixia la Muriel, però me la puc imaginar amb la seva veu ferma i serena explicant-li al cònsol "la necessitat" que em donessin el passaport amb el visat.


El segon va ser el mateix any 2003 però al desembre, uns dies abans del Nadal i de l'arribada de la meva dona i fills a Catalunya. La Muriel va passar pel despatx on jo treballava a la Plaça Cívica de la UAB i em va convidar a caminar. Aquells dies conversàvem en castellà i es va començar a interessar en com em sentia amb la imminent arribada de la meva família i si el país que ens acollia era el que jo m'imaginava. Li vaig començar a explicar el que ja havia notat i descobert fins a aquell moment i el meu interès per conèixer més en relació a la situació de Catalunya. En un moment de la conversa -sobre el paper de la immigració- em va dir una frase que mai oblidaré i que molts anys després li vaig poder compartir com d’important va ser per a mi: "Gabriel, perquè algun dia el meu país arribi a ser això que tant anhelo, la gent com tu l’ha de poder estimar tant com l’estimo jo".

Per això, quan em pregunten: per què sento Catalunya com el meu país?, somric i recordo: Com no vols que senti meu i estimi un país format per gent com la Muriel que t'ho brinden perquè també sigui teu i l’aprenguis a estimar?


PD: Fins sempre, amiga. Em quedo amb els nostres somriures còmplices i et confirmo això que tu ja sabies que passaria: he après a estimar aquest país tant com tu. Gràcies.


Tenías razón, Muriel

Hay cosas en la vida, apreciado lector, que tienen como punto de origen un conjunto de factores y personas que por diferentes circunstancias del destino son capaces de generar y explicar por si mismas algún hecho o situación concreta.

Por ello, cuando me preguntan “¿qué hace un chico como tú en un sitio como este?”, es decir ¿cómo se explica que alguien como yo de origen latinoamericano y que llegó a este país hace tan solo trece años, sea hoy una persona comprometida con la independencia de Catalunya? Para comenzar a explicarlo me es totalmente imposible no recordar a tres personas que han tenido mucho que ver en todo ello: Jordi Tolrà, Toni Comín y Muriel Casals. Pero por razones obvias, y porque como decía Eduardo Galeano eso de recordar (del latín: re-cordis) es etimológicamente “volver a pasar por el corazón”, hoy comparto contigo dos hechos que irremediablemente pasan por mi corazón cuando pienso en Muriel.

El primero se remonta al lunes 13 de octubre del 2003, en mi Montevideo natal, dos días antes de partir a Catalunya. Me encontraba en el portal de la embajada española y un par de militares no me permitían pasar a retirar mi pasaporte ya que estaba cerrada y los funcionarios habían tenido fiesta, porque el 12 de octubre ese año había caído en domingo. Mi avión partía por la mañana del día 14 y yo estaba desesperado, no podría coger el vuelo, no llegaría el día 15 como estaba pactado y perdería el dinero del billete. A unas calles de allí había un locutorio y sin dudarlo llamé al director del Fundació Autònoma Solidaria de la UAB para explicarle. Jordi Tolrà me dijo “quédate en la puerta y no te muevas de allí, hablaré con nuestra Vice-rectora y presidenta la Dra. Muriel Casals. Pero no te muevas de allí”. 

Y allí me quedé, en la puerta de la embajada observado por los dos militares. Un rato después una funcionaria cruza los jardines de la embajada hasta el portal de entrada, y con marcado acento español dice “dejadle pasar”. Sin dirigirme palabra me lleva a un despacho, coge mi pasaporte, lo sella y me lo entrega. Cuando marchaba me dice: “No se quién eres, pero para las personas de la Universidad es importante que viajes, la Vice-rectora ha sido muy convincente con el cónsul”. Yo no conocía a Muriel, pero puedo imaginármela con su voz firme y serena explicándole al cónsul “la necesidad” de que me dieran el pasaporte con el visado. 

El segundo fue ese mismo año pero en diciembre, unos días antes de navidad y de la llegada de mi esposa e hijos a Catalunya. Muriel pasó por el despacho donde yo trabajaba en la Plaça Cívica de la UAB y me invita a caminar. En esos días conversábamos en castellano y se comienza a interesar en cómo me sentía con la inminente llegada de mi familia y si el país que nos acogía era lo que yo me imaginaba. Le comienzo a explicar lo que ya había notado y descubierto hasta ese momento y mi interés por conocer más en relación a la situación de Catalunya. En un momento de la conversación -sobre el rol de la inmigración- me dice una frase que nunca olvidaré y que muchos años después le voy a poder compartir lo importante que fue para mí: “Gabriel, para que algún día mi país llegue a ser eso que tanto anhelo, la agente como tú lo ha de poder estimar tanto como lo estimo yo”. 

Por eso, cuando me preguntan: ¿por qué siento Catalunya como mi país?, sonrío y recuerdo: ¿Cómo no quieres que lo sienta mío y estime a un país formado por gente como Muriel que te lo brindan para que también sea tuyo y lo aprendas a estimar?
PD: Hasta siempre, amiga. Me quedo con nuestras sonrisas cómplices y te confirmo eso que tu ya sabias que pasaría: he aprendido a estimar este país tanto como tú. Gracias.

 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Gabriel Fernàndez
He nascut a Montevideo, per tant uruguaià de naixement i català per opció i adopció, i això no em genera cap dificultat. Faig de regidor d'Acció Social a l'Ajuntament de Sabadell. Vaig arribar a Catalunya a l'any 2003, per a exercir tasques professionals a la Fundació Autònoma Solidària (Universitat Autònoma de Barcelona) i realitzar el Postgrau de Mediació per a la Integració Social (UAB). A Twitter: @GabrielFerDiaz.
25/05/2018

​Un compromís de més de 10.000 km

09/04/2018

​No és la pobresa d'alguns, són els drets energètics de tots i totes

07/02/2018

Volem acollir i per això acollim

19/12/2017

​Al Nord creixem amb la gent, creixem com a ciutat

06/09/2017

​Son bravos estos catalanes, no?

10/08/2017

José, la teva petició ha estat aprovada

22/05/2017

​Un nou paradigma per defensar la ciutadania des de l'àmbit públic

22/03/2017

​Tòpics, ocupacions i drets

27/01/2017

Centres oberts: ampliant l'atenció als infants, joves i famílies avancem en cohesió

18/11/2016

La pobresa energètica mata

Participació