Cap enemic

«La mort sobtada i absurda de Muriel Casals ha destapat la caixa de les bondats d’aquest país. La presidenta d’Òmnium Cultural no tenia enemics»

per Vicent Sanchis , 15 de febrer de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La mort sobtada i absurda de Muriel Casals ha destapat la caixa de les bondats d’aquest país. La presidenta d’Òmnium Cultural no tenia enemics. Els escassos bàrbars que ara la denigren des d’algun article despietat o des de l’anonimat miserable de les xarxes mal dites socials no la coneixien. Si l’haguessin conegut, haurien fet com ahir feien els dirigents del Partit Popular, del PSC i de Ciutadans: respectar-la, des de la discrepància, i agrair-li les virtuts que la van acompanyar. Qui podia odiar Casals, si ella no sabia odiar?

Eudald Duran Reynals s’equivocava. L’escriptor insinuat i ara reivindicat va sentenciar: “Tothom creu que estar sol és no tenir amics, i ningú ha dit que estar sol, però tràgicament sol, és no tenir enemics”. Potser. Però Muriel Casals n’era l’excepció. Mai es va sentir sola i no en tenia cap, d’enemic.


El dia que algú escrigui la crònica distant i sàvia del procés sobiranista a Catalunya hi haurà d’haver lloc per a tots. Per als qui el van accelerar amb l’ímpetu i la força i per als qui van fer-lo possible amb la humilitat i la intel·ligència. Amb la força serena, que és la més útil.

Muriel Casals era una dona que s’havia fet humil i que havia acumulat la saviesa. La tendresa i la solidaritat que ha despertat la seva desaparició no són res comparades amb les que n’acompanyaran el record en el futur quan se sàpiga com va contribuir a ajustar els egos i ha mitigar les ires. A Catalunya sobren els guerrers de boca i falten els conciliadors d’ànimes. Aquells que aquests dies faran costat a la seva família només han de saber que, per molta estima que els expressin, faran curt.

Estar acompanyat pot ser, també, no tenir enemics. I això ens fa grans.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Vicent Sanchis
Nascut a València el 1961 fa quasi quatre dècades que es dedica al periodisme. Ha estat director de les revistes El Temps i Setze i dels diaris El Observador i Avui, aquest darrer durant dotze anys. Ara fa classes de periodisme a Blanquerna i col·labora en diversos mitjans com a articulista i contertulià. Ha fet també televisió quan l'han deixat –referència explícita a Sandro Rosell- i ha guanyat els premis d'assaig Joan Fuster i Carles Rahola. Aspira a viure una miqueta més per guanyar-ne algun altre...
29/01/2017

Un problema de temps

22/01/2017

La traca

15/01/2017

Quant treball destruït?

08/01/2017

​La pasqua militar

01/01/2017

Permetrà Rajoy el referèndum?

25/12/2016

Evitar frustracions

18/12/2016

Els funcionaris, els mossos, la gent

11/12/2016

Només es mou una part

04/12/2016

República andalusa

27/11/2016

Per què «comandante» i no dictador?

Participació