La cançó de l'Univers

«No només confirma la Teoria de la Relativitat General exposada teòricament fa un segle per Einstein, sinó que obre la possibilitat a l’estudi del cosmos de manera diferent»

per Cristina Junyent, 13 de febrer de 2016 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Des de l’origen de la nostra espècie, tot el que coneixem de l’Univers prové del que es detecta per la llum. Basant-se en les propietats de les diferents longituds d’ona de la llum, telescopis diversos ens ajuden a comprendre el cosmos. El Hubble detecta radiacions de l’espectre visible; el telescopi Màgic, a l’illa de La Palma, detecta raigs gamma. I, gràcies a les microones, el 1964 Penzias i Wilson van detectar la radiació de fons del Big Bang. Però hi ha altres vibracions que no podem veure, com són les ones gravitacionals. Perquè, en realitat, no són radiacions, sinó ondulacions concèntriques que encongeixen i dilaten el teixit de l’espai-temps; com quan llancem una pedra a un estany, que en deforma la superfície. Només que les ones gravitacionals viatgen per l’Univers a la velocitat de la llum i s’originen per grans cataclismes còsmics.

Albert Einstein va predir l’existència de les ones gravitacionals de forma teòrica en la Teoria de la Relativitat General. En aquest darrer experiment que ha dut a la seva detecció hi ha han col·laborat més de mil científics d’universitats de quinze països, inclòs el Grup de Relativitat i Gravitació de la Universitat de les Illes Balears. Han creat la col·laboració científica LIGO (Laser Interferometer Gravitational-Wave Observatory), amb un observatori format per dues antenes gegantines idèntiques, en forma de L, amb detectors de gran precisió i situades a 3.000 km l'una de l'altra: una a Hanford (estat de Washington) i una altra a Livingston (Louisiana). Aquesta distància es justifica per discriminar la possible vibració contaminant generada pel pas d’un camió prop d’una d’elles, posem per cas. El catorze de setembre, quan encara faltaven quatre dies perquè els detectors passessin de la fase de proves a la d’experimentació, van començar a rebre un senyal clar.


Fa més de mil milions d’anys, quan a la Terra ja hi havia algues pluricel·lulars, en una galàxia situada a una distància de més de mil milions anys-llum hi va haver un gran cataclisme. Dos forats negres van patir una col·lisió, que va durar una fracció de segon. Tot i això, la forta col·lisió va provocar que el teixit de l’espai vibrés com un timbal. I aquesta vibració encara s’està dissipant al llarg de l’univers, en forma d’ones gravitacionals que arronsen l’espai en una direcció i l’estiren en una altra. Aquests desplaçaments mecànics són més semblants a les vibracions produïdes pel so que a les ones de llum. Finalment, l’eco de la col·lisió dels dos forats negres ha arribat a la Terra amb una pertorbació entorn els 300 Hz: el Mi natural. I les antenes del LIGO el van sentir i gravar el setembre passat. L’experiment ha estat publicat a la revista Physical Review Letters el darrer dijous, 11 de febrer, en un article d’aquells que signen més de mil autors.

El rastre en forma de brunzit que ha deixat un cataclisme còsmic, doncs, ha confirmat la darrera predicció de la Teoria de la Relativitat General d’Einstein. El to feble ascendent és l’evidència directa de les ones gravitacionals, les ondulacions que distorsionen l’Univers. Completa la visió relativista d’un Univers dinàmic, capaç d’estirar-se, arronsar-se i agitar-se, en el qual el temps i l’espai estan entreteixits. I també és una confirmació de l’existència dels forats negres, els pous gravitacionals tan densos, dels quals ni tan sols la llum pot escapar. I, "sentir" les ones gravitacionals ha fet que l’Astronomia s’hagi fet una mica més gran: proporciona una nova forma d’estudiar el cosmos. Per primera vegada a la història, tenim oïdes a més d’ulls per comprendre’l. Potser la troballa no ens canviarà la quotidianitat, però coneixerem millor la gènesi de l’Univers, relativitzarem el nostre origen i sentirem la música del cosmos.

 

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Cristina Junyent
Barcelona, 1957. Biòloga dedicada a la divulgació científica des de la Fundació Ciència en Societat. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació sempre cercant la promoció i l’estímul de la cultura científica. Està convençuda que el benestar comú passa pel pensament crític i el coneixement. A Twitter: @cristinajunyent.
22/11/2016

L'èxit evolutiu dels animals

08/11/2016

Els detalls de les superllunes

25/10/2016

La Barcelona de 2050

11/10/2016

Un Nobel que no ha estat

24/09/2016

Les tardors

10/09/2016

Espècies exòtiques

27/08/2016

S'ajorna l'esperança d'eradicar la poliomielitis

13/08/2016

Més ràpid, més alt, més fort

30/07/2016

Un nou avantpassat

16/07/2016

Júpiter i Juno

Participació