Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


Amb qui pactem?

«En un món sense majories, ara caldrà reinventar com es forma govern. Es pot trigar mesos a acordar un pacte de govern, som pioners a Catalunya, i no passa res»

per Trina Milan, 10 de febrer de 2016 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
És un atzucac. La vella política està acabada i encara no sabem quina és la nova política. I quan parlo de “vella política”, em refereixo a les “normes democràtiques” que s’han utilitzat per votar, fer governs, acordar lleis. Només cal fer una ullada al panorama polític. Les darreres contesses electorals han propiciat l’arribada de nous grups polítics, alguns dels quals no volen dir-se partits, a la manera tradicional. Són agrupaments, són coordinadores, són assemblees, són qualsevol cosa menys un partit a la vella manera. Una forma de desfer-se'n de la mala imatge dels partits tradicionals, esborronats de corrupció i males pràctiques.

Mentre, aquests partits tradicionals, fan mans i mànigues per semblar cohesionats, és més, en alguns casos han de fer el cor fort i anar de bracet amb alguns altres que, en circumstàncies anteriors, hagués estat impossible de veure. Els pactes ad hoc per a eleccions concretes són una de les “noves formes” de fer política més creatives. Però és que tampoc ens serveixen les normes establertes fins ara per funcionar en un partit. Escollir el candidat en un grup reduït de comandaments ja no llueix, més aviat els candidats poden ser molts, han de ser escollits en assembles, primàries, reunions, i han de portar l’etiqueta de nou, de renovat, de diferent, perquè ni tan sols els interessa ja fer el paper de candidats, ells no volien presentar-se, han estat escollits, quasi a contracor. Segurament aquesta és una qüestió de màrqueting, de mètode assembleari seixanter que encara no ens hem tret de sobre. A més, si tenim en compte que el màrqueting ja no és d’ús exclusiu dels gabinets de comunicació, els imprevistos comunicatius estan a la mà de qualsevol que tingui un mòbil. Ara és tan horitzontal el missatge que les xarxes obliguen a crear contingut i missatge polític a qualsevol que estigui a la llista, que podrà ser alhora portaveu, candidat, objecte d’entrevista als mitjans tradicionals o trending tòpic sense voler. Una disbauxa.


I si de normes parlem, tampoc serveixen les dels acords i els pactes postelectorals. En un món sense majories, ara caldrà reinventar com es forma govern. Es pot trigar mesos a acordar un pacte de govern, som pioners a Catalunya, i no passa res. O el president del govern pot no ser el primer de la llista que ha guanyat, ni tan sols el segon o el tercer. Pot ser qualsevol candidat dels grups que siguin capaços d’arribar a un acord. Aquesta és la clau per a sortir de l’atzucac, ser capaç d’arribar a acords i democràticament respondre al vot dels ciutadans. Ah, la no tan nova premissa de la democràcia, sentir l’opinió de tots, fer-ne ús, i acordar per governar. Ves que no era tan nou el que està passant. Ves que no fos que calia posar-hi fi a males praxis i tornar als orígens, la nova i tan vella democràcia.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Trina Milan
Antropòloga a la xarxa. Observant la realitat, virtual o no, des del filtre d'internet. Gestiono equips, a la recerca de la innovació; investigo videojocs, escric a Twitter, penjo fotos a Instagram, faig classes virtuals i no virtuals. M'agrada perdre'm pel món, i llegeixo pantalles per veure cinema, novel·les i música.
22/08/2017

Terror individual

25/07/2017

Fer un Shakira

27/06/2017

A la recerca de l'urna perduda

30/05/2017

Un partit per al líder

02/05/2017

Postveritat

18/04/2017

Decidim digitalment

04/04/2017

Netflix, el grafè de la cultura

07/03/2017

Dona

07/02/2017

Revolució, quina revolució?

24/01/2017

El bar

Participació