Un Tribunal Penal Internacional per a Aznar

«Em sobta que els 3.000 crims de Laurent Gbagbo, comesos l’any 2010, passin davant dels 700.000 que van cometre George Bush, Tony Blair i José María Aznar l’any 2003»

per Víctor Alexandre, 6 de febrer de 2016 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquests dies ha estat notícia la compareixença de Laurent Gbagbo, expresident de la Costa d’Ivori, davant del Tribunal Penal Internacional (TPI) de la Haia, acusat de crims contra la humanitat. El cas, d’acord amb el respecte pels Drets Humans i la normalitat democràtica, no revestiria cap singularitat especial si no fos que Gbagbo és el primer cap d’Estat que és jutjat per aquest tribunal. Mai, abans, cap alt mandatari no havia estat obligat a asseure’s davant del TPI per respondre dels actes de violència del seu govern contra milers de persones. A Gbagbo, en concret, se l’acusa d’haver utilitzat l’exèrcit per provocar una revolta que va causar més de tres mil morts i un milió de desplaçats. Fins aquí, doncs, res a dir. Cap poder no ha de gaudir d’impunitat.

Tanmateix, em sobta que els 3.000 crims de Laurent Gbagbo, comesos l’any 2010, passin davant dels 700.000 que van cometre George Bush, Tony Blair i José María Aznar l’any 2003. Em sobta, però ho entenc. Laurent Gbagbo és africà, i un expresident africà no comporta tants problemes com un expresident europeu o nord-americà. Però una cosa és entendre la covardia del TPI i una altra acceptar-la. Sobretot tenint en compte les moltes denúncies que s’han presentat contra l’anomenat trio de les Açores. Quartet, si comptem l’amfitrió José Manuel Durão Barroso, aquell mentider que el 2012 i el 2014, en qualitat de president de la Comissió Europea, feia de portaveu del govern espanyol dient que una Catalunya independent quedaria fora de la UE.


Doncs bé, han transcorregut tretze anys d’aquella guerra injusta i il·legal, que, com hem dit, va causar la mort de 700.000 iraquians –la majoria civils–, el desplaçament de prop de dos milions i mig de persones i el saqueig dels tresors culturals del país, sense que els culpables hagin pagat pels seus crims. L’únic que fins ara ha donat la cara, si es pot dir això del seu exercici de cinisme, ha estat Tony Blair, que el 2015 va justificar la barbàrie atribuint-la a “errors de planificació”. Mentrestant, Aznar, president de la FAES –una aplec d’ultranacionalistes espanyols nostàlgics del 1939 disfressats d’“estudiosos socials”–, es dedica a vincular l’independentisme amb ETA. O dit d’una altra manera: ell, un individu que ja fa anys que hauria d’haver estat jutjat per crims de guerra, i que és alhora responsable d’un dels més grans i sagnants actes terroristes del segle XXI, pretén desacreditar el dret a la llibertat dels pobles tipificant com a terrorisme tot intent d’exercir-lo de manera pacífica i democràtica. Ni li ha passat pel cap que la sola privació de llibertat d’un poble ja és en si mateixa un acte de terrorisme i de profunda violència. Val a dir, però, que el veredicte de les urnes, que ha donat la majoria absoluta a l’independentisme al Parlament de Catalunya, té una gran virtut: fa desbarrar els totalitaris i mostra ben clarament qui és el veritable demòcrata i qui és el terrorista.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Víctor Alexandre
És escriptor i periodista i treballa en assaig, conte, novel·la i dramatúrgia. En dramatúrgia ha estrenat: Èric i l’Exèrcit del Fènix, Teatre Borràs de Barcelona (2007); Trifulkes de la Katalana Tribu, Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (2012); Onze.Nou.CATorze (1714), Born i Festival Grec (2013-2014); i Taula rodona, o la joia de ser catalans (coautor amb Pere Calders), Casal de Cultura de Valldoreix (2013). En conte i novel·la ha publicat: El somriure de Burt Lancaster, Set dones i un home sol (Premi Mercè Rodoreda), Una història immoral i Cor de brau. I en assaig: Jo no sóc espanyol, Despullant Espanya, Despullats (amb Joel Joan), Senyor President, El cas Carod, La paraula contra el mur (Premi d’Assaig Francesc Ferrer i Gironès), TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Espanya? i Nosaltres, els catalans. Els seus darrers llibres són La independència explicada al meu fill (2014) i les obres teatrals La joia de ser catalans (2015) i Abans que pugi el teló (2016).

A Twitter: @valex_cat.
21/12/2016

Les declaracions de Mercè Conesa

23/11/2016

Apallissar demòcrates, delicte impune a l'estat espanyol

26/10/2016

El nacionalisme espanyol d'Àngel Ros

18/09/2016

La Fiscalia espanyola contra la llibertat d'expressió

19/08/2016

Feixisme i homofòbia, una parella enamorada

23/07/2016

L'augment de la catalanofòbia

25/06/2016

Petit recull de sentències espanyolistes frustrades

28/05/2016

Per a Batet, el GAL no era terrorisme

30/04/2016

El Sant Jordi de Ciudadanos i PP

02/04/2016

El franquisme i el seu monument de Tortosa

Participació