Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


Tarragona m'esborrona

«Què, sinó la simple supervivència política de tres perdedors, ha fet possible aquest acord tan forçat i incomprensible per a tanta gent?»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 4 de febrer de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
No és, encara, un quart de vuit del matí quan, mig adormit, agafo el diari gratuït que hi ha en un expositor al carrer. Em desperto en sec: nou govern municipal a Tarragona, amb PSC+PP+UDC. La notícia s’enduu, lògicament, tota la portada. Sobre un total de 27 consellers municipals que integren el consistori, el PSC governava fins ara en minoria, amb nou edils, tres menys que els obtinguts el 2011 i uns quants més dels que, si tot va a aquest ritme, obtindrà el 2019. Va ser amb Josep M.Recasens que n’aconseguí 14 i, doncs, la majoria absoluta, el 1983. El PP, que compta ara amb tres consellers menys que en el darrer consistori, és el segon grup de govern a la ciutat i té, d’ara endavant, Alejandro Fernández com a primer tinent de batlle i titular de Turisme, en una ciutat que és patrimoni de la humanitat per a la Unesco, amb Port Aventura al costat i unes platges envejables. El tal Fernández, amb una campanya amb un lema tan mobilitzador com ara “Ale, Alejandro para alcalde” no és un home amb sort. Després d’haver obtingut set escons municipals quatre anys enrere i quan ja es delia per ser l’hoste en cap de la casa gran de la plaça de la Font, va i ensopega amb C’s que l’avancen per la dreta amb vots. I, com si això no fos prou, en la inauguració del Parlament de Catalunya, on ha entrat com a diputat després d’una estada al Congreso, li toca aguantar la bandera catalana en el numerat extraparlamentari i marginal que munta el seu grup a l’hemicicle, a les ordres de García Albiol, que, aquest sí, exhibeix la seva bandera. Al seu torn, l’únic electe d’UDC i, segurament, també el darrer com a mínim en molts anys, esdevé conseller de Cultura...

Un periodista veterà, que n’ha vistes de tot colors, m’etziba: Això és el pacte de la gana. I em teoritza sobre el fet que s’han ajuntat, com a fórmula de supervivència política i personal, els perdedors polítics de la ciutat. L’alcalde Ballesteros no ha aconseguit de ser elegit senador a les eleccions de fa un mes escàs. A.Fernández, degradat a la categoria de diputat “autonòmic”, ha vist fugir el somni de ser alternativa per a esdevenir batlle un dia. I J.M.Prats, amb un escó que presentant-se per separat UDC no hauria aconseguit, completa la majoria de govern, després d’haver estat escollit a les llistes de CiU que, amb tres consellers, va obtenir els pitjors resultats de la seva història municipal a Tarragona, ben lluny d’aquells 14 de la majoria absoluta de J.M.Nadal. Què, sinó la simple supervivència política de tres perdedors, ha fet possible aquest acord tan forçat i incomprensible per a tanta gent? No ha estat pas un acord ideològic i, si així fos, la cosa encara seria més preocupant. Quin programa de govern aplicaran? El socialista? El PP aplicant un programa socialista? Vade retro, satanàs! No deurà ser el d’Unió, que no en té de propi, ja que, si així fos, no podria ser altre que el de la coalició CiU, però, en aquest cas, CDC també hauria entrat al govern municipal. Duran a la pràctica el programa del PP, tan ranci, tan caspós, tan rabiosament provincial-provincialista, antiquat i arqueològic, en una ciutat amb tant de patrimoni arqueològic acumulat? S’imposarà la mentalitat de ciutat trista i grisa, provinciana, insensible al batec nacional, sense iniciativa ni nervi, sempre fent la becaina, plàcidament, d’esquena a la mar, mentre uniformes militars, sotanes i funcionaris de l’estat en marquen el ritme, seguint el tòpic que arrosseguem a Tarragona de dècades ençà? Confiem que no. I doncs quin programa serà el seu? Cap. Cap, perquè no es tracta de governar, sinó de manar, d’anar fent, tot esperant el final de la legislatura que encara no té ni un any. Sobreviure ells, abans que visqui, plenament, la ciutat.


No és qüestió de números, sinó de voluntats. Si es tractava de tenir una majoria absoluta de 14 consellers, 9 de socialistes més 5 de procedents d’altres llocs, hi havia alternatives. El PSC ha optat pels 4 consellers del PP, abans que els 4 d’ERC, amb més vots que la formació que bat tots els rècords de corrupció a l’estat espanyol. Per què? Perquè el PP no qüestionarà res, ni plantejarà cap discrepància, ja que necessita normalitat política i pàtina de govern a la ciutat, cosa que sola no obtindrà mai. I ha optat per l’únic escó d’UDC, abans que per l’únic que té també ICV i ja no parlo dels dos de la CUP. Per què? Perquè en la situació actual d’UDC, camí de la marginalitat i la irrellevància, aquest partit necessita a la desesperada existir, com sigui, però existir, i res no dóna més existència i visibilitat que ser al govern, per a fer veure que no passa res. Si el PSC és un partit d’esquerres –és una manera de parlar- potser hauria estat més lògica una entesa municipal amb formacions com ara ERC i ICV, que, a més d’una majoria numèrica, li hauria comportat una majoria també ideològica, si més no, força més coherent i entenedora que aquest acord d’ara. Giro els ulls cap a Lleida i veig que l’acord del PSC amb C’s no comporta l’entrada d’aquest darrer partit espanyolista al govern de la Paeria, sinó suport des de fora, que no és poca cosa. Però, vist el que d’ara endavant patirem a la meva ciutat, podríem dir que, a la capital del Segre, tenen, pel cap baix, un govern sandinista, o chavista, o troskista, comparat amb el que tenim nosaltres. I ara que hi caic, per arrodonir el panorama, a la Diputació presidida per CiU (la de tota la vida, la independentista, la que està en procés de refundació?), el pacte és amb PSC i PP! Tarragona es mereix tota una altra cosa i estic convençut que un dia la tindrà. Francament, m’agradaria poder-ho veure...

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
19/02/2020

Renunciar a la llengua

12/02/2020

​Arriba l'amnistia

05/02/2020

Dol per Steiner

29/01/2020

Es fa llarg esperar

22/01/2020

Trampejant Trapero

15/01/2020

Memòria de la Canigona

08/01/2020

Dotze pinzellades

01/01/2020

​Mirant la història

25/12/2019

Formes i Estat

18/12/2019

LOAPA telefònica

Participació