Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


Què hi han de fer, al Congrés?

«Esquerra i Convergència no han de perdre més d’un minut en la qüestió. Perquè ningú els demanarà ni el vot ni l’abstenció»

per Vicent Sanchis , 1 de febrer de 2016 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Pedro Sánchez ha salvat el comitè federal del PSOE amb una finta de vella escola sevillana. El secretari general del partit i candidat a la presidència del govern espanyol hi arribava amb tot en contra. Les declaracions dels grans detractors al pacte amb Podemos s’havien encadenat en els dies previs. De Felipe González a Susana Díaz passant per José Bono i l’artilleria de la federació andalusa. Però Sánchez va saber aquietar les aigües amb habilitat: els va deixar esbravar-se contra la tropa de Pablo Iglesias i després els va amollar que no faria res sense sotmetre la decisió a l’aprovació prèvia de la militància. Urna oberta. Gairebé tothom va sentir-se agredit i enganyat, però ningú va gosar dir-ho. Són temps de “nova política” i els dirigents socialistes han d’admetre almenys que aquell que tant han subestimat ha sabut guanyar punts i temps.

Però el recurs del secretari general del PSOE no li resol el problema. Ell vol ser el nou president espanyol i els números no quadren. Si només pacta amb Podemos, avalotarà el seu galliner i ho haurà de fer contra els grans poders fàctics de l’Estat. Hauria de comptar, a més, amb Ciutadans, que no s’hi presten. Per tant, si persistís en la intenció, li caldria almenys l’abstenció –la complicitat– d’Esquerra o Convergència.


Aquesta eventualitat ha obert un tímid debat a Catalunya. Què haurien de fer convergents i republicans en el més que improbable cas que Pedro Sánchez es decantés cap a Podemos? La possibilitat ha fet somiar alguns i ha esmussat les dents d’uns altres.

Catalunya és el país del debat. Cada any se n’obren deu mil i no se’n tanca cap. Aquest, però, és sobrer del tot. Esquerra i Convergència no han de perdre més d’un minut en la qüestió. Perquè ningú els demanarà ni el vot ni l’abstenció. Fins i tot la segona els és tòxica. Una cosa és que el nou president espanyol, sigui qui sigui, faci el gest civilitzat de cridar-los a capítol, perquè constatin, una vegada més, que l’intent és estèril. I una altra de ben diferent que un candidat, sigui qui sigui, arribi a president amb el suport, actiu o passiu, dels independentistes catalans. Això no és digerible i a Espanya no ho permetrà ningú. Ningú dels qui manen. Les boes no paeixen elefants.


Què hi han de fer, al Congrés, doncs, Esquerra i Convergència? Esperar. Veure-les venir. Ser coherents amb el mandat democràtic que han rebut. No fer-se cap il·lusió. No els deixaran ser decisius. I esperar. Perquè disset diputats sempre seran disset diputats...
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Vicent Sanchis
Nascut a València el 1961 fa quasi quatre dècades que es dedica al periodisme. Ha estat director de les revistes El Temps i Setze i dels diaris El Observador i Avui, aquest darrer durant dotze anys. Ara fa classes de periodisme a Blanquerna i col·labora en diversos mitjans com a articulista i contertulià. Ha fet també televisió quan l'han deixat –referència explícita a Sandro Rosell- i ha guanyat els premis d'assaig Joan Fuster i Carles Rahola. Aspira a viure una miqueta més per guanyar-ne algun altre...
29/01/2017

Un problema de temps

22/01/2017

La traca

15/01/2017

Quant treball destruït?

08/01/2017

​La pasqua militar

01/01/2017

Permetrà Rajoy el referèndum?

25/12/2016

Evitar frustracions

18/12/2016

Els funcionaris, els mossos, la gent

11/12/2016

Només es mou una part

04/12/2016

República andalusa

27/11/2016

Per què «comandante» i no dictador?

Participació