La casta

«Podríem establir una llei de proporcionalitat directa dins del PSOE, que diria: com més augmenta l'edat del dirigent, més augmenta l'odi a Podem»

per Manel Lucas , 30 de gener de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 30 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
I tant que existeix la casta. Si algú en tenia algun dubte, fa una setmana que els seus representants més exquisits no es mouen dels mitjans, esparverats per la perspectiva d’un canvi del joc d’equilibris amb el qual han viscut i s’han fet grans. Molt grans, m’atreveixo a dir.

Quan s’ha albirat l’opció, per bé que remota, d’un acord del PSOE amb el conglomerat de grups d’esquerra al voltant de Podem –i qui sap si amb algun suport dels independentistes-, han saltat les alarmes en allò que Owen Jones defineix com l’Establishment. El més apassionat ha estat Felipe González, però darrere seu han corregut a corejar-lo els seus amics d’abans: Corcuera, Leguina. De seguida ha sorgit l’acusació de connivència amb Veneçuela. En aquesta mena de discurs oficial, els bolivarians fan el paper que abans representava Fidel Castro.


Podríem establir una llei de proporcionalitat directa dins del PSOE, que diria: com més augmenta l’edat del dirigent, més augmenta l’odi a Podem. En general, la por la tenen els que van governar als anys 80. Acostuma a coincidir també amb els que s’han beneficiat més de les portes giratòries.

Però no crec que es tracti només de la por més primària a perdre els privilegis d’intervenir en consells d’administració el que ha desencadenat aquesta ofensiva contra el pacte anti-PP. Hi ha una recança més filosòfica: el temor que s’esquerdi un sistema dins del qual han conviscut aquests socialistes d’abans, en el qual, a més, representaven la part més avançada i, implícitament, l’extrem d’allò que era possible fer. Més enllà del PSOE hi havia unes tenebres inquietants que mai no havíem d’arribar a conèixer. Ara aquest món de certeses s’està desmuntant –sobretot perquè ja no serveix per donar resposta als nous problemes-,i els qui van ser els progres de l’establishment tenen por del desconegut.


Curiosament, la por del PSOE de sempre a Podem no es correspon amb una por similar del PP a Ciutadans. Està clar, el partit d’Albert Rivera no és una amenaça per a l’establishment, sinó una actualització.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Manel Lucas
Periodista i guionista. Va néixer a Barcelona l’any 1963. Llicenciat en Periodisme i Història. Ha estat molts anys dedicat a la informació política, i ara en fa uns quants que va començar a parodiar-la a programes com Minoria Absoluta o Polònia. Ha treballat a diferents mitjans de comunicació, i ha escrit llibres com ERC: La llarga marxa o Sóc perico, i què!.
26/03/2020

Elogi de la prudència

12/03/2020

«Soc apolític»

27/02/2020

L'article 47

13/02/2020

​Infodèmia

30/01/2020

L'hora dels adéus

16/01/2020

Carta col·lectiva «reloaded»

02/01/2020

Bajanades de risc

19/12/2019

«Los que nunca opinan» en deia Candel

05/12/2019

De l'extrema dreta se'n surt

21/11/2019

La Misericòrdia i la politiqueria

Participació